5/5/08

Presentación de Far West en el Forum de la FNAC de Valencia


El pasado 11 de mayo de 2007 en el FNAC de Valencia, se presentó el libro Far West, de Manuel Ismael Serrano que bajo el sello Desidia Ediciones publicó en Octubre de 2006. La presentación corrió a cargo de la cineasta Susi Gozalvo. La actriz Silvia Valero, intercalaba la presentación de la directora valenciana, leyendo fragmentos del libro, consiguiendo interpretar sus pensamientos y personajes. El autor presento la novela y su historia, dándole pie al significado del titulo del libro, confesando que primero reconoció el significado de esas palabras en una forma de afrontar la vida y después escribió el libro con la intención de reflejar lo que él entiende como Far West. También dio a presentar Desidia ediciones y explico el espíritu de la edición independiente exponiendo su ejemplo vivido en el Col.lectiu Recerca.
Durante la presentación se proyectaron unas diapositivas de imágenes coleccionadas por el autor tras el paso del tiempo, que entrelazada con la música elegida por su amigo Sebastiá Salas se trasformaba en una proyección de imágenes que sugerían una atmósfera donde Susi Govalzo desvelaba su impresión del libro; destacando su apología del absurdo, sus metáforas, pensamientos e imágenes cinematográficas, descritas en la novela breve de Manuel Ismael Serrano.
Después los asistentes y la presentadora hicieron unas preguntas al autor mallorquín que dio las gracias a los que hicieron posible esa presentación y a los asistentes.

4/5/08

Conversa amb na Bel “Potacari” i na Maria “des Casino” Ses Nines des Cine Unión



Conversa amb na Bel “Potacari” i na Maria “des Casino”
Ses Nines des Cine Unión


Ens vàrem veure a ca na Bel Servera (primera edició). Per mi sempre fou ca sa tia Margalida “Quintín”, la casa del teatre, dels poemes i el pa del cel que coronava generosament la paradora de l’entrada. Na Bel va traure una llibreta on tenia apuntades frases que havia dit l’actor Anthony Hopkins en una pel·lícula: “El dolor de ahora es parte de la felicidad de entonces”. Aquesta em va quedar, eren les paraules que recordava quan escoltava aquestes converses. Na Maria “des Casino” contava la seva historia del Cine Unión com si es tractàs d’un idil·li que la vinculava amb les seves arrels (el seu padrí Montserrat, “Es Casino”) i la seva infància, aquell moment màgic de la vida on vius la fascinació per les coses. Na Bel i na Maria eren dues nines quan l’únic boom a Son Servera era el Cine Unión. Per això hem intentat reproduir quasi tot el que ens varen dir, ja que es fa difícil i no queda bé posar faldons a la puresa de la fascinació de dues nines d’un poble mediterrani dels anys 40 on hi havia un cine.
El com… -traduint la dita- Posar-li barreres a fora vila.
Aquesta conversa està dedicada a tota aquella gent de Son Servera que visqué l’esdeveniment de l’antic Cine Unión. Estiguin encara entre nosaltres, vivint ara el nou Centre Cultural La Unió, o ja hagin pujat al districte del cel que pertoqui als veïnats de Son Servera.
Bel i Maria, gràcies per compartir les vostres emocions i fer-nos gaudir a tots del vostre testimoni amb aquesta transparència.

Manuel Ismael Serrano





(Maria des Casino) Quan vos xerr des cine Unión, vos xerr des des punt de vista d’una nina: es cine Unión era sa meva infància.

(Bel Potacari) Aquesta casa era sa casa de tot es poble, sa gent des teatre mos vestíem aquí, travessant s’escenari des cine.


I
El Rebombori i l’emoció d’un cine a la vila


(Bel Potacari)
«Es Cine sempre ha estat per mi com es veïnat de més a prop i sempre he estimat es cine. Me’n record de segons quines pel·lícules, sobretot aquelles de na Silviano Mangano. Sa pel·lícula Ana i es seu “Bayon” revoluciona Son Servera.
Quan feien sa seqüència des “Bayon”, es públic deia: “Que se repita!” i tallaven i tornaven a començar es “Bayon”.»

(Maria des Casino)
«Això des “Bayon” fou cèlebre, perquè anunciaven a sa cartellera, aquí defora, devora ca nostra, que tornaven a repetir sa pel·lícula i que es repetiria 5 vegades es “Bayon”, i sa gent anava a veure-la només per aquest ball, es tractava d’un ball eròtic i sa que ho feia era molt guapa. Sa cartellera estava a sa cantonada de Can Vidal, just a sa part que donava a es carrer Pere Antoni Servera. Hi havia es quadrets o fotos d’escenes de sa pel·lícula. Just pes carrer des Tren hi posaven es cartell, i quan no hi havia cartell posaven es títol amb unes lletres vistoses.»

(Bel)
«Jo no sé com es que me fa molta de son es cine. Me fa son (rialles). Hi anava moltes de vegades pes joves, novios no ho érem, però bé, eren un parell que mos anaven darrere.
I en es descans m’havia de posar saliva pes ulls perquè me dormia. Tots aquells pujaven a dalt a mirar-mos, te’n recordes? En Toni Gili i tota aquella pandilla. I després, acabat es descans, tornava sa pel·lícula i jo me tornava a dormir. Na Maria me contava que una vegada va veure una pel·lícula a la 1 de sa nit. Imagina’t!»

(Maria des Casino)
«Aquesta temporada des novios (bé, des “amics”), també va ser molt especial, perquè venien i mos posàvem d’acord… I si era dissabte se seien davant noltros perquè sèiem a sa fila 10 i ells a sa fila 9, un devora s’altre. Mos xerraven... mos passàvem tota sa pel·lícula així.»

(Bel)
«En aquell temps ses parelles joves, es novios, hi havien de dur ses “velles”. En aquell temps els deien “ses velles”. I havien d’anar a es cine tant si volien com si no. Perquè ses parelles no podien anar-hi tot sols. Sense “sa vella” ningú partia. Eren altres temps.»

II
Es teatre made in Son Servera des Cine Unión


(En Joan Llinàs era el director de les obres de teatre i va ésser l’ideari de pagar les obres del camp de futbol de Ses Eres amb la recaptació de les obres de teatre)

(Bel)
«Es cine va ser per noltros quan teníem 15 o 16 anys, que amb Don Joan Ramon fèiem comèdies. Però comèdies precioses; jo no, però na Maria “des Casino” n’era protagonista. A ses comèdies jo no sé recitar, mumare sí que en sabia molt i na Maria era sa protagonista.»

(Maria des Casino)
«Vàrem fer La nave sin timón; La locura de Don Juan, de n´Arniches, que en Miquel Campins era protagonista; i Rosas de Otoño. Tot això eren obres de teatre que dirigia Don Joan Ramon. Tenien un exitasso, tenint en compte que era aquí a Son Servera i que es cine s’omplia perquè érem molts es que hi actuaven i venien família i amics. Així estava ple sempre. També és vera que quasi tot Son Servera venia.»

