La gran victòria d´aixecar-se

“És més fort l´home que s´aixeca que l´home que encara no ha caigut”
(Una dona de la Revolució Cubana)

N´hi ha que pensen que la llum es troba a la fi del camí, però n´hi ha que per altra banda creuen que la llum és mentre es fa el camí, i es quan arribes al final d´aquest quan tota s´esvaeix.
El més cert de tot això es que arribat al destí, final, consecuió, culminació, (com es vulgui dir) s´apaga tota llum que mantenia viu aquell conhort i lluita que dibuixava aquell camí, el teu camí. Que era viu mentre el caminaves.
-Un home es va fent, no ve de fàbrica- deia un home anònim que seia davant el seu portal a veure passar la cotxada.
El devenir de vida amb l´ajut del temps no es veu; si recordàssim per sempre mai amb la mateixa intensitat que visquérem les nostres ferides i caigudes, no podríem viure ni un any, ni un mes, ni una setmana o dia. Ben mirat aquesta forma que tenim de sobreviure als “cops invisibles” és una grandesa de l´home. Això sí una grandesa de portes endins no és d´aquelles d´anar a visitar en horais de museus, monuments o filmoteques.
La vida deu esser com les paraules escoltades a l´aire que van perdent sonoritat, i no es recorden exactament com s´escoltaren. No tenim el raonament per emmalaltir-nos, sinó per saber deixar enrere tot el necesari per seguir cap endavant.
Si qualque dia veis un homo tocant la guitarra i cantant boleros, caminant per la vorera de les nostres arxiinaugurades autopistes sapigueu que canta i toca la guitarra per no escoltar res del que està passant, i no és precisament el trànsit, tal vegada es tracti del camí de la vida i no del soroll d´un camí per anar d´un lloc a l´altre.
De les caigudes mai es xerra. Així doncs, seguint aquesta màxima, tota victòria i tota grandesa tenen una buidor, com si es tractas de les façanes d´attrezzo dels poblats del espaguetti-western.
Arribar no té sentit sense haver partit, tot i que arribar no és ni d´aprop més important que el camí. Es pot concebre una història sense final però no un final sense història.
La gran ferida del nostre temps és el pensament que amb la derrota, amb la caiguda, arriba el nostre final. Quan la grandesa resideix en aixecar-se per tornar a começar. Cap animal que li quedi un poc de força per aixercar-se firma la seva derrota deixant-se podrir a terra. Aquesta decisió no ens pertany, ens és entregada amb el darrer alè. La mort ens arriba perquè deixem de lluitar, tota una condecoracio de guerrers, lluitadors, almogàvers de la fe. Tampoc es podria dir que fos la fi, sinó el pas a un altre nivell, allà on no hi ha dolor, futur i molt manco burocràcia.