12/10/08

¡Todos a la cárcel!


“Las actitudes son más importantes que las aptitudes”
-Winston Churchill-, politic britanic


Hi ha tanta diferencia entre els presos polítics dels darrers anys de la dictadura franquista amb els polítics presos dels darrers mesos!
Una de ben grossa és que als primers els feien “cantar” amb tortures dignes d'una repressió feixista, i als politics d'avui només els basta veure la cara del jutge per "cantar com un tenor". Vivim uns temps orfes de principis i valors. Homes i dones dèbils camí de jutjats per les 30 monedes d'or, la vella lliçó bíblica que l'home no és que no hagi aconseguit superar sinó que s'ha tirat a la merda dels duros com a únic valor cotitzable d'aquesta societat deshumanitzada en la recerca de la felicitat material, la demarcació de classes, la veneració dogmàtica de l'estatus social que ha esdevingut en buit existencial esdevingut alhora per l'abandonament incrèdul de l'exercici de l'esperit, l'autogestió de la felicitat i la riquesa que no es pot comprar ni amb tot l'or del món de poder de dormir tranquil tots els vespres del camí de les nostres vides, únic patrimoni que no coneix ni de crisis ni de valors borsaris de què només gaudeixen els homes i dones humils.
N'hi ha que donen gràcies a un bon plat de fideus roters i n'hi ha que s'obliden de donar gràcies encalçant el cabrit d'or. Qui és el miserable? Senyors polítics d'alt llinatge?
Perquè el país de pandereta, de gent d'upa, política de boqueta, mamífers intolerants de “una lengua grande y libre” i homes mudats fent carrera de senyors mai no fou el nostre país. Entabanadors, traficants d'il·lusions, proxenetes d'ideals... es fa esgotador repassar el vostre currículum de la vostra doble, triple i il·lusionista moral.
El PP ha expulsat n'Ordinas per haver recaptat 240.000 euros dolços per sembrar-los a les profunditats del seu jardí o bé per ésser una lesbiana casada gràcies a la Llei de matrimonis homosexuals del “revolucionari” govern d'en Zapatero a què el seu partit (PP) s'oposà a peu del taulell del Congrés dels Diputats i que la passada legislatura es manifestà en contra de dita llei sota l'eslògan carlista “La familia sí importa”?

Què més ens falta a l'illa encimentada del mediterrani? Ofegats "Entre dos aguas" com diu en Paco de Lucia. Uns que no es miren ni un pam i d'altres que com si es tractàs del jurament d'un càrrec prometen molt poèticament però inútilment "ni un pam més". A més ho diuen com si es tractàs d'una cita d'en Lincon, Castro o Churchil. Tot un despropòsit polític.

Aquí patim el mal de les dues castes de senyors i la Part Forana segueix essent la terra oblidada d'en Simó Tort, aquell pioner de la representació de la Part Forana i el Pla que optà per la diplomàcia del "garrot" per deixondir la sordesa intencionada dels homes de Palma de Mallorca.
Capitalisme a Madrid? Els collons de l'ase! No fa falta anar tan enfora, a Ciutat hi ha tots els elements polítics, segregacionistes i poderosos que ofeguen la possibilitat d'ésser, amb igualtat de condicions i diferenciació de possibilitats, dels pobles de la resta de l'illa. Convertint-nos en quarterades d'extraradi que els polítics de dretes empren per posar en marxa els seus projectes urbanístics o, per altra banda, els polítics pseudoesquerrans les adquireixen com qui compra finques per augmentar el patrimoni de "flora y fauna" del Govern Balear.

Ja ho diu la vella saviesa popular mallorquina: "en guanyaven a palades i en gastaven a senallades".

9/10/08

El bessó de la vida d´entre tota una tona de fullaca


“Si me pagara lo que gasta para evitar que le roben yo no le robaría”
-Paul Newman a la pel.licula “Dos Hombres y un destino”-



No hi ha dubte de que l´unica grandessa del home residex en aprendre de tot alló que li ocorr en la vida. Malgrat tot el devenir de mentides, l´enpressonament dogmatic de les nostres conciències per part dels poders judeó-cristians, les desigulatats socials praticades pels poders judicials, els valors falsos i debils la societat actual, i l´unic valor "cotizable" per aquestes terres tancades del planeta terra controlat per holdings guvernamentals i cadenes comercials de institucions i nacions amb dret de lucrarse.
De tota la fullaca el bessó es l´unica grandessa, basta be una petita lliçó per superar el dolor que puguin donar 100 garrotades. Com si tants sols bastas una petita pedra per ferte caure d´es cami. Tot lo demes tant sols es pura "cabalistica" economica de la sociedad capitalista moderna.
La menció a la economia en totes aquestes questions,te molt a veure perque s´ha convertit en el gran enemiga exterminadora del valors naturals i congenits del que ens fan florir com esser humans i axí distinguir-nos de la resta d´esser vius. Pero ahores d´ara qui sería es "bestiar" ?
Afarram les nostres vides a una fusta que pren, pero aleotariomanet a tot aquesta apocalisi dels nostres valors com homes lliures i forts el mes important d´aquesta vida a qualsevol lloc d´aquest món es tenir doblers. Fora dubtes tot esta organitzat per que els doblers siguin sa pared mestra d´on construir el millor avenir i adquiri mes drets i respectes en la vida d´un ciutadà qualsevol de qualsevol nació del món.
Es per aixó que el gran pecat de l´home modern resideix en l´araquiri de la lluita de classes.
Perque si un pobre vol robar a d´arriscar-se la vida i donar la cara o amb el seu defecte possar-se una calça per amagar el seu rostre, menstres que el ric si vol robar pot pagar una minuta per obscuritzar la seva identitat i tants sols amb una "telefonada de poder" triplica per millons qualsevol boti que pugui ficar a una borsa d´esports un lladre de bancs d´on tot alló que surt es assegurat per l´home poderos del "cop de telefón" que s´encarrega de guanyar tones i tones doblers que mai un home armat pugi imaginar endur-s´en d´una de les tants dramatitzacións d´atracaments que pugui haver en el món del cinema.
Ja ho deia aquell home que es possava s´americana dels diumenges per engatar-se: "No tots els gats fan sa mateixa olor, ni tots els homes del món poden pagar per tenir raó, per aixó es feren les presons i els sastres . Arriba abans davant un jutge un lladre de mans que un lladre de guants".

23/9/08

Recital de poesia "Molt Personal" al Cinema Teatre La Unió

El propassat divendres 19 de setembre a les 21:00h. al CINEMA TEATRE LA UNIÓ de Son Servera “Molt Personal”un recital
de poesia d’autors de les illes, tot envoltat d’imatges i una posada en escena molt atractiva per els artistes sonors i visuals
Cati Bauça i Toni Llodra.
Amb els poemes de:

Vidal Ferrando
Bernat Nadal
Josep Lluís Aguiló
Elena Soto
Maite Brazales
Manuel Ismael Serrano
Mercè Rojals









10/9/08

Tot allò que el temps no pot canviar





“Els temps estan canviant” –li diu Patt Garret a Billy The Kid, advertint-lo que fugi abans de matar-lo-.
“Potser que els temps canviïn, però jo no” –li respon Billy The Kid, renunciant a fugir d’una mort segura-.


