Sa fam mata i sa balquena podreix

els missatges dels dirigents tancant les ovelles a la Cimera Iberoamericana

“En un mundo injusto el que clama justicia es tomado por loco”
-León Felipe, poeta major-


Hi ha un acudit molt antic que conta com un pare i un fill han de dur un manat d’ovelles de Son Servera fins Artà. Arribats al coll d’Artà es troben amb una casa pairal un tant estranya on viu una senyora de “La Corte” que disposa d’un bon rebost per passar-hi tot l’hivern fora haver de baixar a la vila. La senyora, tot d’una que va veure el manat d’ovelles i aquells dos homes d’ombres magres de l’esbraonament i la fam del camí, els va fer un senyal aixecant el braç i dient:

-Paren a descansar y reponer, que aquí hay lumbre!
-Vatua el món! -digué el pastor pare amb els ulls-. No ha arribat encara sa fosca i ja ensum estar asseguts a taula!
-Veus fill, hem trobat taula parada.
-Quina sortada mon pare, ja veia es conills i sa caixa de fusta per dins sa garriga!
-Aquests joves ho feis massa gros. Estau fets de regalèssia! –va respondre son pare al seu fill rient a la senyora i mirant per les portes obertes si hi veia alguna greixonera.

La senyora, a més de disposar, era generosa. Havia mudat la fusta de la taula amb me rostit, prebes, ciurons trempats, una roda d’arengades, trempó de tomàtiga embotellada, camallot, una poltrú i pa de forn de pedra. A un racó hi havia un canastró amb taronges, ametles i nous. Fins i tot va fer cafè i els va donar picadura i paper de fumar. Fent el cigarret, la senyora els contà la seves aventures i com va arribar a trobar ca seva al coll d’Artà. Amb la panxa plena fa bon escoltar, així que pare i fill feren bona companyia a la senyora de la casa. Que de cada vegada es trobava més ampla i, per tant, els obria més el cor en el transcorre de la seva conversa.
El pastor vell es va aixecar espolsant-se el capell i donà les gràcies a la senyora per la taula parada.
La senyora els digué mig trasbalsada que els donaria pa i taleca per al camí. Els tragué una peça de formatge com un poal, els digué que era el mes bo de casa i que fessin el tall per on trobassin. El pare collí el trinxet i fent senya de 4 dits tallà un tros de la peça, l’agafà i el donà amb amabilitat a la “madona del formatge”. El pastor jove va ficar la peça al sarró de son pare.
La senyora, bocabadada, els va demanar per què se’n duien quasi tot el formatge.
El pastor pare li va respondre que encara els quedava molt de camí per endavant i que, per altra banda, ella tenia poques feines, llit per a quan arribàs sa fosca, i un rebost ben ple per tot l´hivern. Partiren i s’esvaïren entre els damassos de la fosca i envoltats llunyanament pels gemecs del manat.
Ja ho deia aquell nicaragüenc de camia blanca i mostatxos que guardava els furgons blindats del banc mundial: “no sabria dir si és mes lladre qui la té que qui l’agafa.”