La gran victòria d´aixecar-se

“És més fort l´home que s´aixeca que l´home que encara no ha caigut”
(Una dona de la Revolució Cubana)

N´hi ha que pensen que la llum es troba a la fi del camí, però n´hi ha que per altra banda creuen que la llum és mentre es fa el camí, i es quan arribes al final d´aquest quan tota s´esvaeix.
El més cert de tot això es que arribat al destí, final, consecuió, culminació, (com es vulgui dir) s´apaga tota llum que mantenia viu aquell conhort i lluita que dibuixava aquell camí, el teu camí. Que era viu mentre el caminaves.
-Un home es va fent, no ve de fàbrica- deia un home anònim que seia davant el seu portal a veure passar la cotxada.
El devenir de vida amb l´ajut del temps no es veu; si recordàssim per sempre mai amb la mateixa intensitat que visquérem les nostres ferides i caigudes, no podríem viure ni un any, ni un mes, ni una setmana o dia. Ben mirat aquesta forma que tenim de sobreviure als “cops invisibles” és una grandesa de l´home. Això sí una grandesa de portes endins no és d´aquelles d´anar a visitar en horais de museus, monuments o filmoteques.
La vida deu esser com les paraules escoltades a l´aire que van perdent sonoritat, i no es recorden exactament com s´escoltaren. No tenim el raonament per emmalaltir-nos, sinó per saber deixar enrere tot el necesari per seguir cap endavant.
Si qualque dia veis un homo tocant la guitarra i cantant boleros, caminant per la vorera de les nostres arxiinaugurades autopistes sapigueu que canta i toca la guitarra per no escoltar res del que està passant, i no és precisament el trànsit, tal vegada es tracti del camí de la vida i no del soroll d´un camí per anar d´un lloc a l´altre.
De les caigudes mai es xerra. Així doncs, seguint aquesta màxima, tota victòria i tota grandesa tenen una buidor, com si es tractas de les façanes d´attrezzo dels poblats del espaguetti-western.
Arribar no té sentit sense haver partit, tot i que arribar no és ni d´aprop més important que el camí. Es pot concebre una història sense final però no un final sense història.
La gran ferida del nostre temps és el pensament que amb la derrota, amb la caiguda, arriba el nostre final. Quan la grandesa resideix en aixecar-se per tornar a começar. Cap animal que li quedi un poc de força per aixercar-se firma la seva derrota deixant-se podrir a terra. Aquesta decisió no ens pertany, ens és entregada amb el darrer alè. La mort ens arriba perquè deixem de lluitar, tota una condecoracio de guerrers, lluitadors, almogàvers de la fe. Tampoc es podria dir que fos la fi, sinó el pas a un altre nivell, allà on no hi ha dolor, futur i molt manco burocràcia.

De què ens ha servit aprendre a sofrir?

“Cercar el jo en el poder de l’or és edificar damunt d’arena”

Henrik Johan Ibsen (1828-1906) -dramaturg noruec-


Tot govern ha d’amagar la seva pudor, com qui amaga un cadàver dins una conservadora comercial de gel i refrescs, on cada dematí afegeix una grapada de gel per tapar bé el cos; no sigui que algú vengui a refrescar-se o a comprar gel i vegi un tros de dit, de mà o un peu. Fins i tot hi belluga bé els refrecs per tal que ningú no hagi de gratar entre el gel amb el risc implicat de poder tocar carn humana congelada en lloc d’una llauna o una bossa de gel.
Els governs del món, subgoverns i els seus contractistes, ja estiguin a la guerra com a pistolers o als despatxos de l’habitatge presidencial amagant el cadàver a la conservadora de l’economat.
Tant se val, ja poden esser assassinats accidentals, maquiavèl·lics, baixes mortals d’una dura negociació o la retirada d’una pedra d’un nou camí on s’està previst girar molts de duros, més dels que es podrien guanyar fins ara encletxant cebes. -“Tirau-ho darrere les roques que si ho troben sempre deixarem clar que nosaltres només expropiam els terrenys per a la construcció del parc temàtic que beneficiarà les gents del voltants amb centenars de contractes basura i vals de colca gratis a les nostres atraccions”
-va dir un home que es passava inútilment un mocador banyat per les taques de sang que havien botat a la seva corbata.
Tant un polític, un cardenal, un líder de la pseudoesquerra europea o un home assegut al bar aixequen la mateixa sospita que un àrab, amb un turbant al cap i una motxilla a la seva mà dreta davant l’entrada d’un edifici públic, governamental o una ambaixada del Estats Assassins d’Amèrica.
A tots els qui brevejau, jutjau, enviau missatgers a fer la feina bruta o a dir el que no gosau, a tots els llepes que diuen amén a la senyora o surten de missa primera per col·locar els seus fills amb l’opi de l’economia salvatge del capitalisme postfeudal. Els seus fills guapos, triomfadors de butxaca, perdedors d’ànima
I més encara, la vostra ombra de gallina dins mudes d’homes que es creuen justos i “democràtics” per votar cada quatre anys a un partit majoritari de merda i sortit al carrer amb la supèrbia xereca de creure’s bons ciutadans i civilitzats homes justos.
Només fer-vos un avís com el xiular d’un coet de ferro o d’una falç pentinat l’ordi: mal us caigués una roda de tractor damunt el cap, i no és un desig d’un ressentit, sinó el ressò d’una ànima ferida de bala. D’aquestes que no es veuen perquè són invisibles com la vostra humanitat buidada perquè hi càpiguen més doblers per poder gratar les vostres mans i encorbar les vostres esquenes de fariseus, usurers, judes, adoradors del xot d’or i fonamentalistes de l’església romana que tant ha prostituït la figura i herència del Jesús, l’africà fill de Déu Pare, que vingué a convertir la humanitat en un poble i a expulsar els mercaders dels temples sagrats i pegar un cop de puny damunt la conservadora on tots aquets poderosos guarden el mort, que simbolitza la il·lusió esvaïda de dones i homes que foren atacats per la mediocritat dels beats usurers i rics pel senzill fet d’esser diferents a la seva naftalinosa idiosincràsia i cercar l’amor, la riquesa de la vida i la laboriosa llibertat que et fa llaurar cada dia el teu quartó que dus dins tu i quan vas nu no se’t veu. Com les ferides emocionals que poden destrossar-te la vida, la de la teva parella, la dels teus fills, néts… No mireu les estadístiques de depressions, abatiments suïcidis en vida o patologies clàssiques com l’alcoholisme i malalties mentals, tal vegada hauríeu de mirar les estadístiques dels vostres remordiments que un bon dia venguéreu com es venen els baixos les dones marcades del barri de qualsevol ciutat del món, il·luminada per la tristesa i la soledat del homes afusellats anímicament per la màfia instaurada dins l’estúpida societat civilitzada, pacífica i bondadosa, farcida de mentides.