Pat Garrett & Billy the Kid (1973)

Direcció: Sam Peckinpah
Fotografia: John Coquillon
Música: Bob Dylan
Guió: Rudy Wurlitzer
Intèrprets: James Coburn, Kris Kristofferson, Bob Dylan, Richard Jaeckel, Katy Jurado
Duració: 110 m
Nacionalitat: EUA

El que més m’agrada de Pat Garrett & Billy the Kid és el dolor que transmet la traïció en el rostre de James Coburn (Patt Garret). Com enmig de postes de sol i dies grocs, no és del tot cert el que dicta la civilització autoimposada per l’home blanc. Com l’home que ha de demostrar seguretat a l’hora de representar la llei, el Sheriff Pat Garret està envoltat d’inseguretats i com l’home foragit i mig salvatge que viu al marge de la llei, el legendari Billy The Kid (Kris Kristofferson) demostra una enteresa pura i neta cap al vell amic ara reconvertit en “home de la llei” i demostra una seguretat insuperable. Fins i tot tenint ben en compte que el seu destí final i proper és acabar mort per els trets del seu vell amic o penjat de la soga, en què els nins de Las Cruces, poble abandonat  d’il·lusions, difuminat en la gairebé decadència de “Nuevo Mejico”, hi juguen com un element més quotidià de les seves vides però que contradictòriament és un element de la no vida.
 
Patt Garret arrossega la creu de la seva missió com a nou Sheriff de donar caça al seu millor amic durant tota la pel·lícula. Una ordre que obscurament  ha estat encomanada pel tenebrós, com absent físicament durant tota la pel·lícula,  “Chisum” el dolent terratinent per excel·lència que construeix un imperi ramader amb pràctiques mafioses i criminals.
Allà, al rostre de l’incomparable actor James Coburn, és on resideix la poesia del film, una fesomia  utilitzada com a mapa de la traïció, mostrat pel director del film (Sam Peckinpah) com un del dolors més insuportables de l’home, a més a més al rostre de “l’home bo” mort en vida que ha de donar mort a “l’home dolent” que viu en vida decadent però volàtil mentre espera que el matin, amb el somriure del que gaudeix d’una existència lliure de les cadenes de la consciència.
La resta va seguint com una cançó melancòlica d’una BSO firmada i interpretada per Bob Dylan entremesclada amb la presencia poc esperançadora de la sortida o la posta de sol que lleva un dia al foragit i dóna una passa més a “l’home de llei”. Fins i tot al principi del film Patt Garrett té la possibilitat d’acabar d’un tret fàcil amb la vida de Billy The Kid però tot acaba en un diàleg amb el seu ajudant, que li demana:
-“Per què no el mates? Perquè és el meu amic -respon un ja confós Sheriff Patt Garret.
 
També hi ha reflectit allò incomprensible dels homes, les inevitables contradiccions que sempre han acompanyat l’evolució desenvolutiva o la desenvolució evolutiva que ha fet de l’home un home, un animal anomenat home.
I és quan Billy The Kid, interpretat pel també músic Kris Kristofferson, és capaç de disparar per l’esquena els seus adversaris o simplement als que malauradament s’han creuat pel seu camí, però que a la vegada és capaç de demostrar admiració, respecte i compassió pel seu amic convidant-lo a pegar-li el tret que acabi amb la seva vida. Després, en una imatge poètica del genial director Sam Peckinpah, es veu com si es tractàs d’una fotografia del fet en si, com Patt Garret dispara a un mirall que el seu únic delicte fou el de reflectir la seva imatge disparant el seu amic. És allà on Peckimpah culmina aquest film projectant com l’exquarter Patt Garret es mata simbòlicament. Això si, el que hi ha segur és que mata tot allò que havia estat. Tal vegada el més important de tota la seva vida.

31/8/08

La crisi vitalicia del capitalisme


“La tirania totalitària no s’edifica sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les faltes dels demòcrates.”
-Albert Camus, novel·lista, dramaturg, assagista, filòsof, escriptor francoargelí considerat com un gran pensador del segle XX-

La classe política s’ha convertit, amb el pas d’auditories, investigacions policials, periodístiques, judicials i calaixades buides a les arques governamentals, com exemple de tot allò que deien combatre. Uns tapen els altres i mentrestant qualsevol ciutadà paga en un hipermercat 4 euros per 5 pomes plastificades a un suro. La pregunta del milió de dòlars seria: “A quant paguen el quilo de pomes als agricultors?
Faria colló convertir la resposta en dades i nombres; a més, això ja ho fan d’aquella manera tan subtil i intel·ligible el nostres polítics.
Crisis? N’hi ha hagut sempre. Guerres que encareixen el petroli? N’hi ha hagut sempre. Intermediaris? N’hi ha hagut des del naixement del tercer home que pensa fer-se ric amb els altres dos. Futbol, pa i circ, olimpíades i senyals de TV? El rovegam i l’aplaudim des dels inicis de tots els imperis i la perversió de l’home blanc civilitzat.
Què formós i polivalent és el concepte “Estat de dret” quan tot està tan emmerdat! Perquè gràcies a la nostra democràcia viscerada del franquisme, si no ets poderós, ric i no tens títol nobiliari dels avantpassats colonials esclavistes i feudalistes, pots instal·lar-te a la classe dirigent seguint el fulgurant camí de la política. Què gran és el “ruedo ibérico”, tan gran com la mentida dels seus ciments! Quin poder de suggestió més gran tenen els vencedors “del glorioso alzamiento”, que esborraren per tornar escriure la història, sembrant la llavor d’una figuera borda anomenada “unidad nacional”, paraules de militars, nobles i terratinents que ara fan moure els llavis de polítics “progressistes”, teletertulians de la inquisidora visual i homes de classe treballadora que paguen 500 euros per una entrada a un estadi de futbol i surten contents perquè ha guanyat el “seu” equip, però arriben emprenyats a ca seva perquè “la crisis” li encareix la borsa de la compra! Quina pena més grossa tot aquest cal i portal de principis emboirats de la carrera individualista de la nostra societat moderna a la recerca a cop de colze del “somni americà”! On és el principi d’allò que ens donà la consideració d’homes front de la moneia? Els poderosos homes que duen “el maneig” són experts en l’art d’escarnir conductes en una societat com la nostra on es valora per damunt de totes les coses ésser més viu que els altres, seguint la premissa maquiavèl·lica de “el fi justifica els mitjans”, dita inspiradora del capitalisme que ens xerra de la crisis com si fos una “pesta” duita de defora, com si els americans, escrivans de la nova història i nous esdeveniments del món capitalista, ens haguessin fet creure que la tragèdia de Xernòbil fou per culpa d’un kazajistaní que deixa oberta “la clau del gas” de la Central Nuclear de Xernòbil.


17/8/08

Los Cangaçeiros: Bandidos de honor en el sertão






Cerca de cien fotografías referidas a los protagonistas del Cangaço, las bandas al margen de la ley que actuaban en el Nordeste brasilero —entre ellas la del célebre Lampião—, con curaduría de Élise Jasmin, se expusieron en la Galerie Photo de Montpellier que dirige Roland Laboye. A la inauguración asistió la nieta de Lampião, Vera Ferreira.

En la madrugada del 28 de julio de 1938, en la Grota de Angico, Porto da Folha, en pleno Sertão, Virgolino Ferreira da Silva, conocido en todo el Nordeste brasileño como Lampião, su mujer, María Gomes Bonita, junto a nueve de sus compañeros, fueron emboscados y muertos por una partida de la policía pernambucana de Nazaré.
Les cortan la cabeza y las colocan en unos estantes junto a sus objetos personales: sombreros de cuero y de fieltro con adornos de plata, fusiles Mauser, cananas, alforjas, monturas, ropas, cuchillos, fustas y hasta las máquinas de coser de sus mujeres con las que se hacían las ropas, para escarmiento de quienes se atrevieron a desoír las leyes y la autoridad.

