De què ens ha servit aprendre a sofrir?

“Cercar el jo en el poder de l’or és edificar damunt d’arena”

Henrik Johan Ibsen (1828-1906) -dramaturg noruec-


Tot govern ha d’amagar la seva pudor, com qui amaga un cadàver dins una conservadora comercial de gel i refrescs, on cada dematí afegeix una grapada de gel per tapar bé el cos; no sigui que algú vengui a refrescar-se o a comprar gel i vegi un tros de dit, de mà o un peu. Fins i tot hi belluga bé els refrecs per tal que ningú no hagi de gratar entre el gel amb el risc implicat de poder tocar carn humana congelada en lloc d’una llauna o una bossa de gel.
Els governs del món, subgoverns i els seus contractistes, ja estiguin a la guerra com a pistolers o als despatxos de l’habitatge presidencial amagant el cadàver a la conservadora de l’economat.
Tant se val, ja poden esser assassinats accidentals, maquiavèl·lics, baixes mortals d’una dura negociació o la retirada d’una pedra d’un nou camí on s’està previst girar molts de duros, més dels que es podrien guanyar fins ara encletxant cebes. -“Tirau-ho darrere les roques que si ho troben sempre deixarem clar que nosaltres només expropiam els terrenys per a la construcció del parc temàtic que beneficiarà les gents del voltants amb centenars de contractes basura i vals de colca gratis a les nostres atraccions”
-va dir un home que es passava inútilment un mocador banyat per les taques de sang que havien botat a la seva corbata.
Tant un polític, un cardenal, un líder de la pseudoesquerra europea o un home assegut al bar aixequen la mateixa sospita que un àrab, amb un turbant al cap i una motxilla a la seva mà dreta davant l’entrada d’un edifici públic, governamental o una ambaixada del Estats Assassins d’Amèrica.
A tots els qui brevejau, jutjau, enviau missatgers a fer la feina bruta o a dir el que no gosau, a tots els llepes que diuen amén a la senyora o surten de missa primera per col·locar els seus fills amb l’opi de l’economia salvatge del capitalisme postfeudal. Els seus fills guapos, triomfadors de butxaca, perdedors d’ànima
I més encara, la vostra ombra de gallina dins mudes d’homes que es creuen justos i “democràtics” per votar cada quatre anys a un partit majoritari de merda i sortit al carrer amb la supèrbia xereca de creure’s bons ciutadans i civilitzats homes justos.
Només fer-vos un avís com el xiular d’un coet de ferro o d’una falç pentinat l’ordi: mal us caigués una roda de tractor damunt el cap, i no és un desig d’un ressentit, sinó el ressò d’una ànima ferida de bala. D’aquestes que no es veuen perquè són invisibles com la vostra humanitat buidada perquè hi càpiguen més doblers per poder gratar les vostres mans i encorbar les vostres esquenes de fariseus, usurers, judes, adoradors del xot d’or i fonamentalistes de l’església romana que tant ha prostituït la figura i herència del Jesús, l’africà fill de Déu Pare, que vingué a convertir la humanitat en un poble i a expulsar els mercaders dels temples sagrats i pegar un cop de puny damunt la conservadora on tots aquets poderosos guarden el mort, que simbolitza la il·lusió esvaïda de dones i homes que foren atacats per la mediocritat dels beats usurers i rics pel senzill fet d’esser diferents a la seva naftalinosa idiosincràsia i cercar l’amor, la riquesa de la vida i la laboriosa llibertat que et fa llaurar cada dia el teu quartó que dus dins tu i quan vas nu no se’t veu. Com les ferides emocionals que poden destrossar-te la vida, la de la teva parella, la dels teus fills, néts… No mireu les estadístiques de depressions, abatiments suïcidis en vida o patologies clàssiques com l’alcoholisme i malalties mentals, tal vegada hauríeu de mirar les estadístiques dels vostres remordiments que un bon dia venguéreu com es venen els baixos les dones marcades del barri de qualsevol ciutat del món, il·luminada per la tristesa i la soledat del homes afusellats anímicament per la màfia instaurada dins l’estúpida societat civilitzada, pacífica i bondadosa, farcida de mentides.