(Bel)
«Això era l’any 1950-51 i hi anàvem a assajar pràcticament cada dia.
Idò noltros aquests anys de joventut els vàrem passar molt bé, tot per ses comèdies d’en Joan Ramon, però ell era es primer que quan havíem de fer es teatre va dur de ca seva es llums, es tresillos... eren comèdies molt ben muntades. Na Magdalena “Penllonga” era també una de ses protagonistes, molt bona era na Magdalena.
Eren na Maria, na Magdalena “Penllonga”, na Cerola, na Rosa, en Miquel Campins, en Toni Gili, en Tomeu Sancho, en Toni “des Forn”. Després n’hi havia de posteriors com en Miquel Teula, en Toni Garau, entre d’altres. I ses funcions se repetien molt, tot ho fèiem a benefici de ses obres des camp de futbol, es camp de futbol de Ses Eres.
Na Maria d’en Toni “des Forn” era d’Alginet de València. Idò en aquest temps vàrem anar a ses falles i mos ho vàrem passar pipa. Primer mos vàrem aturar a Eivissa... Bé, tothom marejat des viatge amb so barco i després en arribar a València ho vàrem passar de cine. Per tots era sa primera vegada que sortíem de Mallorca. Ses falles varen ésser meravelloses. Després mos varen fer un sopar i tiraren una traca davall sa taula.
En Miquel “Bueta” era s’apuntador, i a noltros (a ses dones) mos agradaven es valencians perquè els altres que venien amb noltros eren casats, menys en Miquel, que estava gelosíssim. I totes mos vàrem mig enamorar. Sí, totes en teníem un, de valencià. (rialles). I clar, a es viatge també n’havia de venir un, de “vell”, i com a “vella” mos va acompanyar sa mare de na Maria, na Catalina.»

Na Bel i La niña de la estación, que era un festival que va organitzar sa mare.

(Bel)
«Jo no sé exactament qui ho va organitzar, però mumare sempre va ensenyar i ajudar. Fèiem es assajos a ca nostra. Hi havia na Margalida “sa Poblera”, que cantava molt bé; també hi havia gent de totes ses edats.
Amb qui ballava jo millor La niña de la estación era amb en ben Joan “Bessó”, que tocava es piano a baix, a ses obres. Tornant a La niña de la estación, no oblidem que s’obra era molt còmica: jo anava vestida de senyora antiga, amb un para-sol, plorava molt, improvisava i feia riure molt. Record que deia “i no olvides que te espera la niña de la estación”. Feia un paper còmic amb gens de glamour.»

Bel, quin paper va jugar ca teva i ta mare per al teatre i el Cine Unión?

(Bel)
«Aquesta casa era sa casa de tot es poble, sa gent des teatre mos vestíem aquí, travessant s’escenari des cine.
Jo sé que aquests festivals els organitzava mumare, però no sé exactament amb qui més. Era com un club on també hi eren na Margalida “Americana” i na Francisca “des Potecari”. Després mumare també va ensenyar “es Pericos” a ses dues bessones que ho varen fer molt bé: na Catalina que ja és morta i n’Antònia, que deia “Perico, Perico, si tienes congoja avisa al medico”».

Maria, quina aportació cultural en aquests teatres va fer don Bartomeu “es Potacari”?

(Maria des Casino)
«Jo podria xerrar “des potecari” com a bon professor, com a mestre meu, era un homo molt preparat, molt sensible. Va tenir un despreniment de retina i quedà cec molts d’anys. Duia unes ulleres i només hi veia per un foradí en línia recta, i en aquesta època tocava es piano i ho feia de meravella. Era un homo que sempre llegia, sabia de tot, amb moltes inquietuds, i quedar-se sense vista fou una gran crueltat per ell i les seves inquietuds. Deia que es piano li va salvar sa vida.
S’activitat seva en es teatres era de col·laborador, tot allò que podia aportar, estava encantat de poder-ho fer.»
(Bel)
«En totes ses coses socials i culturals des poble “es potecari” sempre hi va esser.»

Maria ens podries xerrar un poc de dona Margalida. Sa tia, què va aportar?

(Maria des Casino)
«Lo que deia na Bel, ca seva era sa casa des poble, quan la necessitaven hi era sempre: com havien de vestir, com havien de ballar, ella ensenyava molt. Era una dona que recitava beníssim i ensenyava poesia, a recitar en es diferents festivals que feien. Va ensenyar a recitar a en Miquel Campins, que després ho feia beníssim. El lago azul li va ensenyar na Margalida: “Tienen tus ojos el poder de consolarme y afligirme”... Tus ojos se deia es poema. “Ojos que saben mirar, hablar, amar”...»

(Bel)
«També hi va haver Son Servera 100 anys enrere. Es va estrenar aproximadament l’any 1943. En Miquel Leu era es protagonista, na Maria Fornera va fer de Rosa, qui feia de Gori era un peninsular de qui no record es nom. Fou dirigida pes propi autor, en Miquel Servera Sureda. Es padrí era empegueïdor i no volia figurar. Va esser un èxit que va agradar molt a Son Servera.»


III
Cartellets, cavallets, maridet, renou de cacauets i sa senya


(Maria des Casino)
«Jo voldria afegir que amb so meu padrí Montserrat, a sa meva infància, jo vaig créixer pràcticament dins es cine, perquè ell era soci i hi anàvem sempre. Es padrí Montserrat era bastant sord i mos sèiem a se segona fila; se recolzava a sa primera fila i jo seia a sa segona. I un dia feien El Conde de Montecristo, i es protagonista era n’Edmundo D´antes, i clar, D’antes anava apostrofat i es padrí que l’havia llegida, llegia “el mundo de antes”. I me deia: “Nina, hem d’anar a veure aquesta pel·lícula perquè jo l’he llegida i t’agradarà molt”. Es padrí era un entusiasta des cine. Era dissabte i hi havia poca gent i estàvem asseguts a davant i diu: “Això és el mundo de antes!”, i jo feia senyes de no amb so dit perquè no me sentissin, i ell deia “que sí, que sí nina...”; i jo li deia baixet “D´antes” i ell “de antes”. En es final després de tres o quatre vegades jo vaig dir fort:
Edmundo d´Antes! I tot es cine se va girar.»

Quins dies de la setmana es feien sessions de cine i com eren aquelles sessions on la gent del poble anava a veure la pel·lícula?

