Vull esser fum de tot aquest foc!

“Aquells homes fan foc perquè berenen fort”
-Ismael León Serrano Garcerá, 2 anys i mig-


Runes xiulen els meus plors,
acabat de tomar
però dret en vida.
Pensaments enrocats,
Roca coconera, hams i cops de mar,
hams travessant-me.

Preneu foc
del mateix caliu
del nin que treuen de la matriu.

Raonament de verí.
Tots els deutes que no es poden tornar,
tots els mals sense ferides,
tots els homes negats per la tragèdia dels homes.

Vull fugir com esperit
sense cendres ni fusta de pi,
mon conhort ennegrit en la boira,
ulls esvaïts rere fang, després ploure,
retrobar-me fou meu pitjor càstig,
amb cullera de foc voldria desmuntar
meus dos clots d’ulls,
per esser foscor abans de patir vostra ceguera.

Com explicar-li tot aquest exili frustrat
a la fesomia que estim,
Traient-me les finestres humides.
Record els plors perquè no oblit
que només vull veure els ulls de mon fill.



Dedicat a mon fill que no pateix tot allò que nosaltres arrossegam