29/7/09

Heu oblidat que el poble mai no perdona?


“La libertad no hace felices a los hombres;
los hace, sencillamente, hombres.”

Manuel Azaña, president de la II República Espanyola (1880-1940)


Inevitablement, el poble mai no oblida. Això sí, és també el mateix que a cops oblida i ensorra amb color daurat tot allò que ensuma a llunyà, on travelam cada dia, perquè es tracta d’un cos mal enterrat, amb un braç al defora que pareix agafar-nos de la cama per fer-nos caure en un clot negre de fa ja més de 40 anys, aquell clot de dominació, únic pensament i por que patim com si es tractàs de la radioactivitat que s’instaurà a Xernobil, que sortejant el pas del temps aconsegueix infectar generació rere generació. Botant entre èpoques fins un nou segle, camuflant-se en el missatge publicitari de la democràcia espanyola.
Hem arribat a un punt tan alt d’estupidesa política, que tant fa bo cremar una foto del rei per sortir a la televisió com acollir-se al reciclatge del feixisme dins el dogma de la “Monarquia Parlamentària” que converteix l’Estat espanyol en una de les democràcies més conflictives d’Europa.
Com a poble, hem reduït la República a un símbol “d’una bella història antiga”, la rebel·lia infructuosa dels pseudoesquerrans políticament correctes. Si traslladàssim la República espanyola a la indústria de la música, podríem dir que el que en queda són els beneficis que dóna tornar a la llista de supervendes una antiga cançó protesta. Hem reduït la nostra lluita com a poble al destí de polítics empresonats pel mal costum de mirar més com fer-ho bé que com fer-ho d’una vegada. Agafar-ho i fer-ho, amb la seguretat d’un lluitador, que és el que sempre han reclamat les gents del poble, dones i homes valents disposats a donar testimoni que es pot viure lluitant per tot allò que es pot deixar quan acabes la vida que lluitar per tot allò que s’esgota quan s’esgota el llumet de la vida, foc d’espelma, efímer com el nostre pas individual per l’existència humana. El poble ha passat de ser la torxa a ser un misto. Tan sols esperam que ens ho expliqui tot la televisió, hem entregat la nostre fe als mercenaris de Xernobil entrescats en el rol de teletertulians o, per altra banda, a polítics covards que han incrustat la monarquia parlamentaria com a marca o senya dins històrics partits politics, tirant per terra les seva idiosincràsia, les seves fites històriques i per descomptat la seva credibilitat política de cap al poble i la República.
La II República espanyola fou la representació més clara d’aquella voluntat natural de donar poder al poble. Atorgar-li l’alliberació, responsabilitat, emancipació, unitat i recerca de justícia que tots creim que mereix el nostre destí com a poble, que ens implicaria un exercici d’autodisciplina que ens faria més forts, més lliures. Però aquests valors no valen ni a preu de pes a la nostra sedada i sanada societat actual. Ja ho deia en Ramòn “negre”, exiliat polític al seu amagatall de la Serra de Tramuntana: “El poble que no surt al carrer per protestar per la pujada del pa no em mereix cap respecte”.
Només la torxa del poble negarà l’obscuritat dels segles.

Vull esser fum de tot aquest foc!


“Aquells homes fan foc perquè berenen fort”
-Ismael León Serrano Garcerá, 2 anys i mig-


Runes xiulen els meus plors,
acabat de tomar
però dret en vida.
Pensaments enrocats,
Roca coconera, hams i cops de mar,
hams travessant-me.

Preneu foc
del mateix caliu
del nin que treuen de la matriu.

Raonament de verí.
Tots els deutes que no es poden tornar,
tots els mals sense ferides,
tots els homes negats per la tragèdia dels homes.

Vull fugir com esperit
sense cendres ni fusta de pi,
mon conhort ennegrit en la boira,
ulls esvaïts rere fang, després ploure,
retrobar-me fou meu pitjor càstig,
amb cullera de foc voldria desmuntar
meus dos clots d’ulls,
per esser foscor abans de patir vostra ceguera.

Com explicar-li tot aquest exili frustrat
a la fesomia que estim,
Traient-me les finestres humides.
Record els plors perquè no oblit
que només vull veure els ulls de mon fill.



Dedicat a mon fill que no pateix tot allò que nosaltres arrossegam