(Maria des Casino)
«Dijous, dissabte i diumenge. Es dissabte i diumenge feien sa mateixa. I es diumenges a ses dones que hi anaven els regalaven una entrada per dijous. Feien dues pel·lícules a sa setmana. Jo era tot lo dia a sa cantonada mirant es “quadrets” de seqüències que l’anunciaven i mumare sempre me cridava “vols venir, estic cansada de veure’t per allà”, i és que me passava hores mirant es “quadrets”. En es principi posaven es quadros a sa cantonada de devora ca nostra, després més tard en varen començar a posar també a Sa Granja. Eren unes fotos de rodatge que venien en un cartó fort darrere que posava tota sa fitxa tècnica de sa pel·lícula.
A jo si sa pel·lícula m’agradava, l’anava a veure es dissabte i diumenge i tots es dies que la repetien perquè n’hi havia alguna com sa de na Silvano Mangano que la repetien moltes de vegades, i sobretot Escuela de Sirenas mos va fer tornar loquetes. Era una cosa que mai no haguéssim imaginat que poguéssim veure. A més, era un pel·lícula molt vistosa amb aquelles piscines, aquells vestits, es ballet aquàtic.»

(Bel)
«Record també qui mos duia ses pel·lícules: en Toni Ramis, que era es maquinista. Quan era dolenta, bé, millor dit, no agradava, deien: “quin rave” o “quina espanyolada”.»

Contau un poc com era anar al cine Unión?

(Maria des Casino)
«Quan feien es descans senties un renover de menjar cocovets, com esclavafen ses clovelles, tot això era indicatiu de cine de poble.»

(Bel)
«I també es galliner era molt representatiu des cine de poble, allà hi anava sa gent que no podia pagar allò que feien pagar a baix. També hi anaven qualque gamberro.»

(Maria des Casino)
«També hi havia gent que anava a es galliner pes plaer d’anar-hi.»

(Bel)
«Va esser una pena que s’acabàs això des cine perquè era un temps que no hi havia turisme, no hi havia res, només hi havia es cine. I s’Unión funcionava molt perquè era lo més gran que se feia en es poble. I sempre s’omplia, era de tal manera que per exemple amb sa pel·lícula Escuela de Sirenas, que pentura la feren 5 o 6 vegades i sempre era ple. Hi havia gent que deia: “jo ja l’he vista dues vegades” i hi tornava.
Saps, és que cine… era un espectacle mai vist. ara, a n´aquets temps, tothom a vist de tot i en viu, pero allo era una cosa extraordinaria, tot aquets musicals i gran espectacles a l´estil de broodway impresionaven molt a sa gent d´es poble. I a mes en color, que no haviem vist mai. Crec que “Escuela de Sirenas” va esser sa primera que varen fer en color en es cine Unión. Aquestes pel.licules tenien més valor perque no hi havia altra cosa.»


Quina expectació creava el cine dins el poble? Després d’haver vist una pel·lícula, anar a veure-la, saber que aquella setmana feien tal pel·lícula...

(Maria des Casino)
«Una expectació total, perquè noltros a ca nostra, en es Casino, si feien una bona pel·lícula quedava buit. Ara, sobretot ses pel·lícules pes homos, joves i al·lots eren ses de l’oeste, que les deien de “cavallets”, era feresta s’expectació que tenien! A mi n’hi havia que m’agradaven molt, si havia una història d’amor guapa. Perquè això de veure tirs, esclats i veure córrer cavallets a mi no me deia res. La señora Miniver de na Teresa Wright i Walter Pidgeon. Era una pel·lícula preciosa. També hi havia més temps i podíem gaudir més i amb més deteniment d’aquestes coses.
Per dins es Casino ho comentaven, si sa pel·lícula havia estat bona. Aquesta de na Silvana Mangano va esser comentadíssima pes Casino. Un homo va entrar que venia des cine i va dir: “Això són femelles!”. Se veia bé que era s’únic divertiment que hi havia.»

(Maria des Casino)
«Jo tenc un record extraordinari des Cine. Hi vaig créixer, entre es meu padrí que li agradava molt i a mi que ses bones històries d’amor m’entusiasmaven.»

(Bel)
«L’amo en Mora era es porter, s’hi feia molta tertúlia a s’entrada, i també ho va esser l’amo en Joan “Xinet”, s’homo de madò Minyona. L’amo en Joan “Rovegó” venia cocovets i també en va vendre durant anys l’amo en Joan “Cella Blanca” , na Maria “Fornera” va esser molts d’anys taquillera.»

(Maria des Casino)
«En es cine n’hi havia que hi anaven per caramull i renou però es amants des cine, ja siguin “es potecari”, en Joan Ramon, etc, els agradava ajuntar-se i comentar sa pel·lícula, xerrar de directors, i tot lo que envoltava es mon de cine.
Hi ho deien quan havien de matar es dolent, això era de poble a més no poder. N’hi havia que xerraven durant sa pel·lícula: “meam que arribaran a fer”, deien. Tot era de poble, pur, no hi havia una cultura d’anar en es cine. Però també això tenia es seu encant. Ho feia divertit. De tots.»

(Maria des Casino)
«En es temps des descans sa gent venia en es Casino i s’omplia, i en començar tothom se’n tornava.»

(Maria des Casino)
«Es cine era una gelera. Dúiem sempre un maridet i una manta. I es dies que en duia m’havia d’encalentir amb una bossa d’aigua calenta. (Maridet: braser de ferro amb una tapadora i dins s’hi posa es caliu i es peus a damunt, a sa tapadora hi ha unes fustes perquè no hi toquin es peus directament.) Tot d’una que sortíem des cine feien “sa senya” i sa gent deia “feim via que no tendrem temps” perquè es qui vivien un poc enfora tot d’una quedaven fora llum i no se veia res.»

(Bel)
«A mi m’encantava estar dins es llit i, quan pràcticament dormia, sentia sa gent quan sortia des cine i feia fred. I jo pensava “Que estic de be dins es llit!” Tot era un gran esdeveniment, ja només veure com col·locaven es quadrets i es pasquins de sa pròxima pel·lícula per noltros ja era tot lo món.»

(Bel Potecari i Maria des Casino)
Fins i tot l’endemà de sa pel·lícula anàvem a cercar vidres obscurs que havien emprat es maquinistes i mos donaven trossos de cinta, de negatius. Tot això formava part des gran espectacle que era per tot noltros es cine a Son Servera.»

The End

Radiohead, U.N.K.L.E. & DJ Shadow - Rabbit In Your Headlight

2/5/08

Liberty tomándose libertades con la libertad de prensa




El Hombre que mató a Liberty Valance
The Man Who Shot Liberty Balance
EE.UU. (1962)
Director: John Ford
Sinopsi: Un anciano senador relata a un periodista la verdadera historia del hombre que mató a Liberty Valance. La acción comienza cuando un joven abogado, Ranse Stoddard, llega a Shinbone, un pequeño pueblo del oeste, para ejercer la abogacía e imponer la justicia en aquellas tierras. Nada más llegar, es robado y golpeado brutalmente por el temido pistolero Liberty Valance.