Algunos están desfigurados por los culatazos y las balas. Todos tienen los ojos cerrados para hacer menos penoso el horror de la muerte, aunque ese detalle no disminuye la humillación del decapitado. El rostro de María Bonita luce como si todo no fuese nada más que una pesadilla. Conserva los rasgos, la firmeza de su rostro macizo con sus 27 años de edad. De los cuatro hijos que tuvo con Lampião unicamente sobrevive Expedita, de seis años de edad.

País inmenso, de contradicciones, pesares e injusticias. Los libros de historia refieren que recién en 1880 en Brasil se abolió la esclavitud. De todas su geografía, el Nordeste, en las zonas conocidas como sertão, es acaso el que más padece, con su vegetación achaparrada, llena de espinas y piedras en las partes más altas, así como un calor abrazador en la planicie. Es una tierra de pobreza.
Ahí fue donde surgió el cangaço, pequeños grupos de hombres armados que toman su denominación por la caatinga, significado de “mata branca”, esto es, de los matorrales espinosos que cubren amplias zonas de Alagoas, Bahía, Ceará, Paraíba, Pernambuco, Río Grande do Norte y Sergipe. Esos grupos, a su vez se subdividían o establecían alianzas entre sí para cometer fechorías.

Existe coincidencia en que “robaban y asesinaban por venganza o por encargo en una época en la que eran frecuentes las disputas entre familias tradicionales debido a la posesión de las tierras y a las luchas por el control político de la región”. Su origen se remonta al siglo XVIII.
En ese medio nació en 1895, en Passagem das Pedras, Pernambuco, Virgolino Ferreira da Silva, hijo de José y de María Lopes, siendo el tercero de una familia que llegó a tener nueve hijos. Tras aprender los rudimentos de la escritura y la lectura, pasó a ganarse la vida junto a su familia transportando mercaderías a lomo de burro.
Había comenzado sus correrías en 1917 en venganza por el asesinato de su padre ordenado por la familia Nogueira y por un tal Zé Saturnino, sumándose a la banda de Sinhô Pereira.
En un reportaje, Lampião dice: “no confiando en la acción de la justicia pública, porque los asesinos contaban con la escandalosa protección de los grandes, resolví hacer justicia por mi propia mano, esto es, vengar la muerte de mi progenitor. No perdí tiempo y resueltamente me preparé para enfrentar la lucha”.

En 1922, cuando tenía 27 años de edad, formó su propio grupo que pasó a la historia como el último y el más famoso de todos los cangaçeiros. En aquel año atacó la hacienda de Baronesa de Agua Branca, continuó sus combates en Serra Grande, Sergipe, Queimadas, etc. Fue en 1929 que conoció a María Bonita, de 19 años de edad, que se había separado de su esposo. Un año después María decide compartir una vida de aventuras con Lampião.

Los cangaçeiros eran grupos armados al margen de la Ley, con sus tradiciones, rituales, fervorosamente católicos como una manera de buscar protección divina, que se ponían al servicio de caudillos políticos, otras veces luchaban contra ellos. El grupo de Lampião, que se había puesto del lado del gobierno al recibir la promesa de una anmistía, formó parte del Batalhão Patriótico de Juazeiro, que combatió a la Columna Prestes, provocándole varias muertes (*).
“No puedo decir con certeza el número de combates en que estuve —comentó—. Calculo que debo haber participado en más de doscientos. Tampoco puedo informar con seguridad el número de víctimas que se tumbaron bajo la puntería adiestrada y certera de mi rifle. Pero igualmente me acuerdo perfectamente que, además de los civiles, ya maté a tres oficiales de policía, siendo uno en Pernambuco y dos en Paraíba. Sargentos, cabos y soldados es imposible guardar en la memoria el número de los que fueran enviados para el otro mundo”.
El grupo de Lampião oscilaba entre los 15 y los 50 hombres, “todos bien armados”, tenía un sistema de inteligencia que le permitía tener conocimiento de las fuerzas policiales que le perseguían. Era feroz peleando y fue herido en cuatro oportunidades, algunas de ellas de gravedad.

Algunos han querido ver en los cangaçeiros una suerte de rebeldía rústica, casi primitiva, de lucha contra las injusticias y el poder, pero en realidad no fueron otra cosa que grupos armados con ciertos principios de honor (por ejemplo, el respeto a las mujeres, el no atacar lugares religiosos, etc.), que les otorgaron aquel áura de modernos Robin Hood. Se ha escrito que “el reparto con los pobres de bienes y dinero saqueados por los cangaceiros nunca ultrapasó los límites de la concepción tradicional de limosna”, pero sus “lealtades más grandes eran antes debidas a los coroneles, sus aliados y protectores”, tal como lo explica el sociólogo Lisias Nogueira Negrão de la Universidad de São Paulo.
Aquellos parajes de Raso da Catarina donde buscaba refugio Lampião es hoy una Reserva Ecológica y sitio de atracción turística gracias a le épica de los cangaçeiros.
Pero es a través de las fotografías que han atesorado las familias Ferreira Nunes y Abrahão, Ruy Souza e Silva y Federico Pernambucano de Mello, que se exhibieron en la Galerie Photo de Montpellier, que de alguna manera se trae al presente aquel imaginario de legendarios bandoleros que sembraron de sangre y leyenda el sertão.
(*) Luís Carlos Prestes fue un capitán del Ejército que sublevó a los campesinos contra los terratenientes y más tarde fue uno de los principales dirigentes del Partido Comunista Brasileño.

Por A. Becquer Casaballe

Paredeta Desidia-39 escalons Fira Nocturna de Sant Llorenç


12/8/08

Es xaletarro d´en Nerón


“Hablan y hablan de provincianos pero nosotros no decimos nada”
-Miguel Delibes, uns dels màxims exponents de la novela de l´estat espanyol,membre de la Real Academia Espanyola i caçador-


A dia d´avui, que es fora vila? Una zona residencial de la classe mitja, o una segona residencia dels nous rics.
Tota la coioneria i nous conceptes de l´estupidessa humana s´ha traslladat a foravila, aquell lloc on es deixava enrera la vila per endirsar-se per un caminoi on la banda sonora era el xiu-xiu de l´aigua i la musica del silenci versat per les bufades de vent gretant els arbres com si fossin intruments de corda. També es sentien ses lleus pitjades de ses gallines, els pets i estirades del motor, de mobyllets i moticultors. Segons es temps hi havia uns renous o d´altres. Ara record que per un d´aquells camins de la mal envellida foravila, hi havia un pedra ben grossa, d´aquestes que han de mester una grua per moure-la d´es lloc. Record que pujava a n´aquell petit turonet que donava aquella pedra gran hi desde enlla podia veure tot l´horitzo, per una banda hi veiea un puig, per una altra hi veis la mar i per qualsevol banda que miresis es reconeixien totes les cortarades, casetes, molins, xafreixos, es conrro i fins i tot les furgonetes i mobyletts aparcats al hombra d´una caseta o a sa vorera d´es cami.