Política vampírica

“En política sempre hem d’optar entre dos mals”
Chistopher Morley (1890-1957)
-escriptor i periodista nordamericà-

Veure els polítics grossos de Madrid bravejar de qui ven el peix més fresc fa ganes de condemnar el model bipartidista yankee implantat al “ruedo iberico” a l’exili dels deserts, terra de l’oblit on tot s’esvaeix entre bufades de vent.
Ara la societat té un exemple gràfic que tant uns com els altres duen camins paral·lels cap al mateix patró econòmic.
Si tenim un IRPF que donava mala vida a la nostra butxaca, doncs ara arriba un home de Madrid i, com si es tractàs d’un capritx de senyor, ens diu que el farà desaparèixer
“por la gracia del poder otorgado por los votos” i així poder pagar la llet, el pa i el blat al preu que Ells i els fills del petroli ens han estipulat.
Ara resulta, poble ignorant, que tot el que pagàvem religiosament no tenia un valor pràctic ni un sentit social; perquè si ho volen esborrar a cop de campanya política, per què collons ho hem pagat tots aquests anys?
Què és això de fer polítiques mercantilistes, de temporada, amb ofertes fora lletra petita i convertir les politiques socials en xecs o sous per pagar tot allò que ens roben sota l’equivalència trucada de la romana capitalista instaurada a la classe política, ja diguem classe dirigent o llogaret de mercaders?
Homes i dones ben pagadors d’imposts de ferratina i preus de punta de pistola, facem un pensament…
Europa ens dilata per darrere fent sang i ens mossega pel coll xuclant-la i aquesta només és culpa del PP i del PSOE i tots els seus camins que bifurquen al neoliberalisme en la recerca de l’aspecte classista, estúpid i capritxós d’esser europeus.
Perquè després, tots els ajuts que arribin d’Europa els xuclin personatges infrahumans com la duquessa d’Alba.
Ja ho deia un home que anava a cercar el seu nét a la guarderia no municipal: “Una cosa és segura bergant, i és que cap diputat no vindrà mai a ca nostra a fer-nos el sopar”.

Heu oblidat que el poble mai no perdona?

“La libertad no hace felices a los hombres;
los hace, sencillamente, hombres.”

Manuel Azaña, president de la II República Espanyola (1880-1940)

Inevitablement, el poble mai no oblida. Això sí, és també el mateix que a cops oblida i ensorra amb color daurat tot allò que ensuma a llunyà, on travelam cada dia, perquè es tracta d’un cos mal enterrat, amb un braç al defora que pareix agafar-nos de la cama per fer-nos caure en un clot negre de fa ja més de 40 anys, aquell clot de dominació, únic pensament i por que patim com si es tractàs de la radioactivitat que s’instaurà a Xernobil, que sortejant el pas del temps aconsegueix infectar generació rere generació. Botant entre èpoques fins un nou segle, camuflant-se en el missatge publicitari de la democràcia espanyola.
Hem arribat a un punt tan alt d’estupidesa política, que tant fa bo cremar una foto del rei per sortir a la televisió com acollir-se al reciclatge del feixisme dins el dogma de la “Monarquia Parlamentària” que converteix l’Estat espanyol en una de les democràcies més conflictives d’Europa.
Com a poble, hem reduït la República a un símbol “d’una bella història antiga”, la rebel·lia infructuosa dels pseudoesquerrans políticament correctes. Si traslladàssim la República espanyola a la indústria de la música, podríem dir que el que en queda són els beneficis que dóna tornar a la llista de supervendes una antiga cançó protesta. Hem reduït la nostra lluita com a poble al destí de polítics empresonats pel mal costum de mirar més com fer-ho bé que com fer-ho d’una vegada. Agafar-ho i fer-ho, amb la seguretat d’un lluitador, que és el que sempre han reclamat les gents del poble, dones i homes valents disposats a donar testimoni que es pot viure lluitant per tot allò que es pot deixar quan acabes la vida que lluitar per tot allò que s’esgota quan s’esgota el llumet de la vida, foc d’espelma, efímer com el nostre pas individual per l’existència humana. El poble ha passat de ser la torxa a ser un misto. Tan sols esperam que ens ho expliqui tot la televisió, hem entregat la nostre fe als mercenaris de Xernobil entrescats en el rol de teletertulians o, per altra banda, a polítics covards que han incrustat la monarquia parlamentaria com a marca o senya dins històrics partits politics, tirant per terra les seva idiosincràsia, les seves fites històriques i per descomptat la seva credibilitat política de cap al poble i la República.
La II República espanyola fou la representació més clara d’aquella voluntat natural de donar poder al poble. Atorgar-li l’alliberació, responsabilitat, emancipació, unitat i recerca de justícia que tots creim que mereix el nostre destí com a poble, que ens implicaria un exercici d’autodisciplina que ens faria més forts, més lliures. Però aquests valors no valen ni a preu de pes a la nostra sedada i sanada societat actual. Ja ho deia en Ramòn “negre”, exiliat polític al seu amagatall de la Serra de Tramuntana: “El poble que no surt al carrer per protestar per la pujada del pa no em mereix cap respecte”.
Només la torxa del poble negarà l’obscuritat dels segles.

