Conversa amb na Bel “Potacari” i na Maria “des Casino” Ses Nines des Cine Unión

Conversa amb na Bel “Potacari” i na Maria “des Casino”
Ses Nines des Cine Unión


Ens vàrem veure a ca na Bel Servera (primera edició). Per mi sempre fou ca sa tia Margalida “Quintín”, la casa del teatre, dels poemes i el pa del cel que coronava generosament la paradora de l’entrada. Na Bel va traure una llibreta on tenia apuntades frases que havia dit l’actor Anthony Hopkins en una pel·lícula: “El dolor de ahora es parte de la felicidad de entonces”. Aquesta em va quedar, eren les paraules que recordava quan escoltava aquestes converses. Na Maria “des Casino” contava la seva historia del Cine Unión com si es tractàs d’un idil·li que la vinculava amb les seves arrels (el seu padrí Montserrat, “Es Casino”) i la seva infància, aquell moment màgic de la vida on vius la fascinació per les coses. Na Bel i na Maria eren dues nines quan l’únic boom a Son Servera era el Cine Unión. Per això hem intentat reproduir quasi tot el que ens varen dir, ja que es fa difícil i no queda bé posar faldons a la puresa de la fascinació de dues nines d’un poble mediterrani dels anys 40 on hi havia un cine.
El com… -traduint la dita- Posar-li barreres a fora vila.
Aquesta conversa està dedicada a tota aquella gent de Son Servera que visqué l’esdeveniment de l’antic Cine Unión. Estiguin encara entre nosaltres, vivint ara el nou Centre Cultural La Unió, o ja hagin pujat al districte del cel que pertoqui als veïnats de Son Servera.
Bel i Maria, gràcies per compartir les vostres emocions i fer-nos gaudir a tots del vostre testimoni amb aquesta transparència.

Manuel Ismael Serrano




(Maria des Casino) Quan vos xerr des cine Unión, vos xerr des des punt de vista d’una nina: es cine Unión era sa meva infància.

(Bel Potacari) Aquesta casa era sa casa de tot es poble, sa gent des teatre mos vestíem aquí, travessant s’escenari des cine.


I
El Rebombori i l’emoció d’un cine a la vila

(Bel Potacari)
«Es Cine sempre ha estat per mi com es veïnat de més a prop i sempre he estimat es cine. Me’n record de segons quines pel·lícules, sobretot aquelles de na Silviano Mangano. Sa pel·lícula Ana i es seu “Bayon” revoluciona Son Servera.
Quan feien sa seqüència des “Bayon”, es públic deia: “Que se repita!” i tallaven i tornaven a començar es “Bayon”.»

(Maria des Casino)
«Això des “Bayon” fou cèlebre, perquè anunciaven a sa cartellera, aquí defora, devora ca nostra, que tornaven a repetir sa pel·lícula i que es repetiria 5 vegades es “Bayon”, i sa gent anava a veure-la només per aquest ball, es tractava d’un ball eròtic i sa que ho feia era molt guapa. Sa cartellera estava a sa cantonada de Can Vidal, just a sa part que donava a es carrer Pere Antoni Servera. Hi havia es quadrets o fotos d’escenes de sa pel·lícula. Just pes carrer des Tren hi posaven es cartell, i quan no hi havia cartell posaven es títol amb unes lletres vistoses.»

(Bel)
«Jo no sé com es que me fa molta de son es cine. Me fa son (rialles). Hi anava moltes de vegades pes joves, novios no ho érem, però bé, eren un parell que mos anaven darrere.
I en es descans m’havia de posar saliva pes ulls perquè me dormia. Tots aquells pujaven a dalt a mirar-mos, te’n recordes? En Toni Gili i tota aquella pandilla. I després, acabat es descans, tornava sa pel·lícula i jo me tornava a dormir. Na Maria me contava que una vegada va veure una pel·lícula a la 1 de sa nit. Imagina’t!»

(Maria des Casino)
«Aquesta temporada des novios (bé, des “amics”), també va ser molt especial, perquè venien i mos posàvem d’acord… I si era dissabte se seien davant noltros perquè sèiem a sa fila 10 i ells a sa fila 9, un devora s’altre. Mos xerraven... mos passàvem tota sa pel·lícula així.»

(Bel)
«En aquell temps ses parelles joves, es novios, hi havien de dur ses “velles”. En aquell temps els deien “ses velles”. I havien d’anar a es cine tant si volien com si no. Perquè ses parelles no podien anar-hi tot sols. Sense “sa vella” ningú partia. Eren altres temps.»

