“¡Aznar, mira donde nos has metido!”

“¡Aznar, mira donde nos has metido!”
(pintada que estava a una paret des Serralt de Manacor)

“Mai no se menteix tant com abans de les eleccions, durant la guerra y després de la cacera ”
- Otto von Bismarck, polític prusià i canceller d'Alemanya -


Hi ha porcs que tremolen i s’encomanen a la salvació eterna que ofereix qualsevol secta pseudoreligiosa.
Avui dia es xiula per una altra banda. I el sol surt mes feixuc que altres dies. Porcs ara engreixats de por i ansietat graten la soll i miren les lleis cercant si és vera que aquestes donen immunitat als presidents del govern.
Presidents i tos els subhomes del president, aquells mateixos mercenaris de la nació que contaven rondalles, dient mentides en nom de la veritat, transvasant aigua de rius per a camps de golf i apartaments de luxe, i enviant a una guerra il·legal un país, estat, nació o poble. Que no té res a veure amb el monopoli del petroli i molt manco amb l’imperialisme caucàsic.
Ja ho deia un extremeny il·lustre que seia al banc de davall l’església del meu poble. “A ver, no se equivoquen… nosotros somos morenitos y ellos son los rosas. Sencillo como las peliculas del Oeste... vamos, que nadie confundia al Sherrif con los Indios.”

L’home del bigot ortopèdic i pell fúnebre va beure tant de la botelleta del poder que es va pensar ésser aquell dictador de sainet que interpretava Chaplin, jugant a la pilota amb un globus terraqui de platja dins el despatx barroc d’un tirà conqueridor del món. Tota aquesta escena tan ridícula que tant et pot fer riure com fer passar vergonya no és una seqüència d’una pel·lícula de culte, llastimosament es tracta del mig home que va convertir tot Espanya en un nou objectiu de Al Qaeda. I salconduit de tots aquells soldats d’Alà que volen tomar a cendres tots els “infidels” caucàsics, que regalen metralladores als seus fills, es paguen la seguretat social i fomenten l’obesitat infantil. Torna-m’hi torna-hi; ja ho deia l’Antonio, extremeny il·lustre: “nosotros no somos los rosas, somo los morenitos”.
I da-li, a aquest mig home i mig hermafrodita sobrenatural ja li podries predicar la cova a l’ase que es va fer la foto bèl·lica i històrica a les Azores amb els dos homes de pell rosa. I ell, tercer en discòrdia, amb la seva pell fúnebre. Tant de poder i tantes lectures obscures dels textos sagrats de l’Opus, El Mundo, Cedade I cartes d’amor del seu amant don Manuel Fraga Idibarne li havien fet perdre el color moreno originari d’aquella part d’Europa més pròxima d’Àfrica que de Brussel·les, de la qual ell tan bravejava, com al seu temps ho feren requetes, carlistes i falangistes. “La España de Dios es Cristo”, on ara per ara hi regna aquest borbó i aquesta democràcia de Berlanga, aquest territori aferrat a Europa però que tal vegada s’oblidà aquest, “El Gran presdient” que també era limítrof amb el nord d’Àfrica, pontet d’aquell mateix Marroc on fàcilment poden pujar tots els soldats d’Alà fermats en dinamita.
Finalment la rondalla que ETA fou l’autora de la matança dels trens plens de treballadors, estudiants, aturats, jubilats i ciutadans de sou, paga, hipoteca i impostos que pagaren amb la seva sang, la seva vida i seqüeles vitalícies els deliris de grandesa d’un mediocre de pell descolorida, no se la va creure ni tant sols la majoria de votants del Partit Popular. Ha estat la gran mentida des de l’or de Moscou. Això sí, tanta sort que rere una gran mentida sempre hi ha un gran exili, sempre que el jutge no et reclami per poder reflexionar amargament rere uns barrots freds, on el teu pensament arribi a sodomitzar la teva ànima i el teu pensament acabi per fustigar la teva consciència. Ningú no havia dit mai que la justícia fos bella com la sortida de sol rere dies de pluja, donant llum a la verdor de la nostra illa. Ja ho diu la meva dona de pell morena i filla del mediterrani nostre: “Me gusta cuando llueve porque la isla se pone bonita”.