Vull esser fum de tot aquest foc!

“Aquells homes fan foc perquè berenen fort”
-Ismael León Serrano Garcerá, 2 anys i mig-


Runes xiulen els meus plors,
acabat de tomar
però dret en vida.
Pensaments enrocats,
Roca coconera, hams i cops de mar,
hams travessant-me.

Preneu foc
del mateix caliu
del nin que treuen de la matriu.

Raonament de verí.
Tots els deutes que no es poden tornar,
tots els mals sense ferides,
tots els homes negats per la tragèdia dels homes.

Vull fugir com esperit
sense cendres ni fusta de pi,
mon conhort ennegrit en la boira,
ulls esvaïts rere fang, després ploure,
retrobar-me fou meu pitjor càstig,
amb cullera de foc voldria desmuntar
meus dos clots d’ulls,
per esser foscor abans de patir vostra ceguera.

Com explicar-li tot aquest exili frustrat
a la fesomia que estim,
Traient-me les finestres humides.
Record els plors perquè no oblit
que només vull veure els ulls de mon fill.



Dedicat a mon fill que no pateix tot allò que nosaltres arrossegam

¡Todos a la cárcel!

“Las actitudes son más importantes que las aptitudes”
-Winston Churchill-, politic britanic


Hi ha tanta diferencia entre els presos polítics dels darrers anys de la dictadura franquista amb els polítics presos dels darrers mesos!
Una de ben grossa és que als primers els feien “cantar” amb tortures dignes d'una repressió feixista, i als politics d'avui només els basta veure la cara del jutge per "cantar com un tenor". Vivim uns temps orfes de principis i valors. Homes i dones dèbils camí de jutjats per les 30 monedes d'or, la vella lliçó bíblica que l'home no és que no hagi aconseguit superar sinó que s'ha tirat a la merda dels duros com a únic valor cotitzable d'aquesta societat deshumanitzada en la recerca de la felicitat material, la demarcació de classes, la veneració dogmàtica de l'estatus social que ha esdevingut en buit existencial esdevingut alhora per l'abandonament incrèdul de l'exercici de l'esperit, l'autogestió de la felicitat i la riquesa que no es pot comprar ni amb tot l'or del món de poder de dormir tranquil tots els vespres del camí de les nostres vides, únic patrimoni que no coneix ni de crisis ni de valors borsaris de què només gaudeixen els homes i dones humils.
N'hi ha que donen gràcies a un bon plat de fideus roters i n'hi ha que s'obliden de donar gràcies encalçant el cabrit d'or. Qui és el miserable? Senyors polítics d'alt llinatge?
Perquè el país de pandereta, de gent d'upa, política de boqueta, mamífers intolerants de “una lengua grande y libre” i homes mudats fent carrera de senyors mai no fou el nostre país. Entabanadors, traficants d'il·lusions, proxenetes d'ideals... es fa esgotador repassar el vostre currículum de la vostra doble, triple i il·lusionista moral.
El PP ha expulsat n'Ordinas per haver recaptat 240.000 euros dolços per sembrar-los a les profunditats del seu jardí o bé per ésser una lesbiana casada gràcies a la Llei de matrimonis homosexuals del “revolucionari” govern d'en Zapatero a què el seu partit (PP) s'oposà a peu del taulell del Congrés dels Diputats i que la passada legislatura es manifestà en contra de dita llei sota l'eslògan carlista “La familia sí importa”?

Què més ens falta a l'illa encimentada del mediterrani? Ofegats "Entre dos aguas" com diu en Paco de Lucia. Uns que no es miren ni un pam i d'altres que com si es tractàs del jurament d'un càrrec prometen molt poèticament però inútilment "ni un pam més". A més ho diuen com si es tractàs d'una cita d'en Lincon, Castro o Churchil. Tot un despropòsit polític.