II
Es teatre made in Son Servera des Cine Unión

(En Joan Llinàs era el director de les obres de teatre i va ésser l’ideari de pagar les obres del camp de futbol de Ses Eres amb la recaptació de les obres de teatre)

(Bel)
«Es cine va ser per noltros quan teníem 15 o 16 anys, que amb Don Joan Ramon fèiem comèdies. Però comèdies precioses; jo no, però na Maria “des Casino” n’era protagonista. A ses comèdies jo no sé recitar, mumare sí que en sabia molt i na Maria era sa protagonista.»

(Maria des Casino)
«Vàrem fer La nave sin timón; La locura de Don Juan, de n´Arniches, que en Miquel Campins era protagonista; i Rosas de Otoño. Tot això eren obres de teatre que dirigia Don Joan Ramon. Tenien un exitasso, tenint en compte que era aquí a Son Servera i que es cine s’omplia perquè érem molts es que hi actuaven i venien família i amics. Així estava ple sempre. També és vera que quasi tot Son Servera venia.»

(Bel)
«Això era l’any 1950-51 i hi anàvem a assajar pràcticament cada dia.
Idò noltros aquests anys de joventut els vàrem passar molt bé, tot per ses comèdies d’en Joan Ramon, però ell era es primer que quan havíem de fer es teatre va dur de ca seva es llums, es tresillos... eren comèdies molt ben muntades. Na Magdalena “Penllonga” era també una de ses protagonistes, molt bona era na Magdalena.
Eren na Maria, na Magdalena “Penllonga”, na Cerola, na Rosa, en Miquel Campins, en Toni Gili, en Tomeu Sancho, en Toni “des Forn”. Després n’hi havia de posteriors com en Miquel Teula, en Toni Garau, entre d’altres. I ses funcions se repetien molt, tot ho fèiem a benefici de ses obres des camp de futbol, es camp de futbol de Ses Eres.
Na Maria d’en Toni “des Forn” era d’Alginet de València. Idò en aquest temps vàrem anar a ses falles i mos ho vàrem passar pipa. Primer mos vàrem aturar a Eivissa... Bé, tothom marejat des viatge amb so barco i després en arribar a València ho vàrem passar de cine. Per tots era sa primera vegada que sortíem de Mallorca. Ses falles varen ésser meravelloses. Després mos varen fer un sopar i tiraren una traca davall sa taula.
En Miquel “Bueta” era s’apuntador, i a noltros (a ses dones) mos agradaven es valencians perquè els altres que venien amb noltros eren casats, menys en Miquel, que estava gelosíssim. I totes mos vàrem mig enamorar. Sí, totes en teníem un, de valencià. (rialles). I clar, a es viatge també n’havia de venir un, de “vell”, i com a “vella” mos va acompanyar sa mare de na Maria, na Catalina.»

Na Bel i La niña de la estación, que era un festival que va organitzar sa mare.

(Bel)
«Jo no sé exactament qui ho va organitzar, però mumare sempre va ensenyar i ajudar. Fèiem es assajos a ca nostra. Hi havia na Margalida “sa Poblera”, que cantava molt bé; també hi havia gent de totes ses edats.
Amb qui ballava jo millor La niña de la estación era amb en ben Joan “Bessó”, que tocava es piano a baix, a ses obres. Tornant a La niña de la estación, no oblidem que s’obra era molt còmica: jo anava vestida de senyora antiga, amb un para-sol, plorava molt, improvisava i feia riure molt. Record que deia “i no olvides que te espera la niña de la estación”. Feia un paper còmic amb gens de glamour.»

Bel, quin paper va jugar ca teva i ta mare per al teatre i el Cine Unión?

(Bel)
«Aquesta casa era sa casa de tot es poble, sa gent des teatre mos vestíem aquí, travessant s’escenari des cine.
Jo sé que aquests festivals els organitzava mumare, però no sé exactament amb qui més. Era com un club on també hi eren na Margalida “Americana” i na Francisca “des Potecari”. Després mumare també va ensenyar “es Pericos” a ses dues bessones que ho varen fer molt bé: na Catalina que ja és morta i n’Antònia, que deia “Perico, Perico, si tienes congoja avisa al medico”».

Maria, quina aportació cultural en aquests teatres va fer don Bartomeu “es Potacari”?

(Maria des Casino)
«Jo podria xerrar “des potecari” com a bon professor, com a mestre meu, era un homo molt preparat, molt sensible. Va tenir un despreniment de retina i quedà cec molts d’anys. Duia unes ulleres i només hi veia per un foradí en línia recta, i en aquesta època tocava es piano i ho feia de meravella. Era un homo que sempre llegia, sabia de tot, amb moltes inquietuds, i quedar-se sense vista fou una gran crueltat per ell i les seves inquietuds. Deia que es piano li va salvar sa vida.
S’activitat seva en es teatres era de col·laborador, tot allò que podia aportar, estava encantat de poder-ho fer.»
(Bel)
«En totes ses coses socials i culturals des poble “es potecari” sempre hi va esser.»

Maria ens podries xerrar un poc de dona Margalida. Sa tia, què va aportar?

(Maria des Casino)
«Lo que deia na Bel, ca seva era sa casa des poble, quan la necessitaven hi era sempre: com havien de vestir, com havien de ballar, ella ensenyava molt. Era una dona que recitava beníssim i ensenyava poesia, a recitar en es diferents festivals que feien. Va ensenyar a recitar a en Miquel Campins, que després ho feia beníssim. El lago azul li va ensenyar na Margalida: “Tienen tus ojos el poder de consolarme y afligirme”... Tus ojos se deia es poema. “Ojos que saben mirar, hablar, amar”...»

(Bel)
«També hi va haver Son Servera 100 anys enrere. Es va estrenar aproximadament l’any 1943. En Miquel Leu era es protagonista, na Maria Fornera va fer de Rosa, qui feia de Gori era un peninsular de qui no record es nom. Fou dirigida pes propi autor, en Miquel Servera Sureda. Es padrí era empegueïdor i no volia figurar. Va esser un èxit que va agradar molt a Son Servera.»


III
Cartellets, cavallets, maridet, renou de cacauets i sa senya

(Maria des Casino)
«Jo voldria afegir que amb so meu padrí Montserrat, a sa meva infància, jo vaig créixer pràcticament dins es cine, perquè ell era soci i hi anàvem sempre. Es padrí Montserrat era bastant sord i mos sèiem a se segona fila; se recolzava a sa primera fila i jo seia a sa segona. I un dia feien El Conde de Montecristo, i es protagonista era n’Edmundo D´antes, i clar, D’antes anava apostrofat i es padrí que l’havia llegida, llegia “el mundo de antes”. I me deia: “Nina, hem d’anar a veure aquesta pel·lícula perquè jo l’he llegida i t’agradarà molt”. Es padrí era un entusiasta des cine. Era dissabte i hi havia poca gent i estàvem asseguts a davant i diu: “Això és el mundo de antes!”, i jo feia senyes de no amb so dit perquè no me sentissin, i ell deia “que sí, que sí nina...”; i jo li deia baixet “D´antes” i ell “de antes”. En es final després de tres o quatre vegades jo vaig dir fort:
Edmundo d´Antes! I tot es cine se va girar.»

Quins dies de la setmana es feien sessions de cine i com eren aquelles sessions on la gent del poble anava a veure la pel·lícula?

(Maria des Casino)
«Dijous, dissabte i diumenge. Es dissabte i diumenge feien sa mateixa. I es diumenges a ses dones que hi anaven els regalaven una entrada per dijous. Feien dues pel·lícules a sa setmana. Jo era tot lo dia a sa cantonada mirant es “quadrets” de seqüències que l’anunciaven i mumare sempre me cridava “vols venir, estic cansada de veure’t per allà”, i és que me passava hores mirant es “quadrets”. En es principi posaven es quadros a sa cantonada de devora ca nostra, després més tard en varen començar a posar també a Sa Granja. Eren unes fotos de rodatge que venien en un cartó fort darrere que posava tota sa fitxa tècnica de sa pel·lícula.
A jo si sa pel·lícula m’agradava, l’anava a veure es dissabte i diumenge i tots es dies que la repetien perquè n’hi havia alguna com sa de na Silvano Mangano que la repetien moltes de vegades, i sobretot Escuela de Sirenas mos va fer tornar loquetes. Era una cosa que mai no haguéssim imaginat que poguéssim veure. A més, era un pel·lícula molt vistosa amb aquelles piscines, aquells vestits, es ballet aquàtic.»

(Bel)
«Record també qui mos duia ses pel·lícules: en Toni Ramis, que era es maquinista. Quan era dolenta, bé, millor dit, no agradava, deien: “quin rave” o “quina espanyolada”.»

Contau un poc com era anar al cine Unión?

(Maria des Casino)
«Quan feien es descans senties un renover de menjar cocovets, com esclavafen ses clovelles, tot això era indicatiu de cine de poble.»

(Bel)
«I també es galliner era molt representatiu des cine de poble, allà hi anava sa gent que no podia pagar allò que feien pagar a baix. També hi anaven qualque gamberro.»

(Maria des Casino)
«També hi havia gent que anava a es galliner pes plaer d’anar-hi.»