Lo que más me gusta de la película “El Hombre que mató a Liberty Valance” es el dibujo sincero y mordaz de la democracia y la política. Como James Stewart, el ingenuo hombre del leyes necesita de su antitesis John Wayne, el rudo pistolero temido por los malvados, para triunfar en la vida política, social y sentimental, apoderándose incluso de la mujer que amaba Wayne.
Un hombre no puede hacer y deshacer, luchar por lo que cree justo al mismo tiempo que guardar una imagen. La política viene ha vulgarizar la existencia de los hombres. En vez de sacrificar para sobrevivir, se ha pasado, a pisar o “aniquilar” para seguir. Alejándose del juego de la naturaleza. El político ha dejado de luchar por una causa, por luchar para ganar votos, convencer, “vender la moto”.
Todos estos demócratas, burócratas y liberales de medio pelo, que les gusta bañarse en el rió teniendo su ropa vigilada, se les debería robar sus “pelajes” (nunca mejor dicho) para que cuando salgan del agua, todo el mundo vea que esconden realmente debajo de esa fachada falsa, neo-hipócrita, que se vean las marcas de cómo utilizando lo políticamente correcto han sedado los instintos humanos.
Liberty Balance, (Lee Marvin) el villano, el malvado que tenia el pueblo de Shinbone aterrorizado. Merecía un escarmiento, una lección, ser abatido justamente. La política de Stewart era ineficaz contra el caciquismo de Liberty, pero hacia creer al pueblo que esa era la forma de luchar contra el, por el contrario solo generaba más inestabilidad y violencia. Realmente quería Stewart acabar con Liberty o poder decir que el acabó con liberty. Y así lanzar como un cohete su carrera meteórica hacia el senado.
Había dos clases de hombres: los que hacen lo que deben y los que hacen creer que hacen lo que deben, publicitando que es lo que deberían hacer todos. Lo que plasmó John Ford en esta película, es un clásico que sigue repitiéndose hasta nuestros días.
En la carrera política no importa la causa que se denuncia sino quien la denuncia. Es la maldita carrera del oro, el “yo llegue primero”. Cada uno trabaja para su tierra no para la tierra. Volviendo a la película, Stewart se colgó la medalla de matar a Valance. Se convirtió en el símbolo del final de la tiranía, y la liberación de Shinbone pero.. ¿Quién mató realmente a Liberty Valance?
Ya no hablemos de izquierda o derecha, todo eso se ha diluido, son diferentes excusas, “tintes” para llegar al poder.
No es real y roza la estupidez que un político mida sus palabras cuando por el contrario no hace más que hablar. Son los silencios lo que se debe medir. Cuando se habla no se debe medir nada porque se supone que las palabras son la acción de tu pensamiento. Ahora no se piensa lo que se dice sino que se piensa bien lo que se va decir.El juego de la política es sucio, una carrera de cuadrigas, una lucha de poder. ¿Por qué desde la seudo-izquierda nos hagan creer que eso no es así, que son héroes de las causas justas, la verdad y la justicia cuando utilizan las mismas artimañas de la mafia, bajo el pelaje de lo transparente, desinteresado y cercano?. Luchar en lo que se cree no solo se hace con las palabras.

Cuando el redactor jefe del periódico local de Shinbone (Edmond O´Brien) se encuentra al temido Liberty Valance urgando en la plancha de la última editorial aún por publicar que acusaba directamente a Liberty en su titular, le dijo borracho pero lúcido - vaya ,vaya , Liberty Balance tomándose libertades con la libertad de prensa-.Quizás sea el momento cumbre del film donde se deja ver que siempre habrá alguién luchando para la esperanza y haciendo llegar una pequeña luz de verdad a toda aquella persona que la lea.

SOMIANT EL CINE UNIÓ

video

Declaraciones de José Ribas


http://es.youtube.com/watch?v=b1hNeoAQ43k
video

La putrefacció dels imperis damunt la terra




“La terra no pertany a l’home, sinó l’home a la terra”
-Missatge del gran mestre Seattle, de la tribu Dewamish, al president dels Estats Units de Nord-amèrica, Franklin Pierce-


Roma va caure sola. La decadència és el fruit de la mediocritat de tot poder. I només basta una fusta podrida per fer caure tot un pont. Tal vegada l’ensorrament de valors del neoliberalisme dels nostres dies és una acció predeterminada per donar opacitat a tot allò que el llum fondria ràpidament. Tenguem en compte que l’ordre mundial se sosté d’un fil prim, tan bo de tallar com el fil de porc amb unes estidores de peix. La problemàtica sorgeix de la màxima que ens ha infringit el capitalisme de “no anar a guanyar sense perdre res a canvi” o, també, es podria veure des de l’altre versió de “no mirar de guanyar per no perdre res a canvi”.
I així gira, roda, i talla l’herba bona i dolenta la nova Roma de l’actual món intercomunicat però cosit de fronteres, del mateix món amb les millors intencions però de les pitjors accions, un món on el triomf personal ha extrapolat el triomf social, el mateix món on la majoria d’habitants es moren de fam, guerres, malalties, abusos de poder, oblit polític, social i governamental…, mentre que la resta de l’autodenominat primer món encara es creu que pot donar lliçons. És bo de fer exercir la moral quan es gaudeix del seu monopoli.
Tots els conflictes religiosos, dictatorials que s’esdevenen en la mort i destrucció de la societat civil i la prosperitat d’una terra són arran d’haver convertit el sud del planeta en la gelera de l’home blanc. No hi ha res més perillós que un home desmoralitzat, desconhortat i lliure de no tenir res més a perdre; imaginem, doncs, tot un país, tota una regió, tot un continent…
Els poderosos saben que la riquesa i la prosperitat no estan en les infraestructures, en la industrialització, en els mercats ni en les gran ciutats on operen mundialment holdings econòmics, sinó en els recursos naturals. Així doncs, foren els primers a procurar fer-se amb el poder de totes aquelles zones que gaudeixen de tenir els millors recursos naturals. De tota aquesta conquista dels poderosos cap a la terra rica s’esdevé tota la destrucció de l’elemental dret que ens dóna vida a tots. El dibuix de tot això seria en les desigualtats de condicions vitals i econòmiques en què neixen i després viuen totes les vides humanes dins el conjunt de continents del planeta terra. Tot això no és casualitat ni qüestions evolutives. És la història de l’home que no ha pogut vèncer la por de no saber viure amb la resignació d’ésser un mortal més de tot l’engranatge imperfecte de néixer per morir. Tots els imperis són grans murades que amaguen aquest mal de l’home contra els homes. Ja ho deia en Rafel, que guardava la casa gran: “Si poguessin embotellar l’aire hi hauria tres castes d’homes: els qui ho pagarien, els qui hi guanyarien i la resta que s’hi ofegaria”.