Aquí patim el mal de les dues castes de senyors i la Part Forana segueix essent la terra oblidada d'en Simó Tort, aquell pioner de la representació de la Part Forana i el Pla que optà per la diplomàcia del "garrot" per deixondir la sordesa intencionada dels homes de Palma de Mallorca.
Capitalisme a Madrid? Els collons de l'ase! No fa falta anar tan enfora, a Ciutat hi ha tots els elements polítics, segregacionistes i poderosos que ofeguen la possibilitat d'ésser, amb igualtat de condicions i diferenciació de possibilitats, dels pobles de la resta de l'illa. Convertint-nos en quarterades d'extraradi que els polítics de dretes empren per posar en marxa els seus projectes urbanístics o, per altra banda, els polítics pseudoesquerrans les adquireixen com qui compra finques per augmentar el patrimoni de "flora y fauna" del Govern Balear.

Ja ho diu la vella saviesa popular mallorquina: "en guanyaven a palades i en gastaven a senallades".

El bessó de la vida d´entre tota una tona de fullaca

“Si me pagara lo que gasta para evitar que le roben yo no le robaría”
-Paul Newman a la pel.licula “Dos Hombres y un destino”-



No hi ha dubte de que l´unica grandessa del home residex en aprendre de tot alló que li ocorr en la vida. Malgrat tot el devenir de mentides, l´enpressonament dogmatic de les nostres conciències per part dels poders judeó-cristians, les desigulatats socials praticades pels poders judicials, els valors falsos i debils la societat actual, i l´unic valor "cotizable" per aquestes terres tancades del planeta terra controlat per holdings guvernamentals i cadenes comercials de institucions i nacions amb dret de lucrarse.
De tota la fullaca el bessó es l´unica grandessa, basta be una petita lliçó per superar el dolor que puguin donar 100 garrotades. Com si tants sols bastas una petita pedra per ferte caure d´es cami. Tot lo demes tant sols es pura "cabalistica" economica de la sociedad capitalista moderna.
La menció a la economia en totes aquestes questions,te molt a veure perque s´ha convertit en el gran enemiga exterminadora del valors naturals i congenits del que ens fan florir com esser humans i axí distinguir-nos de la resta d´esser vius. Pero ahores d´ara qui sería es "bestiar" ?
Afarram les nostres vides a una fusta que pren, pero aleotariomanet a tot aquesta apocalisi dels nostres valors com homes lliures i forts el mes important d´aquesta vida a qualsevol lloc d´aquest món es tenir doblers. Fora dubtes tot esta organitzat per que els doblers siguin sa pared mestra d´on construir el millor avenir i adquiri mes drets i respectes en la vida d´un ciutadà qualsevol de qualsevol nació del món.
Es per aixó que el gran pecat de l´home modern resideix en l´araquiri de la lluita de classes.
Perque si un pobre vol robar a d´arriscar-se la vida i donar la cara o amb el seu defecte possar-se una calça per amagar el seu rostre, menstres que el ric si vol robar pot pagar una minuta per obscuritzar la seva identitat i tants sols amb una "telefonada de poder" triplica per millons qualsevol boti que pugui ficar a una borsa d´esports un lladre de bancs d´on tot alló que surt es assegurat per l´home poderos del "cop de telefón" que s´encarrega de guanyar tones i tones doblers que mai un home armat pugi imaginar endur-s´en d´una de les tants dramatitzacións d´atracaments que pugui haver en el món del cinema.
Ja ho deia aquell home que es possava s´americana dels diumenges per engatar-se: "No tots els gats fan sa mateixa olor, ni tots els homes del món poden pagar per tenir raó, per aixó es feren les presons i els sastres . Arriba abans davant un jutge un lladre de mans que un lladre de guants".

