Precious
Any: 2009
Director: Lee Daniels
Guió: Geoffrey Fletcher (novel·la: Sapphire)
Una persona, un timó
"Tot és un do de l’Univers.” Ken Keyes Jr.
Aquesta cita tan reveladora amb la que comença Precious és, tal vegada, la insígnia forjada del significat del viatge en què el director d’aquesta pel·lícula, Leee Daniels, ens vol fer embarcar en la reflexió positiva durant tota la cinta, tot mentre el fets del film en si són d’allò més denigrants, vexatius i injustos que li pot passar a una persona. I combinada amb aquestes dues lectures tant oposades entre si, Lee Daniels ens serveix com a tercer element d’aquesta història una narració en primera persona dels fet i somnis patits i contats per la protagonista Claireece “Precious” Jones interpretada per l’actriu Gabourey Sidibe, una dona, una adolescent, una filla, una mare, però sobretot una persona.
El que més m’agrada de Precious és que l’actitud de Claireece “Precious” Jones és la d’una dona que ho té tot en contra, però fent creus de tot allò que la tortura cerca els seus somnis per guanyar força per viure (en el sentit més positiu de la paraula) i decidir (en el sentit més valent de la paraula) com qui admirablement obeeix la humana doctrina d’“una persona, un timó”. Així doncs, afrontà el pitjor que li passa per decidir més per ella mateixa i salvar-se personalment de la tragèdia que l’envolta. Fins i tot el més destacable d’aquesta darrera història de la contracultura americana és com na Precious és capaç d’expressar-se sentimentalment i compartir aquesta actitud en una conversa amb què es mostra agraïda vers aquestes persones que excepcionalment en la seva vida la fan sentir-se com ella sap que podria haver estat considerada per la seva família, que era l’infern d’aquesta amazona de la supervivència en l’oiós segle XI, on tothom és competència de tothom i ningú no vol ser menys considerat que els altres. Som anyells pentinats adorant un xot d’or, i com un manat d´ovelles ens tanquen per guardar-nos entabanats per l’èxit de l’efímer i les misèries lluentes. I com a individus de tot aquest guirigall deshumanitzat empram els ulls per odiar en lloc d’emprar-los per estimar. Tal vegada es mirar amb odi sempre que s’odien secretament els ulls del qui mira. Per què hem de fer dels altres i de la vida un continu judici si al cap i a la fi estam, som i alenam perquè tot és un do de l’Univers.
