2/5/08

El Reloj del alma no tiene manecillas



Fresas salvajes (1956)
(Smultronstället)
Fotografia: Gunnar Fischer
Música: Erik Nordgren
Muntatge: Oscar Rosander
Producció: Svensk Filmindustri
Intèrprets: Victor Sjöstrom, Bibi Andersson, Ingrid Thulin, Gunnar Björnstrand, Max von Sydow

En aquest mateix any també es va rodar amb pràcticament el mateix equip l’altra gran pel·lícula de Bergman El séptimo sello.
Fresas salvajes va ser nominada a l'Òscar al Millor Guió Original.


(Un reconegut metge rebrà el jubileu doctoral (homenatge a la seva carrera).
La nit anterior en un somni contempla el seu propi cadàver i decideix emprendre el viatge amb cotxe amb la seva nora que se n’ha anat de casa del seu fill. Durant el viatge s’aturarà a la casa on passava les seves vacances de nin, on creixien maduixes. Dos mestres del cinema suec es van ajuntar en aquest film, el mestre del cinema mut Víctor Sjöström com a actor i el que serà recordat com a gran del cinema escandinau Ingmar Bergman. Els temes plasmats en la seva filmografia també es troben en aquest film: la recerca de l’ànima, l’existència de Déu i el rostre per explorar d'una de les seves actrius predilectes, Ingrid Thulin.)



El que més m’agrada de Fresas salvajes és el moment en què el doctor Borg (Víctor Sjöström) se seu al costat del lloc de les maduixes salvatges i mirant la casa on passava els estius, en qüestió d’uns parpellejos, en una imatge onírica, ombrada lleument per un eclipsi, Bergam (el director) aconsegueix traslladar a l’espectador cinquanta anys enrere en aquesta mateixa imatge, endinsar-nos per la casa, sabent que avançam per una viatge de somnis vers els records del doctor Borg, guiats per un guió meravellós que ens confessava el turmentat Víctor Sjöström.
Aquesta demostració de poder dibuixar amb una càmera el pas del temps, sota les sensacions de màgia en un blanc i negre lluminós i febril, ho aconsegueix el director Ingmar Bergman l’any 1956. Potser serà que el prodigi de l’home no es remet als avanços tecnològics ni a la modernitat dels temps.
A partir d’un somni la nit anterior al seu jubileu doctoral, Isak Borg és capaç d’observar-se a si mateix alhora d’observar als qui l’envolten, i tenir la capacitat d’actuar degudament davant la nova visió i percepció de la vida. Des d’aquest somni on veu el seu cadàver i com els rellotges no tenen manetes, l’ancià doctor admirat per la humanitat però retret per la seva família per la seva fredor i egoisme, gaudeix de la possibilitat de veure des d'un altre prisma, des dels ulls del seu esperit, la percepció pura de la vida. És com un passeig de comiat abans de marxar per sempre al jardí dels enterrats. L’actor Víctor Sjöström sembla ser mort o ser una aparició durant tota la pel·lícula. Intenta ajudar i comprendre les persones que coneix i vol desdoblar-se totalment de la persona esquerpa i gairebé dèspota que va ser per als seus durant tota la seva vida. Evolucionant a un altre Isak Borg sense renunciar als seus principis, a través de l’actitud i no del comportament.
El rellotge sense manetes que surt a la pel·lícula a partir del primer somni del Dr. Borg és al meu entendre la simbologia del rellotge de l’ànima, de l’esperit que ens turmenta però també pot il·luminar-nos.
El guia de Bergman és l’actriu (Ingrid Thulin) que interpreta a la nora del doctor que l’acompanya en el seu viatge de quilòmetres i confessions. Compartint aquest viatge amb un matrimoni deshumanitzat capitanejat per un espòs masclista que ridiculitza la seva dona, a qui Marianne (Ingrid Thulin), amb el silenci aprovatiu del seu sogre Isak Borg, els acaba expulsant del cotxe, deixant-los seguir el seu calvari sols, en la carretera.
També coneixen un grup de tres nois (Sara, Anders i Víctor). La jove Sara (Bibi Andersson) no sap de quin dels dos amics està enamorada, però al final del film segueixen els tres junts. Potser els vulgui a tots dos, perquè un amb l’altre conformen l’home de la seva vida: un representa els dubtes, el pragmatisme, l’energia, i l’altre la fe, l’esperit i les conviccions. Els joves Anders i Víctor (Folke Sundquist i Björn Bjelfvenstam) sempre acaben amb una baralla les seves constants discussions sobre l’existència de Déu.
Al final, el cansat i ja vell doctor Borg arriba a l’homenatge per retrobar-se amb si mateix, amb el seu fill Evald (Gunnar Björnstrand), solucionant amb el retrobament el conflicte sentimental entre ell i la seva dona (Ingrid Thulin). Entre l’alegria dels seus dos éssers volguts reconciliats, el doctor apareix dèbilment tirat al llit. Només queda dir-los que els estima i besar Marianne, la seva còmplice durant el transcurs de tota la pel·lícula, després d’aconseguir recuperar el seu espòs Eval. El ja moribund doctor, en el seu darrer somni, s’acosta a la finestra perquè els seus tres joves amics, que continuen el seu estrany viatge, s’acomiadin del moribund Isak que els demana amb veu apagada que no deixin d’escriure’l, per a després tornar al llit i morir amb la pel·lícula. Amb la lleugera llum que potser deixa la mort quan tot s’apaga.
Al meu entendre, després de veure Fresas salvajes cobra fermesa el pensament que un home ha de trobar la llum en el seu ser i no en la seva intel·lectualitat. Tan senzill però difícil de llegir com un rellotge sense manetes.

Dedicat al senyor Joan Servera “Fena”, sacerdot, amant del cinema i de la literatura, que desitjava la volta del Cine Unió de Son Servera.

Manuel Ismael Serrano

No hay comentarios: