La putrefacció dels imperis damunt la terra

“La terra no pertany a l’home, sinó l’home a la terra”
-Missatge del gran mestre Seattle, de la tribu Dewamish, al president dels Estats Units de Nord-amèrica, Franklin Pierce-


Roma va caure sola. La decadència és el fruit de la mediocritat de tot poder. I només basta una fusta podrida per fer caure tot un pont. Tal vegada l’ensorrament de valors del neoliberalisme dels nostres dies és una acció predeterminada per donar opacitat a tot allò que el llum fondria ràpidament. Tenguem en compte que l’ordre mundial se sosté d’un fil prim, tan bo de tallar com el fil de porc amb unes estidores de peix. La problemàtica sorgeix de la màxima que ens ha infringit el capitalisme de “no anar a guanyar sense perdre res a canvi” o, també, es podria veure des de l’altre versió de “no mirar de guanyar per no perdre res a canvi”.
I així gira, roda, i talla l’herba bona i dolenta la nova Roma de l’actual món intercomunicat però cosit de fronteres, del mateix món amb les millors intencions però de les pitjors accions, un món on el triomf personal ha extrapolat el triomf social, el mateix món on la majoria d’habitants es moren de fam, guerres, malalties, abusos de poder, oblit polític, social i governamental…, mentre que la resta de l’autodenominat primer món encara es creu que pot donar lliçons. És bo de fer exercir la moral quan es gaudeix del seu monopoli.
Tots els conflictes religiosos, dictatorials que s’esdevenen en la mort i destrucció de la societat civil i la prosperitat d’una terra són arran d’haver convertit el sud del planeta en la gelera de l’home blanc. No hi ha res més perillós que un home desmoralitzat, desconhortat i lliure de no tenir res més a perdre; imaginem, doncs, tot un país, tota una regió, tot un continent…
Els poderosos saben que la riquesa i la prosperitat no estan en les infraestructures, en la industrialització, en els mercats ni en les gran ciutats on operen mundialment holdings econòmics, sinó en els recursos naturals. Així doncs, foren els primers a procurar fer-se amb el poder de totes aquelles zones que gaudeixen de tenir els millors recursos naturals. De tota aquesta conquista dels poderosos cap a la terra rica s’esdevé tota la destrucció de l’elemental dret que ens dóna vida a tots. El dibuix de tot això seria en les desigualtats de condicions vitals i econòmiques en què neixen i després viuen totes les vides humanes dins el conjunt de continents del planeta terra. Tot això no és casualitat ni qüestions evolutives. És la història de l’home que no ha pogut vèncer la por de no saber viure amb la resignació d’ésser un mortal més de tot l’engranatge imperfecte de néixer per morir. Tots els imperis són grans murades que amaguen aquest mal de l’home contra els homes. Ja ho deia en Rafel, que guardava la casa gran: “Si poguessin embotellar l’aire hi hauria tres castes d’homes: els qui ho pagarien, els qui hi guanyarien i la resta que s’hi ofegaria”.