El propassat divendres 19 de setembre a les 21:00h. al CINEMA TEATRE LA UNIÓ de Son Servera “Molt Personal”un recital
de poesia d’autors de les illes, tot envoltat d’imatges i una posada en escena molt atractiva per els artistes sonors i visuals
Cati Bauça i Toni Llodra.
Amb els poemes de:
Vidal Ferrando
Bernat Nadal
Josep Lluís Aguiló
Elena Soto
Maite Brazales
Manuel Ismael Serrano
Mercè Rojals
15/9/08
10/9/08
Tot allò que el temps no pot canviar
“Els temps estan canviant” –li diu Patt Garret a Billy The Kid, advertint-lo que fugi abans de matar-lo-.
“Potser que els temps canviïn, però jo no” –li respon Billy The Kid, renunciant a fugir d’una mort segura-.
Pat Garrett & Billy the Kid (1973)
Direcció: Sam Peckinpah
Fotografia: John Coquillon
Música: Bob Dylan
Guió: Rudy Wurlitzer
Intèrprets: James Coburn, Kris Kristofferson, Bob Dylan, Richard Jaeckel, Katy Jurado
Duració: 110 m
Nacionalitat: EUA
El que més m’agrada de Pat Garrett & Billy the Kid és el dolor que transmet la traïció en el rostre de James Coburn (Patt Garret). Com enmig de postes de sol i dies grocs, no és del tot cert el que dicta la civilització autoimposada per l’home blanc. Com l’home que ha de demostrar seguretat a l’hora de representar la llei, el Sheriff Pat Garret està envoltat d’inseguretats i com l’home foragit i mig salvatge que viu al marge de la llei, el legendari Billy The Kid (Kris Kristofferson) demostra una enteresa pura i neta cap al vell amic ara reconvertit en “home de la llei” i demostra una seguretat insuperable. Fins i tot tenint ben en compte que el seu destí final i proper és acabar mort per els trets del seu vell amic o penjat de la soga, en què els nins de Las Cruces, poble abandonat d’il·lusions, difuminat en la gairebé decadència de “Nuevo Mejico”, hi juguen com un element més quotidià de les seves vides però que contradictòriament és un element de la no vida.
Patt Garret arrossega la creu de la seva missió com a nou Sheriff de donar caça al seu millor amic durant tota la pel·lícula. Una ordre que obscurament ha estat encomanada pel tenebrós, com absent físicament durant tota la pel·lícula, “Chisum” el dolent terratinent per excel·lència que construeix un imperi ramader amb pràctiques mafioses i criminals.
Allà, al rostre de l’incomparable actor James Coburn, és on resideix la poesia del film, una fesomia utilitzada com a mapa de la traïció, mostrat pel director del film (Sam Peckinpah) com un del dolors més insuportables de l’home, a més a més al rostre de “l’home bo” mort en vida que ha de donar mort a “l’home dolent” que viu en vida decadent però volàtil mentre espera que el matin, amb el somriure del que gaudeix d’una existència lliure de les cadenes de la consciència.
La resta va seguint com una cançó melancòlica d’una BSO firmada i interpretada per Bob Dylan entremesclada amb la presencia poc esperançadora de la sortida o la posta de sol que lleva un dia al foragit i dóna una passa més a “l’home de llei”. Fins i tot al principi del film Patt Garrett té la possibilitat d’acabar d’un tret fàcil amb la vida de Billy The Kid però tot acaba en un diàleg amb el seu ajudant, que li demana:
-“Per què no el mates? Perquè és el meu amic -respon un ja confós Sheriff Patt Garret.
També hi ha reflectit allò incomprensible dels homes, les inevitables contradiccions que sempre han acompanyat l’evolució desenvolutiva o la desenvolució evolutiva que ha fet de l’home un home, un animal anomenat home.
I és quan Billy The Kid, interpretat pel també músic Kris Kristofferson, és capaç de disparar per l’esquena els seus adversaris o simplement als que malauradament s’han creuat pel seu camí, però que a la vegada és capaç de demostrar admiració, respecte i compassió pel seu amic convidant-lo a pegar-li el tret que acabi amb la seva vida. Després, en una imatge poètica del genial director Sam Peckinpah, es veu com si es tractàs d’una fotografia del fet en si, com Patt Garret dispara a un mirall que el seu únic delicte fou el de reflectir la seva imatge disparant el seu amic. És allà on Peckimpah culmina aquest film projectant com l’exquarter Patt Garret es mata simbòlicament. Això si, el que hi ha segur és que mata tot allò que havia estat. Tal vegada el més important de tota la seva vida.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