Balas y Rumores que matan


Cuestión de Sangre (Little Odessa)
Titulo Original: Little Odessa
Duración: 111 min.
País: EE.UU.
Director: James Gray
Guión: James Gray
Música: Dana Sano
Fotografía: Tom Richmond
Reparto:
Tim Roth, Edward Furlong, Moira Kelly, Vanessa Redgrave, Maximilian Schell, Paul Guilfoyle
Premios: León de Plata 51 Mostra de Venecia, Copa Volpi mejor actriz secundaria (Vanessa Redgrave), Festival de Deauville 1994: premio de la crítica.

Sinopsis: El joven sicario Joshua Shapira se juega la vida cuando vuelve al barrio que le vio nacer, y del que fue expulsado hace años. Pero tiene que cumplir allí su misión: asesinar a un joyero iraní enemistado con los clanes mafiosos.

Lo que más me gusta de “Cuestión de Sangre” es su crudeza desde que empieza la película hasta que termina, incluso en los momentos donde se demuestran profundos sentimientos de amor y respeto. Y todo esto en una familia destructurada de inmigrantes rusos en un Brooklyn oscurecido por la ley del talón, del silencio y la necesidad de salir adelante a cualquier precio. Entre esta penumbra resalta la deslumbrante interpretación de Tim Roth que da vida a Joshua, un sicario con todo lo que implica ser un matón con chupa de cuero y cara de no fallar nunca. Su próximo trabajo (nada más empezar el film) lo tiene que acometer contra un joyero Iraní de Brighton Beach donde viven su hermano, su madre, su padre que le repudia y sus amigos que respetan y temen.
___ (Edward Furlong) el hermano pequeño de Joshua busca la falta de cariño que no encuentra en su padre ( sobradamente severo y agresivo con su correa) y en su madre (ya delirante y enferma de un tumor en la cabeza, que aguarda moribunda en su cama.)
Toda la familia, incluido la abuela que aparece y desaparece por los pasillos de la casa hablando sola en ruso, tienen en común su tristeza, su fracaso personal y su decepción por la vida.Pero es el amor entre los dos hermanos lo que dibuja un claro entre tanto nublado familiar.
Mientras que el padre infatigable creyente de su duro trabajo en su puesto de periódicos y golosinas ejerce de tirano en la familia, de la que en su día expulso de ella a su hijo mayor por matar al hijo de un amigo, negándole su existencia como hijo .
Su madre reducida a un símbolo de lo bueno que tuvo esa familia tan nostálgico como incapaz para resolver el conflicto actual, donde el padre da ya por perdida su familia, confesándolo a su amante después de acostarse con ella. En situación casi parecida se encuentra su hijo pequeño que aunque viva bajo su mismo techo esta tan distanciado de su padre como (Tim Roth) expulsado del hogar y en paradero desconocido.

Un momento importante de la película donde se consigue ver los sentimientos de los personajes entre tanta crispación y abandono de la familia, es cuando los dos hermanos se citan debajo del puente para hablar de la situación delicada en la que ya se encuentra la madre moribunda. Joshua (Tim Roth) expresa su cariño golpeando y empujando de la bicicleta a su hermano pequeño, preguntándose mutuamente por sus vidas, _____ (Edward Furlong) le pregunta:
-Dicen que eres un asesino.
Joshua responde: -No hay mayor asesino que el rumor, Brooklyn debería llamarse rumor.
Tal vez podría interpretarse de esta película que el sicario esta ejecutado en vida, un muerto que respira, sufre y cuida de su hermano pero esta muerto porque no puede volver a su casa, a su barrio donde esta su novia ( ) y sus amigos de tropelías, porque su padre no le deja volver extorsionado por el padre de la victima. Ese es el precio que ha tenido que pagar por ser un asesino a sueldo, la tristeza de Joshua reside en haber pagado ese precio tan alto. El mata con un disparo en la cabeza y a él le mato el rumor de ser sicario.
Incluso el padre, tenebroso personaje, no se libra de demostrar sus sentimientos de este film crudo pero muy humano con los personajes que cuentan la historia. Es un Triller con el final de un drama, es una historia de amor sin sonrisas, donde sus personajes cuentan su historia desde la sinceridad, la crudeza del tiempo y la situación que les ha tocado vivir que muchas veces es sobrevivir. Porque intentar salir hacia delante no siempre quiere decir hacer las cosas bien. Y hacer las cosas mal no significa ser esbirro de la maldad.
Cuestión de Sangre la firmó (dirección y guión) James Gray con tan solo 24 años. Paso desapercibida del gran público pues se retiro rápidamente de las pantallas dado el tema que aborda el film, a pesar de estar muy bien interpretada, ambientada. Dirigida de forma enérgica y desinhibida; con esa mirada intensa de los genios del celuloide en la cabeza de un joven de 24 años. Tal vez su edad explica la crudeza con la que desarrolla la historia pero se hace duró también pensar que con esa misma edad se firma un película tristísima, con situaciones brutalmente dolorosas.

Manuel Ismael Serrano

Als anys 30 cavàrem la tomba del feixisme i encara és buida


“Quan la hipocresia comença a ser de mala qualitat,
és l’hora de començar a dir la veritat”

-Bertolt Brecht, poeta i dramaturg alemany”


