Cut-up OLI SUOR MORQUES I CENDRES

Un botiguer enfilat a un arbre Sa por i sa seva cosina Sa cendra que ens pentina Carritx a Ciutat A Llucarí hi ha un home que esmola nassos En Dídac Home de llibres Formigues taurons de sa terra L´Opera de Giacomo pren al meu cap Cada dematí de la meva vida A sal llauna nomes i queden miques En Sebastià fou un nin Cada passa, un dispar Una dona engalanada amb un devental Que som? Mobles? 400 porcs savis

Portals de rovell homits de pedra Plàstic cremat Faldons emmorcats El rellotge tanca la botiga del rellotger Homes agenollats per homes Ens fan ésser tot allò que mai no forem Casa gran signada És la por la més fosca de les fosques Un vell verd de cara ennegrida i de rialla de falç es fuma una pipa de divises, damasos, escritures notarials i tot alló que sigui necesari per apallisar-te de tal manera que no et puguis aixercar-te pus mai, quin home tant dolç que et fara conrra la terra amb el teu barram com fan els infants ficant el morros a la sucrera Deu es una bala de palla

PRECIOUS Una persona, un timó

Precious
Any: 2009
Director: Lee Daniels
Guió: Geoffrey Fletcher (novel·la: Sapphire)

Una persona, un timó

"Tot és un do de l’Univers.” Ken Keyes Jr.
Aquesta cita tan reveladora amb la que comença Precious és, tal vegada, la insígnia forjada del significat del viatge en què el director d’aquesta pel·lícula, Leee Daniels, ens vol fer embarcar en la reflexió positiva durant tota la cinta, tot mentre el fets del film en si són d’allò més denigrants, vexatius i injustos que li pot passar a una persona. I combinada amb aquestes dues lectures tant oposades entre si, Lee Daniels ens serveix com a tercer element d’aquesta història una narració en primera persona dels fet i somnis patits i contats per la protagonista Claireece “Precious” Jones interpretada per l’actriu Gabourey Sidibe, una dona, una adolescent, una filla, una mare, però sobretot una persona.
El que més m’agrada de Precious és que l’actitud de Claireece “Precious” Jones és la d’una dona que ho té tot en contra, però fent creus de tot allò que la tortura cerca els seus somnis per guanyar força per viure (en el sentit més positiu de la paraula) i decidir (en el sentit més valent de la paraula) com qui admirablement obeeix la humana doctrina d’“una persona, un timó”. Així doncs, afrontà el pitjor que li passa per decidir més per ella mateixa i salvar-se personalment de la tragèdia que l’envolta. Fins i tot el més destacable d’aquesta darrera història de la contracultura americana és com na Precious és capaç d’expressar-se sentimentalment i compartir aquesta actitud en una conversa amb què es mostra agraïda vers aquestes persones que excepcionalment en la seva vida la fan sentir-se com ella sap que podria haver estat considerada per la seva família, que era l’infern d’aquesta amazona de la supervivència en l’oiós segle XI, on tothom és competència de tothom i ningú no vol ser menys considerat que els altres. Som anyells pentinats adorant un xot d’or, i com un manat d´ovelles ens tanquen per guardar-nos entabanats per l’èxit de l’efímer i les misèries lluentes. I com a individus de tot aquest guirigall deshumanitzat empram els ulls per odiar en lloc d’emprar-los per estimar. Tal vegada es mirar amb odi sempre que s’odien secretament els ulls del qui mira. Per què hem de fer dels altres i de la vida un continu judici si al cap i a la fi estam, som i alenam perquè tot és un do de l’Univers.

Pollamari a IB3

POLLAMARI POEMES I REFLEXIONS PER A UN MÓN SENSE COR

POEMES I REFLEXIONS PER A UN MÓN SENSE COR

Ara per ara, els missatges més avinents a la nostra societat ens venen que el poder, la bellesa i la riquesa són bandera de la nostra qualitat com a persones i alhora determinen, evidentment, una vida reeixida i de felicitat, o bé, en la seva absència, una vida-calvari de nàufrags en una mar de taurons que s´exciten amb les nostres pors. És així, no són bromes. L`ànima sensible, les bones voluntats, l´afectivitat- que no sensibleria- i l´autèntica essència de l´ésser humà han deixat de ser una prioritat, per esdevenir, en el millor dels casos, un joiell extravagant en una societat superficialment correcta.