La crisi vitalicia del capitalisme

“La tirania totalitària no s’edifica sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les faltes dels demòcrates.”
-Albert Camus, novel·lista, dramaturg, assagista, filòsof, escriptor francoargelí considerat com un gran pensador del segle XX-

La classe política s’ha convertit, amb el pas d’auditories, investigacions policials, periodístiques, judicials i calaixades buides a les arques governamentals, com exemple de tot allò que deien combatre. Uns tapen els altres i mentrestant qualsevol ciutadà paga en un hipermercat 4 euros per 5 pomes plastificades a un suro. La pregunta del milió de dòlars seria: “A quant paguen el quilo de pomes als agricultors?
Faria colló convertir la resposta en dades i nombres; a més, això ja ho fan d’aquella manera tan subtil i intel·ligible el nostres polítics.
Crisis? N’hi ha hagut sempre. Guerres que encareixen el petroli? N’hi ha hagut sempre. Intermediaris? N’hi ha hagut des del naixement del tercer home que pensa fer-se ric amb els altres dos. Futbol, pa i circ, olimpíades i senyals de TV? El rovegam i l’aplaudim des dels inicis de tots els imperis i la perversió de l’home blanc civilitzat.
Què formós i polivalent és el concepte “Estat de dret” quan tot està tan emmerdat! Perquè gràcies a la nostra democràcia viscerada del franquisme, si no ets poderós, ric i no tens títol nobiliari dels avantpassats colonials esclavistes i feudalistes, pots instal·lar-te a la classe dirigent seguint el fulgurant camí de la política. Què gran és el “ruedo ibérico”, tan gran com la mentida dels seus ciments! Quin poder de suggestió més gran tenen els vencedors “del glorioso alzamiento”, que esborraren per tornar escriure la història, sembrant la llavor d’una figuera borda anomenada “unidad nacional”, paraules de militars, nobles i terratinents que ara fan moure els llavis de polítics “progressistes”, teletertulians de la inquisidora visual i homes de classe treballadora que paguen 500 euros per una entrada a un estadi de futbol i surten contents perquè ha guanyat el “seu” equip, però arriben emprenyats a ca seva perquè “la crisis” li encareix la borsa de la compra! Quina pena més grossa tot aquest cal i portal de principis emboirats de la carrera individualista de la nostra societat moderna a la recerca a cop de colze del “somni americà”! On és el principi d’allò que ens donà la consideració d’homes front de la moneia? Els poderosos homes que duen “el maneig” són experts en l’art d’escarnir conductes en una societat com la nostra on es valora per damunt de totes les coses ésser més viu que els altres, seguint la premissa maquiavèl·lica de “el fi justifica els mitjans”, dita inspiradora del capitalisme que ens xerra de la crisis com si fos una “pesta” duita de defora, com si els americans, escrivans de la nova història i nous esdeveniments del món capitalista, ens haguessin fet creure que la tragèdia de Xernòbil fou per culpa d’un kazajistaní que deixa oberta “la clau del gas” de la Central Nuclear de Xernòbil.

Es xaletarro d´en Nerón

“Hablan y hablan de provincianos pero nosotros no decimos nada”
-Miguel Delibes, uns dels màxims exponents de la novela de l´estat espanyol,membre de la Real Academia Espanyola i caçador-

A dia d´avui, que es fora vila? Una zona residencial de la classe mitja, o una segona residencia dels nous rics.
Tota la coioneria i nous conceptes de l´estupidessa humana s´ha traslladat a foravila, aquell lloc on es deixava enrera la vila per endirsar-se per un caminoi on la banda sonora era el xiu-xiu de l´aigua i la musica del silenci versat per les bufades de vent gretant els arbres com si fossin intruments de corda. També es sentien ses lleus pitjades de ses gallines, els pets i estirades del motor, de mobyllets i moticultors. Segons es temps hi havia uns renous o d´altres. Ara record que per un d´aquells camins de la mal envellida foravila, hi havia un pedra ben grossa, d´aquestes que han de mester una grua per moure-la d´es lloc. Record que pujava a n´aquell petit turonet que donava aquella pedra gran hi desde enlla podia veure tot l´horitzo, per una banda hi veiea un puig, per una altra hi veis la mar i per qualsevol banda que miresis es reconeixien totes les cortarades, casetes, molins, xafreixos, es conrro i fins i tot les furgonetes i mobyletts aparcats al hombra d´una caseta o a sa vorera d´es cami.