De què serveix eliminar tota la simbologia feixista de les ciutats i pobles si no s’elimina el feixisme?
Tal vegada la Llei de memòria històrica, “de pico i pala” contra la simbologia arcaica de la fisonomia imposada i heretada de la nostra geografia, tan sols aporti el rebrot violent de l’ultradreta del “Ruedo Iberico” i així tornaria a posar-se de moda als noticiaris i programes grocs de TV perquè acabin dient que tot plegat és tracta d’una “tribu urbana”.
Sí, clar, una “tribu urbana” que està organitzada a nivell estatal, europeu i mundial, que trafica amb armes, prostitució, ven cocaïna a la classe dirigent i aristòcrata, maneja les apostes il·legals i també té connexions amb una xarxa internacional de prostitució infantil. Per no xerrar de la “versió oficial” dels seus fets: extorsions, persecucions politiques, assassinats, atemptats, violència als carrers, caceres humanes... I què dir de la seva poderosa xarxa d’infiltrats, espies, cuetes i sicaris.
Per acabar dalt del cim piramidal de l’organització feixista en què trobam aquells homes econòmicament i socialment importants que estan a l’ombra del Moviment i que poden tirar al terra la teva vida amb tan sols una cridada telefònica.
Apartant els porcs i sortint de la soll, voldria tornar al meu cabreig contra aquest govern Zapatero.
Una llei d’aquestes es fan i punt. Res de consultes, d’exposar-la democràticament. Posau en pràctica el poder que se us ha atorgat. Això a Madrid es diu “a golpe de decretazo”.
En aquest Govern central es denoten signes d’indecisió, d’inseguretat i un disfressat neoliberalisme polític.
Quina casta de govern és el que facilita els lloguers als joves i no fa una REFORMA LABORAL!, que és la condició sin equanum d’un govern d’esquerres que ve arran de la caiguda d’un imperi de majoria absoluta d’un govern de dretes com el d’Aznar aliat amb els Estats Units i el G8.
Aquest govern Zapatero d’anem a fer un 2% del que puguem fer i després en feim una gran campanya publicitària i d’informació, què es això? Una rentada de cara d’aquestes que no aconsegueixen netejar la mirada, mirall de l’esperit de tot allò que tothom creu que és el més important, bàsic i fonamental, que no és fer una Llei de memòria històrica consensuada per totes les forces politiques, inclosa la dreta! Sense aniquilar políticament el feixisme, condemnant-lo, per exemple, a la il·legalitat com feren a Alemanya amb el Nacionalsocialisme com a “compta pendent amb la humanitat i totes les generacions passades i venidores d’alemanys”.
Però aquí som hipòcrites, “de boquilla”, incapaços, la por infectada genèticament pels 40 anys del nostre particular Xernobil polític ens guanya. La petita ombra de l’homenet del Prado ha resultat ésser molt allargada.
O per dir-ho de forma més científica, les dictadures son l’exemple exagerat que els poders fàctics han condemnat, ja des dels llunyans temps de Carlos III, la nostra condició natural de poble. Només aquell poble que sigui lliure podrà decidir lliurement els seu destí.
Per això que el govern de Zapatero sigui un miratge publicitari i una política continuista del neoliberalisme ferotge que propaga el G8 en les ja decepcionants democràcies europees.
No hi ha res més estúpid i frívol que fer balanç d’una guerra i, més encara, d’una guerra civil. En lloc d’agafar el bou per les banyes, pegar un cop de puny damunt la tribuna del Congrés dels Diputats i condemnar enèrgicament el feixisme, l’ultradreta i la cúpula de l’Església espanyola per donar un cop d’estat a una república lícita, votada per tots (homes i també dones!), i que guanyà per majoria absoluta, no condemnen els que imposaren el seu poder no lícit amb alçament militar, una guerra civil i una dictadura franquista, a cop de sang, foses comuns, cunetes de cadàvers... I sense deixar de banda la persecució, l’ofegament de la cultura i la llengua pròpies, l’expropiació i confiscació dels béns immobles, econòmics i quartons de poder, com pogués ésser arribar a tenir el 90% dels treballadors de tot l’Estat al mateix sindicat. Tenguem en compte que aquesta Llei de memòria històrica de la Moncloa no contempla la recuperació de tot el patrimoni saquejat a sindicats, moviments politics i socials que foren extirpats pel seu poder de convicció de fer aixecar el poble a construir i caminar el seu propi camí cap a l’emancipació de l’home com a home i de la humanitat com a poble.
Senyor Zapatero, com deia una columna del “sense rostre” d’un número anterior d’aquesta casa que és DE FRANC: “Zapatero, se te ve el plumero”
Ja que el poble fort de conviccions no vol reconeixement i homenatges, volem digna sepultura als nostre morts i la REPÚBLICA!
Ja ho deia una pintada en una paret del madrileny barri de Carabanchel: “Marcelino Camacho ponles en su sitio, el pueblo solo cree en ti, te necesitamos”.

Salut, coneixement i República!

BENVINGUTS A EUROPA, NOU ESTAT AMERICÀ ON… EL QUE NO ET MATA T´HIPOTECA


“A LA MIERDA!”
-Fernando Fernán Gómez,
actor, director de cinema, escriptor i anarquista-


A una societat on els unics que arriben a final de mes son n´Esperanza Aguirre, els ex-presidents del govern i tot el sequit que conforma la neo-dictadura social de la Monarquia Parlamentaria, nomes ens queda el poder soberá d´enviar-los a tots a la merda.
La jove democracia espanyola nomes ens ha servit al poble per “donar a fer” tot alló important que nosaltres veiem a realitzar a uns “altres”, que tard o d´hora, han bifurcat els seus camins, engreixant o exiliant-se a la classe dirigent.
Ens han xuclat la sang, les forces i la butxaca. Si, la nostra força, aquell poder ancestral del poble d´esser més fort que tots els mals que el puguin podrir.
I ara, desenganats de tot i tots els que han pogut passar, no tenim qui escoltar-nos….i per més inri socialment ja no sabem ni escoltar-nos a nosaltres mateixos
Ells, els de la pella pel manec i la taula reservada, s´han encarragat desde el poder d´estigmatitza la seva paraula amb la finalitat de contagiar-nos els pensaments. de dividir-nos, diluir-nos, enfrentar-nos i formar-nos socialment baix el signe de la competencia i no del coperativisme.

Perque ara l´antic continet es calenteix del mateix foc on pren el reste del món “terciari” que paga peatje a la super-potencía americana per respira i sobreviure al seu imperi económic
I dins el foc caucasia que fa rodar el neo-liberalisme a europa, Espanya es crema, pero no exactament el que simbolitza la nació espayola sino el seu poble. Aixó d´Europa ens ha sortit carissim; amb les seves politiques centralistes, que han convertit els problemes de la societat en estadistiques d´un global, sense fer una localització real dels problemes, les necesitats i com no de la riquessa homogena de tots els païssos que la formen. Perque Europa es una carrera de cuadrigues on guanya es qui arriben primer i nosaltres ens hem quedat fora perque hem tengut que vendre els cavalls per comprar sa cuadriga.
A dos mesos de la finalització de la legislatura governada pel partit neo-liberal i de terenar” americanista” que tenim a Madrid. No s´ha aconseguit res del que el poble mes neccesitava… començant per una reforma laboral, una reforma agraría, la lluita contra la privatizació de l´estat i la dignificació de la nostra carestia de vida a tó amb els impostos que relegiosament ens fan pagar i els sous fossificats que el nostres politics mai es decideixen a pujar o simplement equilibrar en tot el que ens costa la seva forma injusta de veure el valor de les coses basiques que ens fan no arribar a final de mes.
Ja ho deia Don Miguel de Unamuno: “Si utilizamos el tranvía para llegar a la Opera, entonces es más importante el tranvía que la Opera”.
Tal vegada hauriem d´adonarnos mes sovint del nostre poder dins la funció imprescindible que desenvolupam com a poble dins el funcionament reial de la societat del nostre temps a n´aquest món. I fer sabre als nostres politics i classe dirigent que sense tranvia no hi ha opera.


Manuel Ismael Serrano
farwest@desidiaediciones.com

Peu de foto: Tant sols ens queda el puny, simbol de força, dignitat i unitat.

Benvingut Mister Apu


"El mayor crimen desde la Segunda Guerra Mundial
ha sido la política exterior de Estados Unidos".