A dia d´avui encara hi es sa pedra, no ha passat cap grua a reconar-la i es ben raro perque asfaltaren es cami. Vaig probar de pujar-hi com quan era nin i tants sols vaig veure tres pams de pared ben filats per fil de ferro, barreres de ferro, rodelades de gespa aniquilant sa terra, teles negres amagant lladrucs de canots perturbats, paelleres engenxades a ses teulades, es blau mal.laltis de ses piscines i un homo menant un tot terreny del color negre dels cotxos oficials de dictadors i presidents de govern, que s´em va turar al devora la pedra i llevant-se les ulleres de sol em va demenar quina era la meva nacionalitat que hi feia al voltant de la seva propietat. Jo vaig baixar de sa pedra i aquell neoforaviler enfonyar es cotxo a una cotxeria d´aquestes que s´obrin amb un comandament a distancìa com els que empran per encendre sa televisió. Sa portassa pitava i mentres baixava per “art de magia tecnologica” aquell homo, traguent-se s´americana penjada a la porta dels seients de darrera, em mirar per darrera vegada.
No hi som anat on taparen l´horitzó d´aquella pedra, que geograficament es similar a un illa pero que com no ocorr a les cortarades blaves de Neptú, li han tapat l´horiztó, l´han robat. Tot un desproposit com dedicar-se a traslladar l´urbe ciutadana alla on desde els incis del temps ( o eseencialmente) finalitzava s´ urbe. Un mal gust exercit en la recerca del paradis dins dimensions terrenals de la pobresa d´anima de la nostra hipotecada vida moderna. Ja ho deia en Mariano de Son Sard: “el 90% de les coses que avui tenim no serveixen per res”.

Ells tenen el pa, nosaltres tenim el foc


“Els pobres que tenen esperances
inquieten els poderosos”


- José Sobrino, teòleg salvadoreny. Jesuïta, sacerdot i un dels grans impulsors de la Teologia de l'Alliberament-

Fa un raig d’anys, a una possessió de la part forana, un missatge s’encalentia a un foc improvisat, tot esperant la sortida del sol i minvant la fredor de la rosada, quan arribà el senyor amb un pa davall el braç, estengué les mans i una llesca de pa a l’ombra de les flames, i digué al missatge:
-El foc és mitja vida!
I el missatge li respongué:
-I el pa ho és sencera.

De llavors ençà han passat molts d’anys, fins i tot hem girat de mil·lenni i de les terres que abans eren bordes ara se n’extreu petroli turístic.
Ara, això sí, els elements naturals no hi ha mil·lenni ni doblerada que els giri, perquè el foc segueix essent el foc fora permutar el seu significat, i el pa més del mateix, i encara a dia d’avui, “dies evolucionats”, n’hi ha que moren per no pegar-hi bocinada o de no saber tan sols què és tenir pa.

Per altra banda, els elements humans que sempre -entre rebombori, mamballetes i tallades de cintes institucionals- pareixen ésser els que més canvien, al cap i la fi són els més inamovibles, tant o més que els elements clàssics del foc i el pa.

El cert de tot plegat, referent a la permuta dels element humans que sempre els fan ballar entre el llenguatge i la música de les mentides i nous valors de nous temps infrahumans, és la intenció maquiavèl·lica de voler fer coneixedor que les coses canvien, quan únicament els fan donar moltes voltes per fer creure finalment que les coses canvien. I aquesta tàctica no falla, perquè o bé acabam creient que canvien o per altra banda acabam tan marejats que ja no sabem ni el que hi havia ni el que hi ha, i deim “amén” perquè no ens maregin més.

El boom turístic de la Mallorca feudal ens gira l’era, cosa que ni en contes ni rondalles s’hagués ni tan sols imaginat ni per contar el desbarat més gros. Ara que de senyors i llepes encara en patim, s’han reciclat o s’ha sabut mesclar com ho fan els fems amb la terra per perpetuar-se com a elements que fan girar la roda, que fan rodar el molí de la seva banda. Tenen el pa i ens demanen el foc. No hi ha millor dibuix de l’esdevenir del temps fent bufades suaus de justícia que el de l’herba alta de la terra oblidada, ennegrida, no feinejada. hi ha eres embolicades d’oblit, mala herba i la feble però inevitable demolició del pas del temps, com també hi podem trobar semblants senyes d’identitat als neosenyors del pa com puguin ésser consciències nials, ànimes rostides com espardenyes, cors enrajolats i valors embolicats de cendra, doblers embutxacats fins a la mortalla, que són la llavor del dimoni i el preu de les putes, que ara per ara és com mouen el món els qui tenen pa i com el patim els que miram el foc, que mai no fou nostre ni podrem guardar-lo sota el braç, com ocorre amb el pa.

Ja ho deia un veïnat meu de Son Servera, que quan arribava l’hora de sopar en aquells dies d’estiu en què les cases rebien la fresca amb les persianes obertes de pinta en ampla, donant via lliure a que tot el carrer escoltàs el que deien, “ Estic fins als collons de dur tota la vida menjant pa torrat!”

19/6/08

Sa fam mata i sa balquena podreix


els missatges dels dirigents tancant les ovelles a la Cimera Iberoamericana

“En un mundo injusto el que clama justicia es tomado por loco”
-León Felipe, poeta major-



Hi ha un acudit molt antic que conta com un pare i un fill han de dur un manat d’ovelles de Son Servera fins Artà. Arribats al coll d’Artà es troben amb una casa pairal un tant estranya on viu una senyora de “La Corte” que disposa d’un bon rebost per passar-hi tot l’hivern fora haver de baixar a la vila. La senyora, tot d’una que va veure el manat d’ovelles i aquells dos homes d’ombres magres de l’esbraonament i la fam del camí, els va fer un senyal aixecant el braç i dient:

-Paren a descansar y reponer, que aquí hay lumbre!
-Vatua el món! -digué el pastor pare amb els ulls-. No ha arribat encara sa fosca i ja ensum estar asseguts a taula!
-Veus fill, hem trobat taula parada.
-Quina sortada mon pare, ja veia es conills i sa caixa de fusta per dins sa garriga!
-Aquests joves ho feis massa gros. Estau fets de regalèssia! –va respondre son pare al seu fill rient a la senyora i mirant per les portes obertes si hi veia alguna greixonera.


La senyora, a més de disposar, era generosa. Havia mudat la fusta de la taula amb me rostit, prebes, ciurons trempats, una roda d’arengades, trempó de tomàtiga embotellada, camallot, una poltrú i pa de forn de pedra. A un racó hi havia un canastró amb taronges, ametles i nous. Fins i tot va fer cafè i els va donar picadura i paper de fumar. Fent el cigarret, la senyora els contà la seves aventures i com va arribar a trobar ca seva al coll d’Artà. Amb la panxa plena fa bon escoltar, així que pare i fill feren bona companyia a la senyora de la casa. Que de cada vegada es trobava més ampla i, per tant, els obria més el cor en el transcorre de la seva conversa.
El pastor vell es va aixecar espolsant-se el capell i donà les gràcies a la senyora per la taula parada.
La senyora els digué mig trasbalsada que els donaria pa i taleca per al camí. Els tragué una peça de formatge com un poal, els digué que era el mes bo de casa i que fessin el tall per on trobassin. El pare collí el trinxet i fent senya de 4 dits tallà un tros de la peça, l’agafà i el donà amb amabilitat a la “madona del formatge”. El pastor jove va ficar la peça al sarró de son pare.
La senyora, bocabadada, els va demanar per què se’n duien quasi tot el formatge.
El pastor pare li va respondre que encara els quedava molt de camí per endavant i que, per altra banda, ella tenia poques feines, llit per a quan arribàs sa fosca, i un rebost ben ple per tot l´hivern. Partiren i s’esvaïren entre els damassos de la fosca i envoltats llunyanament pels gemecs del manat.
Ja ho deia aquell nicaragüenc de camia blanca i mostatxos que guardava els furgons blindats del banc mundial: “no sabria dir si és mes lladre qui la té que qui l’agafa.”