Vivim en un món de cobdícia (ja sigui física o intel.lectual), d´avarícia, de pretensions aristocràtiques i de dignitats que oposar als altres, d´injustícies legals i d´insolidaritat, on el que és real i profund resulta accessori o directament ignorat; un món on l´amor és una conquesta de l´ego, que ens condemna a viatjar a cegues per tot arreu, i per tots els llits, cercant quelcom amb què omplir el buit espantós de la por al fracàs; un món cec a la profunditat de la crisi. I guanyem els doblers que guanyem, i per moltes mòsses que facem a la capçalera del nostre llit, o per molta dignitat assolida, seguim sentint-nos buits.

Pollamari és un llibre que ens parla d´absurdes veritats, de confusions que enterboleixen un gran sector de la societat actual. Pollamari és un conjunt de poemes surrealistes i de reflexions lluminoses, il.lustrades amb una sèrie de dibuixos delicats i d´un humorisme líric, que ens porten a repensar certs aspectes de la conducta humana, cada vegada més acostumada a vulnerar l´essència de l ´Amor i a jugar amb els sentiments dels altres, infra o sobrevalorant-los d´acord amb un superficial judici sobre el seu atractiu o la seva lletjor, sobre el seu èxit o el seu fracàs.

Pollamari ens presenta una visió crítica de la societat contemporània, que en tot cas no pretén res més que convidar al lector a riure´s un poc del món, o d´ell mateix en el millor dels casos. De fet: NOMÉS ÉS UN LLIBRE!

Malgrat les errònies interpretacions que pot suscitar el seu títol i el seu controvertit llenguatge, socialment incorrecte, malgrat el perill de ser considerat vulgar, aquest llibret escrit per Miquel Orlandis, Xisco Fuster i Toni Planissi, està consagrat a l´Amor i als valors espirituals, essència de la perduda condició humana, bàsics en la vital diferència entre un ximpanzé i un ésser humà.


Es pot trobar a llibreries de Manacor i Palma. També està penjat a Internet: www.scribd.com/doc/30974604/Pollamari. i a Facebook, amb el nom de: Pollamari Es Llibre, on hi trobaràs alguns extres al llibre imprès, com petits vídeos promocionals i meravellosos cartells publicitaris.


Pollamari, Desidia Ediciones, col.lecció Homos de paper nº1, Abril 2010.
www.desidiaediciones.com

L´editorial independent Serverina "Desídia Edicions" presenta una nova col·lecció de llibres en català, amb el segell col.lecció "Homos de paper"

Desídia Edicions presenta una nova col·lecció de llibres en català, la col.lecció "Homos de paper", i inicia aquesta camí de pols, fang i bona literatura amb una obra mestra sense més pal·liatius, armada fins a les dents de filosofia, poesia i assaig libidinós.
Abstinguin-se com sempre les persones que guardin culte a la por i que se sentin incòmodes en prendre's la vida per la vida. Això no és un joc, és cosa d'homes, d'homes de paper.
www.desidiaediciones.com

teoria del somni americà, ara ja, arreu del món

La gran victòria d´aixecar-se

“És més fort l´home que s´aixeca que l´home que encara no ha caigut”
(Una dona de la Revolució Cubana)