-Ramsey Clarck-
(Ex -fiscal general de EEUU bajo el presidente Lyndon Jonson)


La grandessa d´esser petits. Tanta sort que ni per massa bó ni per massa dolent, aqui a Mallorca no ens enleiram massa, tenit en conte que tota l´alt que es puja, tard o d´hora, es tot l´alt que es baixa. Lo ben cert d´aquest món es que tot s´acaba, com a gran exemple tenim el rebost de canostra. Aixo si, tot s´ha de dir que no son temps aquets de fer rebost, o poder guardar genero. La gran veritat de la nostra petita economia es que amb arribar a sa tercera setmana de més no hi ha rebost que valgui. “Si es pogues sofregir sa buidor…” com deia na Caterina que guardava s´aparcament de devant caseva al R5 del seu homo amb dues cadires plantades devant I darrera.
Em refereixo a la grandessa de no esser uno potencia mundial, i no esta baix l´ull o el punt de mireta de tots els qui pateixen sa balquena del Imperi Americà que dona particións de poder a les decadents democraciés europes, d´aquells mateixos paisos on fugiren creuant l´altlántic, no fa mes de 500 anys, tots els esqueixos I peces sobrants producte de la fam, desigualtat social, epidemies, guerres I feudalisme d´aquelles societats civilitzades anomenades Europa. Per construir a cop sang, plom I llimpieses etnica la mal anomenada terra del somnis I la llibertat, Estats Units. Aixo perque el pais mes ric, mes jove I mes insegur del món, pugi mantenir-se a cos de potencia mundial, la resta del món ha de pagar un preu. Latino-America, el païssos arabs, pagan amb l´explotació del seus recursos naturals, l´esclavitut dels seus homos dones I nins com a bestiar, (que ara es diu “má d´obra barata”), la seva autonomia que es la seva llibertat de tot poble I de la moneda més mala d´amollar que es la vida. Mentres que els cobradors d´imposotos o llepes del primer món ho pagam amb l´economía, el capitalisme, I la perdúa total dels nostres, valors, cultura I els que ens quedava com a vella europa, de cultes, avançats o inteligents. Cuant s´ens xerra de les cultures del món, exposen països Africans, asiatics o Orientals. Els pobles I les cultures europees han quedat difuminats. Hem de reconeixer que ens hem tirat a la merda de la “American line o life”.
China I La India no son cap broma, ni cap cancó protesta. Es una maquinaria que fa una feinada I produeix com per fer el que ja du fent fa tot aquest temps Estats Units. Esser l´uníc I gran rebost per a tot el món I així guanyar-hi, com si es tractes del homó de la botgia, de les necessitats I la fam de tota l´humanitat.
Aixó si, com a poble sempre ens quedara la possibilitat ingenúa de veure passar a Mister Abu, en el lloc mateix de com ho feia Mr. Marshall com l´amo del deu que ni es baixa del seu cotxo. Fa coio creure que lo bo vindra quan es tomí un Rei per tot lo dolent que pot oferir es proxím relleu d´un altra Rei que puja damunt lo tomat. Peró com a gran espectadors que ens han reduït al primer món, baix l´imperi de la televisió, l´imatge I els satel.lits. Tant sols en queda somiar.., somiar en veure com pseudo-imperi romá del septim de Cabelleria cau per la destralada imparable dels Indis, que aquets si son de la India I no aquells filosofs de pell morena com a mallorquí antic, que no entenien les debiltats de homé blanc. I axí, amb aixercar-nos de la primer filera d´espectador, poder continuar sa nostra depriment existencia amb tot la tranquilitat que dona esser els concienciats incapacós que ens han infrigit el missatge universal la TV. Engreixats com a porcs, mudats com a putes, enganats de falsos valors, i sobretot esterils de fecunda el nostre somní de liberació del home com a home. Ens han esborrat el nostre camí.

El Reloj del alma no tiene manecillas



Fresas salvajes (1956)
(Smultronstället)
Fotografia: Gunnar Fischer
Música: Erik Nordgren
Muntatge: Oscar Rosander
Producció: Svensk Filmindustri
Intèrprets: Victor Sjöstrom, Bibi Andersson, Ingrid Thulin, Gunnar Björnstrand, Max von Sydow

En aquest mateix any també es va rodar amb pràcticament el mateix equip l’altra gran pel·lícula de Bergman El séptimo sello.
Fresas salvajes va ser nominada a l'Òscar al Millor Guió Original.


(Un reconegut metge rebrà el jubileu doctoral (homenatge a la seva carrera).
La nit anterior en un somni contempla el seu propi cadàver i decideix emprendre el viatge amb cotxe amb la seva nora que se n’ha anat de casa del seu fill. Durant el viatge s’aturarà a la casa on passava les seves vacances de nin, on creixien maduixes. Dos mestres del cinema suec es van ajuntar en aquest film, el mestre del cinema mut Víctor Sjöström com a actor i el que serà recordat com a gran del cinema escandinau Ingmar Bergman. Els temes plasmats en la seva filmografia també es troben en aquest film: la recerca de l’ànima, l’existència de Déu i el rostre per explorar d'una de les seves actrius predilectes, Ingrid Thulin.)