17/6/08

La envidia y el resentimiento son indigestos


El Festín de Babette
BABETTE'S FEAST
basado en un relato de Karen Blixen
Francia-Dinamarca, (1987)
Una película de Gabriel Axel
Gabriel Axel (1918), tras formarse en el Teatro Real de Copenhague marcha a París para trabajar con Louis Jouvet. Ha representado los clásicos franceses en Dinamarca y realizado series en la televisión gala. Su salto a la fama le llega con la adaptación de un relato de Karen Blixen, El festín de Babette (Babettes Gaestebud) obteniendo el Oscar a la mejor película extranjera.


Lo que más me gusta de la película “El Festín de Babette” es como queda reflejada la sociedad de la envidia y el resentimiento. Babette les prepara la mejor cena que puedan degustar en toda su vida. Y los comensales no abren la boca al respecto, no dicen absolutamente nada. Hablan de su mono-tema, como sino estuvieran comiendo nada. Ese es el “modus operandi” de la envidia. El silencio ruidoso es su arma. Por eso en nuestra sociedad actual la sensibilidad es un lastre. Solo conseguirás sufrir más, entristecerte, frústrate. Aquí si decides hacer tu propio camino y sobre todo creer en ti mismo estas perdido. Serás el blanco “disimulado” de esa turba educada que espera en silencio que caigas para venir y soltarte su sermón lleno de refranes populares tan odiosos como estúpidos.
En la España “nacional” se admira únicamente al que tiene mucho, mucho dinero; da igual si has matado, robado, explotado y vendido tu propia alma. Lo que importa es lo que se ve: Cochazos, ropa cara, viajes a países aburridos y como no “el chalet” todo un clásico del mal gusto español, símbolo de los nuevos ricos.
A nadie le gusta ver bien a los demás, di lo mal que estas y de repente todo el mundo te escucha. Di lo bien que estas y la gente te pasa a otro tema. También es una moda estúpida, la de ser valientes por la espalda, poner a caldo a tus semejantes nada más llegar a casa (donde el interesado no te puede oír). Todos saben que hacer con las vidas de los demás, eso si, nadie se atreve a decir en publico que podría hacer con su propia vida.
En la España “una” generalmente se odia, se envidia y como no se valora más el sudor que la cultura. ¿Por qué se admira a Fernando Alonso, tenistas, futbolistas y demás por sus éxitos mundiales y en cambio, se condena al odio y ostracismo más visceral a Pedro Almodóvar por sus también triunfos mundiales?
No me gusta generalizar pero se cumple el patrón de que todos los admiradores del deporte español, odian profundamente el cine español. No lo entienden. Quizás es que ven reflejada su mediocridad en las películas de los hermanos Almodóvar, el maestro Berlanga y no voy a dar más nombres de genios hispanos por no ofender a nadie.
En el ruedo ibérico también se odia, generalmente a Franceses, Catalanes, Vascos, Moros, Albano-Kosovares, Cubanos y “toda ralea de piel morena” (expresión que he odio comentar más de dos veces en ambientes tabernarios).
El más odioso de estos odios es el profesado al pueblo catalán. Todo parte por la idea mediatizada de que no quieren ser españoles, pero en realidad no se les odia por tal afirmación sino que secretamente se les envidia. Por ser unas de las sociedades más avanzadas de Europa. Pero para mi y para el bien de la raza humana no es eso lo más importante. Todos los que practicáis la catalanofobia no sois capaces de pensar por un momento (apartando banderitas y patrias burguesas) que los ciudadanos de Catalunya tienen los mismos problemas que otros ciudadanos del resto del estado, seguramente también tienen… problemas familiares, económicos, laborales, dificultades con la vivienda, las hipotecas, las pensiones, enfermedades mentales, venéreas degenerativas, minusvalías físicas, psíquicas, discapacidades etc. También sufren, padecen, sienten, se les roba, mata, se arruinan. Es decir; los problemas que pueda tener un habitante del este del Estado Español son los mismos que pueda tener los ciudadanos del Oeste, el sur o el norte.
Actualmente el ciudadano medio utiliza a los inmigrantes para sentirse “señoriítos”, superiores. Nadie habla de que la inmigración ha multiplicado la riqueza del estado y nuestra sociedad. Nueva York, Berlín, Paris nunca se hubieron convertido en grandes ciudades del mundo sin todos esos millones de inmigrantes dispuestos a trabajar en cualquier cosa para vivir y formar parte de esa metrópoli. Ahora hay “seudo-señoriítos” de nomina e hipoteca que les duele ver turbantes y túnicas por las calles de sus pueblos y ciudades, pues a mi me duele saber que el clasismo, el resentimiento y la envidia son el deporte nacional.
Siempre nos quedara el calor del fuego, el cobijo de nuestra sombra, y no sintonizar algunos canales de televisión y radio.

8/6/08


En este Restaurante
nadie pide el postre
hay un grupo de jazz.

Trompetas taponadas
por bolas de helado
siguen sonando,
chapoteando a su son,
salpicando su música.
La gente escucha, manchándose
cada uno, con mancha diferente.
Los trompetistas mueren ahogados en helado.
Y las trompetas sangran,
la tarima es un charcal
de un aguado helado letal
nadie pide la cuenta
pero la música se va.
Si buscan un asesino
arresten al helado
no se puede esposar al jazz
si buscan los músicos
los he enterrado
cerca del mar
así sonaran sus tumbas
tres caracolas
demarcan sus lechos
no digan quienes fueron
solo quieren descansar.
Tres músicos enterrados cerca del mar

No nos pueden matar a todos


(El raper Snoop Dogg, enseñado la foto de su amigo y compañero de celda Stanley “Tookie” Williams. Propuesto como Nobel de la Paz)

Hemos enterrado la música
los pianos de cola se ahogan en el rio
de aguas grisáceas
nos robaron la canción, la sonrisa y las ganas
viven en un castillo de dientes,
donde tienen el sol enjaulado
y a Barrabas secuestrado
aplican su ley del más fuerte
siendo ellos los más débiles
solo son mediocres armados
De cuando el terror toma nombre de estado
abrid los ataúdes vacíos
debemos rescatar nuestros muertos
de las fosas comunes
la espera organizada sera nuestro ariete
subiremos juntos la montaña
convertiremos en ruinas sus murallas de dientes
no escucharemos su arrepentimiento
llevamos toda la vida escuchando nuestro dolor
Ni de rodillas obtendrán clemencia.
Ya nunca más criaremos cuervos
Dejaremos el llanto por el grito
el miedo por la euforia
la resignación por la lucha
la derrota por la victoria
y la muerte en vida
por morir para mejor vida.
Los tambores suenan lejanos
su sonido milenario
avisa de nuestra llegada,
nuestra unión como mar con las rocas
pega tu hombro al mio
la esperanza sola es poca
llegemos antes de que la verdad
yazca rota
por la codicia y el veneno de sus bocas.
Pueden enterrar a muchos de nosotros
pero nunca enterraran la humanidad,
ni la verdad ni la libertad ni el horizonte
somos como el rio, como el mar.
Y por muchos mercenarios que paguéis
para ello
¡NUNCA CONSEGUIRÉIS ENTERRAR EL MAR!
Dedicado a Stanley “Tookie” Williams

Una de Valents


Eren les vuit del dematí i en Bosco ja cantava boleros, vi negre i cassalla damunt el taulell del Casino.
A una taula, al costat de les finestres, dos transportistes berenaven fort. Això sí, es pitxer era ple d’aigua de la cisterna.

