La crisi vitalicia del capitalisme

“La tirania totalitària no s’edifica sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les faltes dels demòcrates.”
-Albert Camus, novel·lista, dramaturg, assagista, filòsof, escriptor francoargelí considerat com un gran pensador del segle XX-

La classe política s’ha convertit, amb el pas d’auditories, investigacions policials, periodístiques, judicials i calaixades buides a les arques governamentals, com exemple de tot allò que deien combatre. Uns tapen els altres i mentrestant qualsevol ciutadà paga en un hipermercat 4 euros per 5 pomes plastificades a un suro. La pregunta del milió de dòlars seria: “A quant paguen el quilo de pomes als agricultors?
Faria colló convertir la resposta en dades i nombres; a més, això ja ho fan d’aquella manera tan subtil i intel·ligible el nostres polítics.
Crisis? N’hi ha hagut sempre. Guerres que encareixen el petroli? N’hi ha hagut sempre. Intermediaris? N’hi ha hagut des del naixement del tercer home que pensa fer-se ric amb els altres dos. Futbol, pa i circ, olimpíades i senyals de TV? El rovegam i l’aplaudim des dels inicis de tots els imperis i la perversió de l’home blanc civilitzat.
Què formós i polivalent és el concepte “Estat de dret” quan tot està tan emmerdat! Perquè gràcies a la nostra democràcia viscerada del franquisme, si no ets poderós, ric i no tens títol nobiliari dels avantpassats colonials esclavistes i feudalistes, pots instal·lar-te a la classe dirigent seguint el fulgurant camí de la política. Què gran és el “ruedo ibérico”, tan gran com la mentida dels seus ciments! Quin poder de suggestió més gran tenen els vencedors “del glorioso alzamiento”, que esborraren per tornar escriure la història, sembrant la llavor d’una figuera borda anomenada “unidad nacional”, paraules de militars, nobles i terratinents que ara fan moure els llavis de polítics “progressistes”, teletertulians de la inquisidora visual i homes de classe treballadora que paguen 500 euros per una entrada a un estadi de futbol i surten contents perquè ha guanyat el “seu” equip, però arriben emprenyats a ca seva perquè “la crisis” li encareix la borsa de la compra! Quina pena més grossa tot aquest cal i portal de principis emboirats de la carrera individualista de la nostra societat moderna a la recerca a cop de colze del “somni americà”! On és el principi d’allò que ens donà la consideració d’homes front de la moneia? Els poderosos homes que duen “el maneig” són experts en l’art d’escarnir conductes en una societat com la nostra on es valora per damunt de totes les coses ésser més viu que els altres, seguint la premissa maquiavèl·lica de “el fi justifica els mitjans”, dita inspiradora del capitalisme que ens xerra de la crisis com si fos una “pesta” duita de defora, com si els americans, escrivans de la nova història i nous esdeveniments del món capitalista, ens haguessin fet creure que la tragèdia de Xernòbil fou per culpa d’un kazajistaní que deixa oberta “la clau del gas” de la Central Nuclear de Xernòbil.