El que més m’agrada de Fresas salvajes és el moment en què el doctor Borg (Víctor Sjöström) se seu al costat del lloc de les maduixes salvatges i mirant la casa on passava els estius, en qüestió d’uns parpellejos, en una imatge onírica, ombrada lleument per un eclipsi, Bergam (el director) aconsegueix traslladar a l’espectador cinquanta anys enrere en aquesta mateixa imatge, endinsar-nos per la casa, sabent que avançam per una viatge de somnis vers els records del doctor Borg, guiats per un guió meravellós que ens confessava el turmentat Víctor Sjöström.
Aquesta demostració de poder dibuixar amb una càmera el pas del temps, sota les sensacions de màgia en un blanc i negre lluminós i febril, ho aconsegueix el director Ingmar Bergman l’any 1956. Potser serà que el prodigi de l’home no es remet als avanços tecnològics ni a la modernitat dels temps.
A partir d’un somni la nit anterior al seu jubileu doctoral, Isak Borg és capaç d’observar-se a si mateix alhora d’observar als qui l’envolten, i tenir la capacitat d’actuar degudament davant la nova visió i percepció de la vida. Des d’aquest somni on veu el seu cadàver i com els rellotges no tenen manetes, l’ancià doctor admirat per la humanitat però retret per la seva família per la seva fredor i egoisme, gaudeix de la possibilitat de veure des d'un altre prisma, des dels ulls del seu esperit, la percepció pura de la vida. És com un passeig de comiat abans de marxar per sempre al jardí dels enterrats. L’actor Víctor Sjöström sembla ser mort o ser una aparició durant tota la pel·lícula. Intenta ajudar i comprendre les persones que coneix i vol desdoblar-se totalment de la persona esquerpa i gairebé dèspota que va ser per als seus durant tota la seva vida. Evolucionant a un altre Isak Borg sense renunciar als seus principis, a través de l’actitud i no del comportament.
El rellotge sense manetes que surt a la pel·lícula a partir del primer somni del Dr. Borg és al meu entendre la simbologia del rellotge de l’ànima, de l’esperit que ens turmenta però també pot il·luminar-nos.
El guia de Bergman és l’actriu (Ingrid Thulin) que interpreta a la nora del doctor que l’acompanya en el seu viatge de quilòmetres i confessions. Compartint aquest viatge amb un matrimoni deshumanitzat capitanejat per un espòs masclista que ridiculitza la seva dona, a qui Marianne (Ingrid Thulin), amb el silenci aprovatiu del seu sogre Isak Borg, els acaba expulsant del cotxe, deixant-los seguir el seu calvari sols, en la carretera.
També coneixen un grup de tres nois (Sara, Anders i Víctor). La jove Sara (Bibi Andersson) no sap de quin dels dos amics està enamorada, però al final del film segueixen els tres junts. Potser els vulgui a tots dos, perquè un amb l’altre conformen l’home de la seva vida: un representa els dubtes, el pragmatisme, l’energia, i l’altre la fe, l’esperit i les conviccions. Els joves Anders i Víctor (Folke Sundquist i Björn Bjelfvenstam) sempre acaben amb una baralla les seves constants discussions sobre l’existència de Déu.
Al final, el cansat i ja vell doctor Borg arriba a l’homenatge per retrobar-se amb si mateix, amb el seu fill Evald (Gunnar Björnstrand), solucionant amb el retrobament el conflicte sentimental entre ell i la seva dona (Ingrid Thulin). Entre l’alegria dels seus dos éssers volguts reconciliats, el doctor apareix dèbilment tirat al llit. Només queda dir-los que els estima i besar Marianne, la seva còmplice durant el transcurs de tota la pel·lícula, després d’aconseguir recuperar el seu espòs Eval. El ja moribund doctor, en el seu darrer somni, s’acosta a la finestra perquè els seus tres joves amics, que continuen el seu estrany viatge, s’acomiadin del moribund Isak que els demana amb veu apagada que no deixin d’escriure’l, per a després tornar al llit i morir amb la pel·lícula. Amb la lleugera llum que potser deixa la mort quan tot s’apaga.
Al meu entendre, després de veure Fresas salvajes cobra fermesa el pensament que un home ha de trobar la llum en el seu ser i no en la seva intel·lectualitat. Tan senzill però difícil de llegir com un rellotge sense manetes.

Dedicat al senyor Joan Servera “Fena”, sacerdot, amant del cinema i de la literatura, que desitjava la volta del Cine Unió de Son Servera.

Manuel Ismael Serrano

“¡Aznar, mira donde nos has metido!”

“¡Aznar, mira donde nos has metido!”
(pintada que estava a una paret des Serralt de Manacor)

“Mai no se menteix tant com abans de les eleccions, durant la guerra y després de la cacera ”
- Otto von Bismarck, polític prusià i canceller d'Alemanya -


Hi ha porcs que tremolen i s’encomanen a la salvació eterna que ofereix qualsevol secta pseudoreligiosa.
Avui dia es xiula per una altra banda. I el sol surt mes feixuc que altres dies. Porcs ara engreixats de por i ansietat graten la soll i miren les lleis cercant si és vera que aquestes donen immunitat als presidents del govern.
Presidents i tos els subhomes del president, aquells mateixos mercenaris de la nació que contaven rondalles, dient mentides en nom de la veritat, transvasant aigua de rius per a camps de golf i apartaments de luxe, i enviant a una guerra il·legal un país, estat, nació o poble. Que no té res a veure amb el monopoli del petroli i molt manco amb l’imperialisme caucàsic.
Ja ho deia un extremeny il·lustre que seia al banc de davall l’església del meu poble. “A ver, no se equivoquen… nosotros somos morenitos y ellos son los rosas. Sencillo como las peliculas del Oeste... vamos, que nadie confundia al Sherrif con los Indios.”

L’home del bigot ortopèdic i pell fúnebre va beure tant de la botelleta del poder que es va pensar ésser aquell dictador de sainet que interpretava Chaplin, jugant a la pilota amb un globus terraqui de platja dins el despatx barroc d’un tirà conqueridor del món. Tota aquesta escena tan ridícula que tant et pot fer riure com fer passar vergonya no és una seqüència d’una pel·lícula de culte, llastimosament es tracta del mig home que va convertir tot Espanya en un nou objectiu de Al Qaeda. I salconduit de tots aquells soldats d’Alà que volen tomar a cendres tots els “infidels” caucàsics, que regalen metralladores als seus fills, es paguen la seguretat social i fomenten l’obesitat infantil. Torna-m’hi torna-hi; ja ho deia l’Antonio, extremeny il·lustre: “nosotros no somos los rosas, somo los morenitos”.
I da-li, a aquest mig home i mig hermafrodita sobrenatural ja li podries predicar la cova a l’ase que es va fer la foto bèl·lica i històrica a les Azores amb els dos homes de pell rosa. I ell, tercer en discòrdia, amb la seva pell fúnebre. Tant de poder i tantes lectures obscures dels textos sagrats de l’Opus, El Mundo, Cedade I cartes d’amor del seu amant don Manuel Fraga Idibarne li havien fet perdre el color moreno originari d’aquella part d’Europa més pròxima d’Àfrica que de Brussel·les, de la qual ell tan bravejava, com al seu temps ho feren requetes, carlistes i falangistes. “La España de Dios es Cristo”, on ara per ara hi regna aquest borbó i aquesta democràcia de Berlanga, aquest territori aferrat a Europa però que tal vegada s’oblidà aquest, “El Gran presdient” que també era limítrof amb el nord d’Àfrica, pontet d’aquell mateix Marroc on fàcilment poden pujar tots els soldats d’Alà fermats en dinamita.
Finalment la rondalla que ETA fou l’autora de la matança dels trens plens de treballadors, estudiants, aturats, jubilats i ciutadans de sou, paga, hipoteca i impostos que pagaren amb la seva sang, la seva vida i seqüeles vitalícies els deliris de grandesa d’un mediocre de pell descolorida, no se la va creure ni tant sols la majoria de votants del Partit Popular. Ha estat la gran mentida des de l’or de Moscou. Això sí, tanta sort que rere una gran mentida sempre hi ha un gran exili, sempre que el jutge no et reclami per poder reflexionar amargament rere uns barrots freds, on el teu pensament arribi a sodomitzar la teva ànima i el teu pensament acabi per fustigar la teva consciència. Ningú no havia dit mai que la justícia fos bella com la sortida de sol rere dies de pluja, donant llum a la verdor de la nostra illa. Ja ho diu la meva dona de pell morena i filla del mediterrani nostre: “Me gusta cuando llueve porque la isla se pone bonita”.