Es xaletarro d´en Nerón

“Hablan y hablan de provincianos pero nosotros no decimos nada”
-Miguel Delibes, uns dels màxims exponents de la novela de l´estat espanyol,membre de la Real Academia Espanyola i caçador-

A dia d´avui, que es fora vila? Una zona residencial de la classe mitja, o una segona residencia dels nous rics.
Tota la coioneria i nous conceptes de l´estupidessa humana s´ha traslladat a foravila, aquell lloc on es deixava enrera la vila per endirsar-se per un caminoi on la banda sonora era el xiu-xiu de l´aigua i la musica del silenci versat per les bufades de vent gretant els arbres com si fossin intruments de corda. També es sentien ses lleus pitjades de ses gallines, els pets i estirades del motor, de mobyllets i moticultors. Segons es temps hi havia uns renous o d´altres. Ara record que per un d´aquells camins de la mal envellida foravila, hi havia un pedra ben grossa, d´aquestes que han de mester una grua per moure-la d´es lloc. Record que pujava a n´aquell petit turonet que donava aquella pedra gran hi desde enlla podia veure tot l´horitzo, per una banda hi veiea un puig, per una altra hi veis la mar i per qualsevol banda que miresis es reconeixien totes les cortarades, casetes, molins, xafreixos, es conrro i fins i tot les furgonetes i mobyletts aparcats al hombra d´una caseta o a sa vorera d´es cami.

A dia d´avui encara hi es sa pedra, no ha passat cap grua a reconar-la i es ben raro perque asfaltaren es cami. Vaig probar de pujar-hi com quan era nin i tants sols vaig veure tres pams de pared ben filats per fil de ferro, barreres de ferro, rodelades de gespa aniquilant sa terra, teles negres amagant lladrucs de canots perturbats, paelleres engenxades a ses teulades, es blau mal.laltis de ses piscines i un homo menant un tot terreny del color negre dels cotxos oficials de dictadors i presidents de govern, que s´em va turar al devora la pedra i llevant-se les ulleres de sol em va demenar quina era la meva nacionalitat que hi feia al voltant de la seva propietat. Jo vaig baixar de sa pedra i aquell neoforaviler enfonyar es cotxo a una cotxeria d´aquestes que s´obrin amb un comandament a distancìa com els que empran per encendre sa televisió. Sa portassa pitava i mentres baixava per “art de magia tecnologica” aquell homo, traguent-se s´americana penjada a la porta dels seients de darrera, em mirar per darrera vegada.
No hi som anat on taparen l´horitzó d´aquella pedra, que geograficament es similar a un illa pero que com no ocorr a les cortarades blaves de Neptú, li han tapat l´horiztó, l´han robat. Tot un desproposit com dedicar-se a traslladar l´urbe ciutadana alla on desde els incis del temps ( o eseencialmente) finalitzava s´ urbe. Un mal gust exercit en la recerca del paradis dins dimensions terrenals de la pobresa d´anima de la nostra hipotecada vida moderna. Ja ho deia en Mariano de Son Sard: “el 90% de les coses que avui tenim no serveixen per res”.