Una de Valents

Eren les vuit del dematí i en Bosco ja cantava boleros, vi negre i cassalla damunt el taulell del Casino.
A una taula, al costat de les finestres, dos transportistes berenaven fort. Això sí, es pitxer era ple d’aigua de la cisterna.

Devora la xemeneia, amb la cadira mirant al foc, hi seia en Gori, fent trossos petits d’una clovella de taronja "gra d’or" i amb els ulls aturats, veient com es desmuntava el caliu i fent renou de genolls fins a fer espires.

Ulls vessants de negre foscor, com el cel de damassos vist des de les roques de Nador o del cap vermell, foscor ennegrida surant per la síquia fosca que regalimava per les ses seves galtes de pell cremada. I dalt els seus ulls de bessó gros negat en bassa lluenta, el cobert de les seves celles, com capells de bri fent olor d’humitat, suor i polsina.

En Bosco s’abocà un tassonet de vi i s’assegué devora en Gori. Ja eren dos mirant el foc.

- I què Gori… On ets avui?

En Gori dibuixà un somriure, aclucant suaument els ulls.
- No hauria d’ésser a cap banda, ja som berenat i ara mir el foc per no haver de donar feines a les meves cames partint un camí sense no saber on anar.

- Aquí assegut, Gori, no pateixen les teves cames però sí el teu pensament. Els pensaments no caminen... et fermen. Ja em diràs tu si això de caminar travat et du a qualque banda. Ben vera que ja has acabat el jornal però encara tens cames, braços i una mica de força.

- Feines fetes Bosco!, no tenc res a fer i és per això que els records em guanyen.

- Tot aquest mal ve de l’anada d’en Miquel? És per això que se t’han desfermat records, travant els teus ulls al foc?

- Bosco, que és el vi o la cassalla que et dóna tant de seny?

- Fa un any en quedàvem dos, de nats al 26, al nostre poble. I ara amb la mort d’en Miquel ja només hi som jo.

En Bosco gratava el tassonet amb l’ungla ennegrida per la mostela, dirigint els seus ulls vidriosos de suc i boleros a la fesomia d’en Gori. Es begué el tassonet de vi d’una glopada i es passà la màniga per la barba canosa com feien els mexicans als westerns.

- Ara et diré com sacsejar-te sense agafar-te i com tornar a l’ombra del sol sense sortir del Casino. No ets el darrer Gori, ni l’últim d’un temps; ets aquest caliu que veus fer-se cendra, com ocorre amb la llenya fent-se caliu. No són damassos a la nit, és el cel ennegrit. No és un malefici quedar-te sol, sinó veure emmirallat les flames del foc. Sou qui fóreu i el mal d’ara d’haver-ho estat. Hi hagué fa molts d’anys, centenars abans de 1926, que un vell digué al seu nét que mai no miràs més temps del que tocava les flames del foc. Perquè si un es seu a observar l’encesa de claror, sense saber-ho, enfosqueix el seu camí de no trepitjar-lo. Gori, mon amic, millor ens va caminar que nedar, perquè si tot home és condemnat a suar i somiar, és bo saber que quan veus el foc veus la mar.