(Bel)
«Va esser una pena que s’acabàs això des cine perquè era un temps que no hi havia turisme, no hi havia res, només hi havia es cine. I s’Unión funcionava molt perquè era lo més gran que se feia en es poble. I sempre s’omplia, era de tal manera que per exemple amb sa pel·lícula Escuela de Sirenas, que pentura la feren 5 o 6 vegades i sempre era ple. Hi havia gent que deia: “jo ja l’he vista dues vegades” i hi tornava.
Saps, és que cine… era un espectacle mai vist. ara, a n´aquets temps, tothom a vist de tot i en viu, pero allo era una cosa extraordinaria, tot aquets musicals i gran espectacles a l´estil de broodway impresionaven molt a sa gent d´es poble. I a mes en color, que no haviem vist mai. Crec que “Escuela de Sirenas” va esser sa primera que varen fer en color en es cine Unión. Aquestes pel.licules tenien més valor perque no hi havia altra cosa.»


Quina expectació creava el cine dins el poble? Després d’haver vist una pel·lícula, anar a veure-la, saber que aquella setmana feien tal pel·lícula...

(Maria des Casino)
«Una expectació total, perquè noltros a ca nostra, en es Casino, si feien una bona pel·lícula quedava buit. Ara, sobretot ses pel·lícules pes homos, joves i al·lots eren ses de l’oeste, que les deien de “cavallets”, era feresta s’expectació que tenien! A mi n’hi havia que m’agradaven molt, si havia una història d’amor guapa. Perquè això de veure tirs, esclats i veure córrer cavallets a mi no me deia res. La señora Miniver de na Teresa Wright i Walter Pidgeon. Era una pel·lícula preciosa. També hi havia més temps i podíem gaudir més i amb més deteniment d’aquestes coses.
Per dins es Casino ho comentaven, si sa pel·lícula havia estat bona. Aquesta de na Silvana Mangano va esser comentadíssima pes Casino. Un homo va entrar que venia des cine i va dir: “Això són femelles!”. Se veia bé que era s’únic divertiment que hi havia.»

(Maria des Casino)
«Jo tenc un record extraordinari des Cine. Hi vaig créixer, entre es meu padrí que li agradava molt i a mi que ses bones històries d’amor m’entusiasmaven.»

(Bel)
«L’amo en Mora era es porter, s’hi feia molta tertúlia a s’entrada, i també ho va esser l’amo en Joan “Xinet”, s’homo de madò Minyona. L’amo en Joan “Rovegó” venia cocovets i també en va vendre durant anys l’amo en Joan “Cella Blanca” , na Maria “Fornera” va esser molts d’anys taquillera.»

(Maria des Casino)
«En es cine n’hi havia que hi anaven per caramull i renou però es amants des cine, ja siguin “es potecari”, en Joan Ramon, etc, els agradava ajuntar-se i comentar sa pel·lícula, xerrar de directors, i tot lo que envoltava es mon de cine.
Hi ho deien quan havien de matar es dolent, això era de poble a més no poder. N’hi havia que xerraven durant sa pel·lícula: “meam que arribaran a fer”, deien. Tot era de poble, pur, no hi havia una cultura d’anar en es cine. Però també això tenia es seu encant. Ho feia divertit. De tots.»

(Maria des Casino)
«En es temps des descans sa gent venia en es Casino i s’omplia, i en començar tothom se’n tornava.»

(Maria des Casino)
«Es cine era una gelera. Dúiem sempre un maridet i una manta. I es dies que en duia m’havia d’encalentir amb una bossa d’aigua calenta. (Maridet: braser de ferro amb una tapadora i dins s’hi posa es caliu i es peus a damunt, a sa tapadora hi ha unes fustes perquè no hi toquin es peus directament.) Tot d’una que sortíem des cine feien “sa senya” i sa gent deia “feim via que no tendrem temps” perquè es qui vivien un poc enfora tot d’una quedaven fora llum i no se veia res.»

(Bel)
«A mi m’encantava estar dins es llit i, quan pràcticament dormia, sentia sa gent quan sortia des cine i feia fred. I jo pensava “Que estic de be dins es llit!” Tot era un gran esdeveniment, ja només veure com col·locaven es quadrets i es pasquins de sa pròxima pel·lícula per noltros ja era tot lo món.»

(Bel Potecari i Maria des Casino)
Fins i tot l’endemà de sa pel·lícula anàvem a cercar vidres obscurs que havien emprat es maquinistes i mos donaven trossos de cinta, de negatius. Tot això formava part des gran espectacle que era per tot noltros es cine a Son Servera.»

The End