Devora la xemeneia, amb la cadira mirant al foc, hi seia en Gori, fent trossos petits d’una clovella de taronja "gra d’or" i amb els ulls aturats, veient com es desmuntava el caliu i fent renou de genolls fins a fer espires.

Ulls vessants de negre foscor, com el cel de damassos vist des de les roques de Nador o del cap vermell, foscor ennegrida surant per la síquia fosca que regalimava per les ses seves galtes de pell cremada. I dalt els seus ulls de bessó gros negat en bassa lluenta, el cobert de les seves celles, com capells de bri fent olor d’humitat, suor i polsina.

En Bosco s’abocà un tassonet de vi i s’assegué devora en Gori. Ja eren dos mirant el foc.

- I què Gori… On ets avui?

En Gori dibuixà un somriure, aclucant suaument els ulls.
- No hauria d’ésser a cap banda, ja som berenat i ara mir el foc per no haver de donar feines a les meves cames partint un camí sense no saber on anar.

- Aquí assegut, Gori, no pateixen les teves cames però sí el teu pensament. Els pensaments no caminen... et fermen. Ja em diràs tu si això de caminar travat et du a qualque banda. Ben vera que ja has acabat el jornal però encara tens cames, braços i una mica de força.

- Feines fetes Bosco!, no tenc res a fer i és per això que els records em guanyen.

- Tot aquest mal ve de l’anada d’en Miquel? És per això que se t’han desfermat records, travant els teus ulls al foc?

- Bosco, que és el vi o la cassalla que et dóna tant de seny?

- Fa un any en quedàvem dos, de nats al 26, al nostre poble. I ara amb la mort d’en Miquel ja només hi som jo.

En Bosco gratava el tassonet amb l’ungla ennegrida per la mostela, dirigint els seus ulls vidriosos de suc i boleros a la fesomia d’en Gori. Es begué el tassonet de vi d’una glopada i es passà la màniga per la barba canosa com feien els mexicans als westerns.

- Ara et diré com sacsejar-te sense agafar-te i com tornar a l’ombra del sol sense sortir del Casino. No ets el darrer Gori, ni l’últim d’un temps; ets aquest caliu que veus fer-se cendra, com ocorre amb la llenya fent-se caliu. No són damassos a la nit, és el cel ennegrit. No és un malefici quedar-te sol, sinó veure emmirallat les flames del foc. Sou qui fóreu i el mal d’ara d’haver-ho estat. Hi hagué fa molts d’anys, centenars abans de 1926, que un vell digué al seu nét que mai no miràs més temps del que tocava les flames del foc. Perquè si un es seu a observar l’encesa de claror, sense saber-ho, enfosqueix el seu camí de no trepitjar-lo. Gori, mon amic, millor ens va caminar que nedar, perquè si tot home és condemnat a suar i somiar, és bo saber que quan veus el foc veus la mar.

5/5/08

Presentación de Far West en el Forum de la FNAC de Valencia


El pasado 11 de mayo de 2007 en el FNAC de Valencia, se presentó el libro Far West, de Manuel Ismael Serrano que bajo el sello Desidia Ediciones publicó en Octubre de 2006. La presentación corrió a cargo de la cineasta Susi Gozalvo. La actriz Silvia Valero, intercalaba la presentación de la directora valenciana, leyendo fragmentos del libro, consiguiendo interpretar sus pensamientos y personajes. El autor presento la novela y su historia, dándole pie al significado del titulo del libro, confesando que primero reconoció el significado de esas palabras en una forma de afrontar la vida y después escribió el libro con la intención de reflejar lo que él entiende como Far West. También dio a presentar Desidia ediciones y explico el espíritu de la edición independiente exponiendo su ejemplo vivido en el Col.lectiu Recerca.
Durante la presentación se proyectaron unas diapositivas de imágenes coleccionadas por el autor tras el paso del tiempo, que entrelazada con la música elegida por su amigo Sebastiá Salas se trasformaba en una proyección de imágenes que sugerían una atmósfera donde Susi Govalzo desvelaba su impresión del libro; destacando su apología del absurdo, sus metáforas, pensamientos e imágenes cinematográficas, descritas en la novela breve de Manuel Ismael Serrano.
Después los asistentes y la presentadora hicieron unas preguntas al autor mallorquín que dio las gracias a los que hicieron posible esa presentación y a los asistentes.

4/5/08

Conversa amb na Bel “Potacari” i na Maria “des Casino” Ses Nines des Cine Unión



Conversa amb na Bel “Potacari” i na Maria “des Casino”
Ses Nines des Cine Unión


Ens vàrem veure a ca na Bel Servera (primera edició). Per mi sempre fou ca sa tia Margalida “Quintín”, la casa del teatre, dels poemes i el pa del cel que coronava generosament la paradora de l’entrada. Na Bel va traure una llibreta on tenia apuntades frases que havia dit l’actor Anthony Hopkins en una pel·lícula: “El dolor de ahora es parte de la felicidad de entonces”. Aquesta em va quedar, eren les paraules que recordava quan escoltava aquestes converses. Na Maria “des Casino” contava la seva historia del Cine Unión com si es tractàs d’un idil·li que la vinculava amb les seves arrels (el seu padrí Montserrat, “Es Casino”) i la seva infància, aquell moment màgic de la vida on vius la fascinació per les coses. Na Bel i na Maria eren dues nines quan l’únic boom a Son Servera era el Cine Unión. Per això hem intentat reproduir quasi tot el que ens varen dir, ja que es fa difícil i no queda bé posar faldons a la puresa de la fascinació de dues nines d’un poble mediterrani dels anys 40 on hi havia un cine.
El com… -traduint la dita- Posar-li barreres a fora vila.
Aquesta conversa està dedicada a tota aquella gent de Son Servera que visqué l’esdeveniment de l’antic Cine Unión. Estiguin encara entre nosaltres, vivint ara el nou Centre Cultural La Unió, o ja hagin pujat al districte del cel que pertoqui als veïnats de Son Servera.
Bel i Maria, gràcies per compartir les vostres emocions i fer-nos gaudir a tots del vostre testimoni amb aquesta transparència.

Manuel Ismael Serrano





(Maria des Casino) Quan vos xerr des cine Unión, vos xerr des des punt de vista d’una nina: es cine Unión era sa meva infància.

(Bel Potacari) Aquesta casa era sa casa de tot es poble, sa gent des teatre mos vestíem aquí, travessant s’escenari des cine.


I
El Rebombori i l’emoció d’un cine a la vila


(Bel Potacari)
«Es Cine sempre ha estat per mi com es veïnat de més a prop i sempre he estimat es cine. Me’n record de segons quines pel·lícules, sobretot aquelles de na Silviano Mangano. Sa pel·lícula Ana i es seu “Bayon” revoluciona Son Servera.
Quan feien sa seqüència des “Bayon”, es públic deia: “Que se repita!” i tallaven i tornaven a començar es “Bayon”.»

(Maria des Casino)
«Això des “Bayon” fou cèlebre, perquè anunciaven a sa cartellera, aquí defora, devora ca nostra, que tornaven a repetir sa pel·lícula i que es repetiria 5 vegades es “Bayon”, i sa gent anava a veure-la només per aquest ball, es tractava d’un ball eròtic i sa que ho feia era molt guapa. Sa cartellera estava a sa cantonada de Can Vidal, just a sa part que donava a es carrer Pere Antoni Servera. Hi havia es quadrets o fotos d’escenes de sa pel·lícula. Just pes carrer des Tren hi posaven es cartell, i quan no hi havia cartell posaven es títol amb unes lletres vistoses.»

