“A LA MIERDA!”
-Fernando Fernán Gómez,
actor, director de cinema, escriptor i anarquista-
A una societat on els unics que arriben a final de mes son n´Esperanza Aguirre, els ex-presidents del govern i tot el sequit que conforma la neo-dictadura social de la Monarquia Parlamentaria, nomes ens queda el poder soberá d´enviar-los a tots a la merda.
La jove democracia espanyola nomes ens ha servit al poble per “donar a fer” tot alló important que nosaltres veiem a realitzar a uns “altres”, que tard o d´hora, han bifurcat els seus camins, engreixant o exiliant-se a la classe dirigent.
Ens han xuclat la sang, les forces i la butxaca. Si, la nostra força, aquell poder ancestral del poble d´esser més fort que tots els mals que el puguin podrir.
I ara, desenganats de tot i tots els que han pogut passar, no tenim qui escoltar-nos….i per més inri socialment ja no sabem ni escoltar-nos a nosaltres mateixos
Ells, els de la pella pel manec i la taula reservada, s´han encarragat desde el poder d´estigmatitza la seva paraula amb la finalitat de contagiar-nos els pensaments. de dividir-nos, diluir-nos, enfrentar-nos i formar-nos socialment baix el signe de la competencia i no del coperativisme.
Perque ara l´antic continet es calenteix del mateix foc on pren el reste del món “terciari” que paga peatje a la super-potencía americana per respira i sobreviure al seu imperi económic
I dins el foc caucasia que fa rodar el neo-liberalisme a europa, Espanya es crema, pero no exactament el que simbolitza la nació espayola sino el seu poble. Aixó d´Europa ens ha sortit carissim; amb les seves politiques centralistes, que han convertit els problemes de la societat en estadistiques d´un global, sense fer una localització real dels problemes, les necesitats i com no de la riquessa homogena de tots els païssos que la formen. Perque Europa es una carrera de cuadrigues on guanya es qui arriben primer i nosaltres ens hem quedat fora perque hem tengut que vendre els cavalls per comprar sa cuadriga.
A dos mesos de la finalització de la legislatura governada pel partit neo-liberal i de terenar” americanista” que tenim a Madrid. No s´ha aconseguit res del que el poble mes neccesitava… començant per una reforma laboral, una reforma agraría, la lluita contra la privatizació de l´estat i la dignificació de la nostra carestia de vida a tó amb els impostos que relegiosament ens fan pagar i els sous fossificats que el nostres politics mai es decideixen a pujar o simplement equilibrar en tot el que ens costa la seva forma injusta de veure el valor de les coses basiques que ens fan no arribar a final de mes.
Ja ho deia Don Miguel de Unamuno: “Si utilizamos el tranvía para llegar a la Opera, entonces es más importante el tranvía que la Opera”.
Tal vegada hauriem d´adonarnos mes sovint del nostre poder dins la funció imprescindible que desenvolupam com a poble dins el funcionament reial de la societat del nostre temps a n´aquest món. I fer sabre als nostres politics i classe dirigent que sense tranvia no hi ha opera.
Manuel Ismael Serrano
farwest@desidiaediciones.com
Peu de foto: Tant sols ens queda el puny, simbol de força, dignitat i unitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario