Ells tenen el pa, nosaltres tenim el foc

“Els pobres que tenen esperances
inquieten els poderosos”

- José Sobrino, teòleg salvadoreny. Jesuïta, sacerdot i un dels grans impulsors de la Teologia de l'Alliberament-

Fa un raig d’anys, a una possessió de la part forana, un missatge s’encalentia a un foc improvisat, tot esperant la sortida del sol i minvant la fredor de la rosada, quan arribà el senyor amb un pa davall el braç, estengué les mans i una llesca de pa a l’ombra de les flames, i digué al missatge:
-El foc és mitja vida!
I el missatge li respongué:
-I el pa ho és sencera.

De llavors ençà han passat molts d’anys, fins i tot hem girat de mil·lenni i de les terres que abans eren bordes ara se n’extreu petroli turístic.
Ara, això sí, els elements naturals no hi ha mil·lenni ni doblerada que els giri, perquè el foc segueix essent el foc fora permutar el seu significat, i el pa més del mateix, i encara a dia d’avui, “dies evolucionats”, n’hi ha que moren per no pegar-hi bocinada o de no saber tan sols què és tenir pa.

Per altra banda, els elements humans que sempre -entre rebombori, mamballetes i tallades de cintes institucionals- pareixen ésser els que més canvien, al cap i la fi són els més inamovibles, tant o més que els elements clàssics del foc i el pa.

El cert de tot plegat, referent a la permuta dels element humans que sempre els fan ballar entre el llenguatge i la música de les mentides i nous valors de nous temps infrahumans, és la intenció maquiavèl·lica de voler fer coneixedor que les coses canvien, quan únicament els fan donar moltes voltes per fer creure finalment que les coses canvien. I aquesta tàctica no falla, perquè o bé acabam creient que canvien o per altra banda acabam tan marejats que ja no sabem ni el que hi havia ni el que hi ha, i deim “amén” perquè no ens maregin més.

El boom turístic de la Mallorca feudal ens gira l’era, cosa que ni en contes ni rondalles s’hagués ni tan sols imaginat ni per contar el desbarat més gros. Ara que de senyors i llepes encara en patim, s’han reciclat o s’ha sabut mesclar com ho fan els fems amb la terra per perpetuar-se com a elements que fan girar la roda, que fan rodar el molí de la seva banda. Tenen el pa i ens demanen el foc. No hi ha millor dibuix de l’esdevenir del temps fent bufades suaus de justícia que el de l’herba alta de la terra oblidada, ennegrida, no feinejada. hi ha eres embolicades d’oblit, mala herba i la feble però inevitable demolició del pas del temps, com també hi podem trobar semblants senyes d’identitat als neosenyors del pa com puguin ésser consciències nials, ànimes rostides com espardenyes, cors enrajolats i valors embolicats de cendra, doblers embutxacats fins a la mortalla, que són la llavor del dimoni i el preu de les putes, que ara per ara és com mouen el món els qui tenen pa i com el patim els que miram el foc, que mai no fou nostre ni podrem guardar-lo sota el braç, com ocorre amb el pa.

Ja ho deia un veïnat meu de Son Servera, que quan arribava l’hora de sopar en aquells dies d’estiu en què les cases rebien la fresca amb les persianes obertes de pinta en ampla, donant via lliure a que tot el carrer escoltàs el que deien, “ Estic fins als collons de dur tota la vida menjant pa torrat!”