(Bel)
«Jo no sé com es que me fa molta de son es cine. Me fa son (rialles). Hi anava moltes de vegades pes joves, novios no ho érem, però bé, eren un parell que mos anaven darrere.
I en es descans m’havia de posar saliva pes ulls perquè me dormia. Tots aquells pujaven a dalt a mirar-mos, te’n recordes? En Toni Gili i tota aquella pandilla. I després, acabat es descans, tornava sa pel·lícula i jo me tornava a dormir. Na Maria me contava que una vegada va veure una pel·lícula a la 1 de sa nit. Imagina’t!»

(Maria des Casino)
«Aquesta temporada des novios (bé, des “amics”), també va ser molt especial, perquè venien i mos posàvem d’acord… I si era dissabte se seien davant noltros perquè sèiem a sa fila 10 i ells a sa fila 9, un devora s’altre. Mos xerraven... mos passàvem tota sa pel·lícula així.»

(Bel)
«En aquell temps ses parelles joves, es novios, hi havien de dur ses “velles”. En aquell temps els deien “ses velles”. I havien d’anar a es cine tant si volien com si no. Perquè ses parelles no podien anar-hi tot sols. Sense “sa vella” ningú partia. Eren altres temps.»

II
Es teatre made in Son Servera des Cine Unión


(En Joan Llinàs era el director de les obres de teatre i va ésser l’ideari de pagar les obres del camp de futbol de Ses Eres amb la recaptació de les obres de teatre)

(Bel)
«Es cine va ser per noltros quan teníem 15 o 16 anys, que amb Don Joan Ramon fèiem comèdies. Però comèdies precioses; jo no, però na Maria “des Casino” n’era protagonista. A ses comèdies jo no sé recitar, mumare sí que en sabia molt i na Maria era sa protagonista.»

(Maria des Casino)
«Vàrem fer La nave sin timón; La locura de Don Juan, de n´Arniches, que en Miquel Campins era protagonista; i Rosas de Otoño. Tot això eren obres de teatre que dirigia Don Joan Ramon. Tenien un exitasso, tenint en compte que era aquí a Son Servera i que es cine s’omplia perquè érem molts es que hi actuaven i venien família i amics. Així estava ple sempre. També és vera que quasi tot Son Servera venia.»

(Bel)
«Això era l’any 1950-51 i hi anàvem a assajar pràcticament cada dia.
Idò noltros aquests anys de joventut els vàrem passar molt bé, tot per ses comèdies d’en Joan Ramon, però ell era es primer que quan havíem de fer es teatre va dur de ca seva es llums, es tresillos... eren comèdies molt ben muntades. Na Magdalena “Penllonga” era també una de ses protagonistes, molt bona era na Magdalena.
Eren na Maria, na Magdalena “Penllonga”, na Cerola, na Rosa, en Miquel Campins, en Toni Gili, en Tomeu Sancho, en Toni “des Forn”. Després n’hi havia de posteriors com en Miquel Teula, en Toni Garau, entre d’altres. I ses funcions se repetien molt, tot ho fèiem a benefici de ses obres des camp de futbol, es camp de futbol de Ses Eres.
Na Maria d’en Toni “des Forn” era d’Alginet de València. Idò en aquest temps vàrem anar a ses falles i mos ho vàrem passar pipa. Primer mos vàrem aturar a Eivissa... Bé, tothom marejat des viatge amb so barco i després en arribar a València ho vàrem passar de cine. Per tots era sa primera vegada que sortíem de Mallorca. Ses falles varen ésser meravelloses. Després mos varen fer un sopar i tiraren una traca davall sa taula.
En Miquel “Bueta” era s’apuntador, i a noltros (a ses dones) mos agradaven es valencians perquè els altres que venien amb noltros eren casats, menys en Miquel, que estava gelosíssim. I totes mos vàrem mig enamorar. Sí, totes en teníem un, de valencià. (rialles). I clar, a es viatge també n’havia de venir un, de “vell”, i com a “vella” mos va acompanyar sa mare de na Maria, na Catalina.»

Na Bel i La niña de la estación, que era un festival que va organitzar sa mare.

(Bel)
«Jo no sé exactament qui ho va organitzar, però mumare sempre va ensenyar i ajudar. Fèiem es assajos a ca nostra. Hi havia na Margalida “sa Poblera”, que cantava molt bé; també hi havia gent de totes ses edats.
Amb qui ballava jo millor La niña de la estación era amb en ben Joan “Bessó”, que tocava es piano a baix, a ses obres. Tornant a La niña de la estación, no oblidem que s’obra era molt còmica: jo anava vestida de senyora antiga, amb un para-sol, plorava molt, improvisava i feia riure molt. Record que deia “i no olvides que te espera la niña de la estación”. Feia un paper còmic amb gens de glamour.»

Bel, quin paper va jugar ca teva i ta mare per al teatre i el Cine Unión?

(Bel)
«Aquesta casa era sa casa de tot es poble, sa gent des teatre mos vestíem aquí, travessant s’escenari des cine.
Jo sé que aquests festivals els organitzava mumare, però no sé exactament amb qui més. Era com un club on també hi eren na Margalida “Americana” i na Francisca “des Potecari”. Després mumare també va ensenyar “es Pericos” a ses dues bessones que ho varen fer molt bé: na Catalina que ja és morta i n’Antònia, que deia “Perico, Perico, si tienes congoja avisa al medico”».

Maria, quina aportació cultural en aquests teatres va fer don Bartomeu “es Potacari”?

(Maria des Casino)
«Jo podria xerrar “des potecari” com a bon professor, com a mestre meu, era un homo molt preparat, molt sensible. Va tenir un despreniment de retina i quedà cec molts d’anys. Duia unes ulleres i només hi veia per un foradí en línia recta, i en aquesta època tocava es piano i ho feia de meravella. Era un homo que sempre llegia, sabia de tot, amb moltes inquietuds, i quedar-se sense vista fou una gran crueltat per ell i les seves inquietuds. Deia que es piano li va salvar sa vida.
S’activitat seva en es teatres era de col·laborador, tot allò que podia aportar, estava encantat de poder-ho fer.»
(Bel)
«En totes ses coses socials i culturals des poble “es potecari” sempre hi va esser.»

Maria ens podries xerrar un poc de dona Margalida. Sa tia, què va aportar?

(Maria des Casino)
«Lo que deia na Bel, ca seva era sa casa des poble, quan la necessitaven hi era sempre: com havien de vestir, com havien de ballar, ella ensenyava molt. Era una dona que recitava beníssim i ensenyava poesia, a recitar en es diferents festivals que feien. Va ensenyar a recitar a en Miquel Campins, que després ho feia beníssim. El lago azul li va ensenyar na Margalida: “Tienen tus ojos el poder de consolarme y afligirme”... Tus ojos se deia es poema. “Ojos que saben mirar, hablar, amar”...»

(Bel)
«També hi va haver Son Servera 100 anys enrere. Es va estrenar aproximadament l’any 1943. En Miquel Leu era es protagonista, na Maria Fornera va fer de Rosa, qui feia de Gori era un peninsular de qui no record es nom. Fou dirigida pes propi autor, en Miquel Servera Sureda. Es padrí era empegueïdor i no volia figurar. Va esser un èxit que va agradar molt a Son Servera.»