N´hi ha que pensen que la llum es troba a la fi del camí, però n´hi ha que per altra banda creuen que la llum és mentre es fa el camí, i es quan arribes al final d´aquest quan tota s´esvaeix.
El més cert de tot això es que arribat al destí, final, consecuió, culminació, (com es vulgui dir) s´apaga tota llum que mantenia viu aquell conhort i lluita que dibuixava aquell camí, el teu camí. Que era viu mentre el caminaves.
-Un home es va fent, no ve de fàbrica- deia un home anònim que seia davant el seu portal a veure passar la cotxada.
El devenir de vida amb l´ajut del temps no es veu; si recordàssim per sempre mai amb la mateixa intensitat que visquérem les nostres ferides i caigudes, no podríem viure ni un any, ni un mes, ni una setmana o dia. Ben mirat aquesta forma que tenim de sobreviure als “cops invisibles” és una grandesa de l´home. Això sí una grandesa de portes endins no és d´aquelles d´anar a visitar en horais de museus, monuments o filmoteques.
La vida deu esser com les paraules escoltades a l´aire que van perdent sonoritat, i no es recorden exactament com s´escoltaren. No tenim el raonament per emmalaltir-nos, sinó per saber deixar enrere tot el necesari per seguir cap endavant.
Si qualque dia veis un homo tocant la guitarra i cantant boleros, caminant per la vorera de les nostres arxiinaugurades autopistes sapigueu que canta i toca la guitarra per no escoltar res del que està passant, i no és precisament el trànsit, tal vegada es tracti del camí de la vida i no del soroll d´un camí per anar d´un lloc a l´altre.
De les caigudes mai es xerra. Així doncs, seguint aquesta màxima, tota victòria i tota grandesa tenen una buidor, com si es tractas de les façanes d´attrezzo dels poblats del espaguetti-western.
Arribar no té sentit sense haver partit, tot i que arribar no és ni d´aprop més important que el camí. Es pot concebre una història sense final però no un final sense història.
La gran ferida del nostre temps és el pensament que amb la derrota, amb la caiguda, arriba el nostre final. Quan la grandesa resideix en aixecar-se per tornar a começar. Cap animal que li quedi un poc de força per aixercar-se firma la seva derrota deixant-se podrir a terra. Aquesta decisió no ens pertany, ens és entregada amb el darrer alè. La mort ens arriba perquè deixem de lluitar, tota una condecoracio de guerrers, lluitadors, almogàvers de la fe. Tampoc es podria dir que fos la fi, sinó el pas a un altre nivell, allà on no hi ha dolor, futur i molt manco burocràcia.

De què ens ha servit aprendre a sofrir?

“Cercar el jo en el poder de l’or és edificar damunt d’arena”

Henrik Johan Ibsen (1828-1906) -dramaturg noruec-


Tot govern ha d’amagar la seva pudor, com qui amaga un cadàver dins una conservadora comercial de gel i refrescs, on cada dematí afegeix una grapada de gel per tapar bé el cos; no sigui que algú vengui a refrescar-se o a comprar gel i vegi un tros de dit, de mà o un peu. Fins i tot hi belluga bé els refrecs per tal que ningú no hagi de gratar entre el gel amb el risc implicat de poder tocar carn humana congelada en lloc d’una llauna o una bossa de gel.
Els governs del món, subgoverns i els seus contractistes, ja estiguin a la guerra com a pistolers o als despatxos de l’habitatge presidencial amagant el cadàver a la conservadora de l’economat.
Tant se val, ja poden esser assassinats accidentals, maquiavèl·lics, baixes mortals d’una dura negociació o la retirada d’una pedra d’un nou camí on s’està previst girar molts de duros, més dels que es podrien guanyar fins ara encletxant cebes. -“Tirau-ho darrere les roques que si ho troben sempre deixarem clar que nosaltres només expropiam els terrenys per a la construcció del parc temàtic que beneficiarà les gents del voltants amb centenars de contractes basura i vals de colca gratis a les nostres atraccions”
-va dir un home que es passava inútilment un mocador banyat per les taques de sang que havien botat a la seva corbata.
Tant un polític, un cardenal, un líder de la pseudoesquerra europea o un home assegut al bar aixequen la mateixa sospita que un àrab, amb un turbant al cap i una motxilla a la seva mà dreta davant l’entrada d’un edifici públic, governamental o una ambaixada del Estats Assassins d’Amèrica.
A tots els qui brevejau, jutjau, enviau missatgers a fer la feina bruta o a dir el que no gosau, a tots els llepes que diuen amén a la senyora o surten de missa primera per col·locar els seus fills amb l’opi de l’economia salvatge del capitalisme postfeudal. Els seus fills guapos, triomfadors de butxaca, perdedors d’ànima
I més encara, la vostra ombra de gallina dins mudes d’homes que es creuen justos i “democràtics” per votar cada quatre anys a un partit majoritari de merda i sortit al carrer amb la supèrbia xereca de creure’s bons ciutadans i civilitzats homes justos.
Només fer-vos un avís com el xiular d’un coet de ferro o d’una falç pentinat l’ordi: mal us caigués una roda de tractor damunt el cap, i no és un desig d’un ressentit, sinó el ressò d’una ànima ferida de bala. D’aquestes que no es veuen perquè són invisibles com la vostra humanitat buidada perquè hi càpiguen més doblers per poder gratar les vostres mans i encorbar les vostres esquenes de fariseus, usurers, judes, adoradors del xot d’or i fonamentalistes de l’església romana que tant ha prostituït la figura i herència del Jesús, l’africà fill de Déu Pare, que vingué a convertir la humanitat en un poble i a expulsar els mercaders dels temples sagrats i pegar un cop de puny damunt la conservadora on tots aquets poderosos guarden el mort, que simbolitza la il·lusió esvaïda de dones i homes que foren atacats per la mediocritat dels beats usurers i rics pel senzill fet d’esser diferents a la seva naftalinosa idiosincràsia i cercar l’amor, la riquesa de la vida i la laboriosa llibertat que et fa llaurar cada dia el teu quartó que dus dins tu i quan vas nu no se’t veu. Com les ferides emocionals que poden destrossar-te la vida, la de la teva parella, la dels teus fills, néts… No mireu les estadístiques de depressions, abatiments suïcidis en vida o patologies clàssiques com l’alcoholisme i malalties mentals, tal vegada hauríeu de mirar les estadístiques dels vostres remordiments que un bon dia venguéreu com es venen els baixos les dones marcades del barri de qualsevol ciutat del món, il·luminada per la tristesa i la soledat del homes afusellats anímicament per la màfia instaurada dins l’estúpida societat civilitzada, pacífica i bondadosa, farcida de mentides.