III
Cartellets, cavallets, maridet, renou de cacauets i sa senya


(Maria des Casino)
«Jo voldria afegir que amb so meu padrí Montserrat, a sa meva infància, jo vaig créixer pràcticament dins es cine, perquè ell era soci i hi anàvem sempre. Es padrí Montserrat era bastant sord i mos sèiem a se segona fila; se recolzava a sa primera fila i jo seia a sa segona. I un dia feien El Conde de Montecristo, i es protagonista era n’Edmundo D´antes, i clar, D’antes anava apostrofat i es padrí que l’havia llegida, llegia “el mundo de antes”. I me deia: “Nina, hem d’anar a veure aquesta pel·lícula perquè jo l’he llegida i t’agradarà molt”. Es padrí era un entusiasta des cine. Era dissabte i hi havia poca gent i estàvem asseguts a davant i diu: “Això és el mundo de antes!”, i jo feia senyes de no amb so dit perquè no me sentissin, i ell deia “que sí, que sí nina...”; i jo li deia baixet “D´antes” i ell “de antes”. En es final després de tres o quatre vegades jo vaig dir fort:
Edmundo d´Antes! I tot es cine se va girar.»

Quins dies de la setmana es feien sessions de cine i com eren aquelles sessions on la gent del poble anava a veure la pel·lícula?

(Maria des Casino)
«Dijous, dissabte i diumenge. Es dissabte i diumenge feien sa mateixa. I es diumenges a ses dones que hi anaven els regalaven una entrada per dijous. Feien dues pel·lícules a sa setmana. Jo era tot lo dia a sa cantonada mirant es “quadrets” de seqüències que l’anunciaven i mumare sempre me cridava “vols venir, estic cansada de veure’t per allà”, i és que me passava hores mirant es “quadrets”. En es principi posaven es quadros a sa cantonada de devora ca nostra, després més tard en varen començar a posar també a Sa Granja. Eren unes fotos de rodatge que venien en un cartó fort darrere que posava tota sa fitxa tècnica de sa pel·lícula.
A jo si sa pel·lícula m’agradava, l’anava a veure es dissabte i diumenge i tots es dies que la repetien perquè n’hi havia alguna com sa de na Silvano Mangano que la repetien moltes de vegades, i sobretot Escuela de Sirenas mos va fer tornar loquetes. Era una cosa que mai no haguéssim imaginat que poguéssim veure. A més, era un pel·lícula molt vistosa amb aquelles piscines, aquells vestits, es ballet aquàtic.»

(Bel)
«Record també qui mos duia ses pel·lícules: en Toni Ramis, que era es maquinista. Quan era dolenta, bé, millor dit, no agradava, deien: “quin rave” o “quina espanyolada”.»

Contau un poc com era anar al cine Unión?

(Maria des Casino)
«Quan feien es descans senties un renover de menjar cocovets, com esclavafen ses clovelles, tot això era indicatiu de cine de poble.»

(Bel)
«I també es galliner era molt representatiu des cine de poble, allà hi anava sa gent que no podia pagar allò que feien pagar a baix. També hi anaven qualque gamberro.»

(Maria des Casino)
«També hi havia gent que anava a es galliner pes plaer d’anar-hi.»

(Bel)
«Va esser una pena que s’acabàs això des cine perquè era un temps que no hi havia turisme, no hi havia res, només hi havia es cine. I s’Unión funcionava molt perquè era lo més gran que se feia en es poble. I sempre s’omplia, era de tal manera que per exemple amb sa pel·lícula Escuela de Sirenas, que pentura la feren 5 o 6 vegades i sempre era ple. Hi havia gent que deia: “jo ja l’he vista dues vegades” i hi tornava.
Saps, és que cine… era un espectacle mai vist. ara, a n´aquets temps, tothom a vist de tot i en viu, pero allo era una cosa extraordinaria, tot aquets musicals i gran espectacles a l´estil de broodway impresionaven molt a sa gent d´es poble. I a mes en color, que no haviem vist mai. Crec que “Escuela de Sirenas” va esser sa primera que varen fer en color en es cine Unión. Aquestes pel.licules tenien més valor perque no hi havia altra cosa.»


Quina expectació creava el cine dins el poble? Després d’haver vist una pel·lícula, anar a veure-la, saber que aquella setmana feien tal pel·lícula...

(Maria des Casino)
«Una expectació total, perquè noltros a ca nostra, en es Casino, si feien una bona pel·lícula quedava buit. Ara, sobretot ses pel·lícules pes homos, joves i al·lots eren ses de l’oeste, que les deien de “cavallets”, era feresta s’expectació que tenien! A mi n’hi havia que m’agradaven molt, si havia una història d’amor guapa. Perquè això de veure tirs, esclats i veure córrer cavallets a mi no me deia res. La señora Miniver de na Teresa Wright i Walter Pidgeon. Era una pel·lícula preciosa. També hi havia més temps i podíem gaudir més i amb més deteniment d’aquestes coses.
Per dins es Casino ho comentaven, si sa pel·lícula havia estat bona. Aquesta de na Silvana Mangano va esser comentadíssima pes Casino. Un homo va entrar que venia des cine i va dir: “Això són femelles!”. Se veia bé que era s’únic divertiment que hi havia.»

(Maria des Casino)
«Jo tenc un record extraordinari des Cine. Hi vaig créixer, entre es meu padrí que li agradava molt i a mi que ses bones històries d’amor m’entusiasmaven.»

(Bel)
«L’amo en Mora era es porter, s’hi feia molta tertúlia a s’entrada, i també ho va esser l’amo en Joan “Xinet”, s’homo de madò Minyona. L’amo en Joan “Rovegó” venia cocovets i també en va vendre durant anys l’amo en Joan “Cella Blanca” , na Maria “Fornera” va esser molts d’anys taquillera.»

(Maria des Casino)
«En es cine n’hi havia que hi anaven per caramull i renou però es amants des cine, ja siguin “es potecari”, en Joan Ramon, etc, els agradava ajuntar-se i comentar sa pel·lícula, xerrar de directors, i tot lo que envoltava es mon de cine.
Hi ho deien quan havien de matar es dolent, això era de poble a més no poder. N’hi havia que xerraven durant sa pel·lícula: “meam que arribaran a fer”, deien. Tot era de poble, pur, no hi havia una cultura d’anar en es cine. Però també això tenia es seu encant. Ho feia divertit. De tots.»

(Maria des Casino)
«En es temps des descans sa gent venia en es Casino i s’omplia, i en començar tothom se’n tornava.»

(Maria des Casino)
«Es cine era una gelera. Dúiem sempre un maridet i una manta. I es dies que en duia m’havia d’encalentir amb una bossa d’aigua calenta. (Maridet: braser de ferro amb una tapadora i dins s’hi posa es caliu i es peus a damunt, a sa tapadora hi ha unes fustes perquè no hi toquin es peus directament.) Tot d’una que sortíem des cine feien “sa senya” i sa gent deia “feim via que no tendrem temps” perquè es qui vivien un poc enfora tot d’una quedaven fora llum i no se veia res.»

(Bel)
«A mi m’encantava estar dins es llit i, quan pràcticament dormia, sentia sa gent quan sortia des cine i feia fred. I jo pensava “Que estic de be dins es llit!” Tot era un gran esdeveniment, ja només veure com col·locaven es quadrets i es pasquins de sa pròxima pel·lícula per noltros ja era tot lo món.»

(Bel Potecari i Maria des Casino)
Fins i tot l’endemà de sa pel·lícula anàvem a cercar vidres obscurs que havien emprat es maquinistes i mos donaven trossos de cinta, de negatius. Tot això formava part des gran espectacle que era per tot noltros es cine a Son Servera.»

The End