no hay titulo posible

Llega el cartero
mira el numero de puerta
desenvaina un fajo de correspondencias.
Una mujer con sus medias alicaídas,
a modo de calcetines cortos,
le abre la puerta,
chirriar de cante jondo.
Una cuervo imberbe y pálido
se sujeta en su hombro.
El cartero bosteza
con barrotes líquidos en su boca.
La mujer de ojos arenosos
desprende un hedor de SOHO de capital.
-Señora debe firmar,
le ha llegado un paquete del Nepal.-

Asintiendo marca con una cruz la notificación
derramando sus ojos
llenando de arena la alfombra de la entrada.
El cartero entra el pesado paquete en la casa,
cruzando el recibidor boscoso.
El cuervo picotea la visera de su gorra,
infectando su uniforme
de sutil veneno magnicida.
El cartero ya intoxicado
se despide amablemente
ya débil.


Un rinoceronte de salón
con su cuerno abre-cartas,
deshace el paquete
de un corte limpio
a 300 kilómetros hora
sin hacer ruido.
En el piso de arriba
duermen con el tercer ojo abierto
unos 20 monjes del Nepal
de gatillo ligero.

Política vampírica

“En política sempre hem d’optar entre dos mals”
Chistopher Morley (1890-1957)
-escriptor i periodista nordamericà-

Veure els polítics grossos de Madrid bravejar de qui ven el peix més fresc fa ganes de condemnar el model bipartidista yankee implantat al “ruedo iberico” a l’exili dels deserts, terra de l’oblit on tot s’esvaeix entre bufades de vent.
Ara la societat té un exemple gràfic que tant uns com els altres duen camins paral·lels cap al mateix patró econòmic.
Si tenim un IRPF que donava mala vida a la nostra butxaca, doncs ara arriba un home de Madrid i, com si es tractàs d’un capritx de senyor, ens diu que el farà desaparèixer
“por la gracia del poder otorgado por los votos” i així poder pagar la llet, el pa i el blat al preu que Ells i els fills del petroli ens han estipulat.
Ara resulta, poble ignorant, que tot el que pagàvem religiosament no tenia un valor pràctic ni un sentit social; perquè si ho volen esborrar a cop de campanya política, per què collons ho hem pagat tots aquests anys?
Què és això de fer polítiques mercantilistes, de temporada, amb ofertes fora lletra petita i convertir les politiques socials en xecs o sous per pagar tot allò que ens roben sota l’equivalència trucada de la romana capitalista instaurada a la classe política, ja diguem classe dirigent o llogaret de mercaders?
Homes i dones ben pagadors d’imposts de ferratina i preus de punta de pistola, facem un pensament…
Europa ens dilata per darrere fent sang i ens mossega pel coll xuclant-la i aquesta només és culpa del PP i del PSOE i tots els seus camins que bifurquen al neoliberalisme en la recerca de l’aspecte classista, estúpid i capritxós d’esser europeus.
Perquè després, tots els ajuts que arribin d’Europa els xuclin personatges infrahumans com la duquessa d’Alba.
Ja ho deia un home que anava a cercar el seu nét a la guarderia no municipal: “Una cosa és segura bergant, i és que cap diputat no vindrà mai a ca nostra a fer-nos el sopar”.