A dia d´avui encara hi es sa pedra, no ha passat cap grua a reconar-la i es ben raro perque asfaltaren es cami. Vaig probar de pujar-hi com quan era nin i tants sols vaig veure tres pams de pared ben filats per fil de ferro, barreres de ferro, rodelades de gespa aniquilant sa terra, teles negres amagant lladrucs de canots perturbats, paelleres engenxades a ses teulades, es blau mal.laltis de ses piscines i un homo menant un tot terreny del color negre dels cotxos oficials de dictadors i presidents de govern, que s´em va turar al devora la pedra i llevant-se les ulleres de sol em va demenar quina era la meva nacionalitat que hi feia al voltant de la seva propietat. Jo vaig baixar de sa pedra i aquell neoforaviler enfonyar es cotxo a una cotxeria d´aquestes que s´obrin amb un comandament a distancìa com els que empran per encendre sa televisió. Sa portassa pitava i mentres baixava per “art de magia tecnologica” aquell homo, traguent-se s´americana penjada a la porta dels seients de darrera, em mirar per darrera vegada.
No hi som anat on taparen l´horitzó d´aquella pedra, que geograficament es similar a un illa pero que com no ocorr a les cortarades blaves de Neptú, li han tapat l´horiztó, l´han robat. Tot un desproposit com dedicar-se a traslladar l´urbe ciutadana alla on desde els incis del temps ( o eseencialmente) finalitzava s´ urbe. Un mal gust exercit en la recerca del paradis dins dimensions terrenals de la pobresa d´anima de la nostra hipotecada vida moderna. Ja ho deia en Mariano de Son Sard: “el 90% de les coses que avui tenim no serveixen per res”.

Ells tenen el pa, nosaltres tenim el foc

“Els pobres que tenen esperances
inquieten els poderosos”

- José Sobrino, teòleg salvadoreny. Jesuïta, sacerdot i un dels grans impulsors de la Teologia de l'Alliberament-

Fa un raig d’anys, a una possessió de la part forana, un missatge s’encalentia a un foc improvisat, tot esperant la sortida del sol i minvant la fredor de la rosada, quan arribà el senyor amb un pa davall el braç, estengué les mans i una llesca de pa a l’ombra de les flames, i digué al missatge:
-El foc és mitja vida!
I el missatge li respongué:
-I el pa ho és sencera.

De llavors ençà han passat molts d’anys, fins i tot hem girat de mil·lenni i de les terres que abans eren bordes ara se n’extreu petroli turístic.
Ara, això sí, els elements naturals no hi ha mil·lenni ni doblerada que els giri, perquè el foc segueix essent el foc fora permutar el seu significat, i el pa més del mateix, i encara a dia d’avui, “dies evolucionats”, n’hi ha que moren per no pegar-hi bocinada o de no saber tan sols què és tenir pa.

Per altra banda, els elements humans que sempre -entre rebombori, mamballetes i tallades de cintes institucionals- pareixen ésser els que més canvien, al cap i la fi són els més inamovibles, tant o més que els elements clàssics del foc i el pa.

El cert de tot plegat, referent a la permuta dels element humans que sempre els fan ballar entre el llenguatge i la música de les mentides i nous valors de nous temps infrahumans, és la intenció maquiavèl·lica de voler fer coneixedor que les coses canvien, quan únicament els fan donar moltes voltes per fer creure finalment que les coses canvien. I aquesta tàctica no falla, perquè o bé acabam creient que canvien o per altra banda acabam tan marejats que ja no sabem ni el que hi havia ni el que hi ha, i deim “amén” perquè no ens maregin més.

El boom turístic de la Mallorca feudal ens gira l’era, cosa que ni en contes ni rondalles s’hagués ni tan sols imaginat ni per contar el desbarat més gros. Ara que de senyors i llepes encara en patim, s’han reciclat o s’ha sabut mesclar com ho fan els fems amb la terra per perpetuar-se com a elements que fan girar la roda, que fan rodar el molí de la seva banda. Tenen el pa i ens demanen el foc. No hi ha millor dibuix de l’esdevenir del temps fent bufades suaus de justícia que el de l’herba alta de la terra oblidada, ennegrida, no feinejada. hi ha eres embolicades d’oblit, mala herba i la feble però inevitable demolició del pas del temps, com també hi podem trobar semblants senyes d’identitat als neosenyors del pa com puguin ésser consciències nials, ànimes rostides com espardenyes, cors enrajolats i valors embolicats de cendra, doblers embutxacats fins a la mortalla, que són la llavor del dimoni i el preu de les putes, que ara per ara és com mouen el món els qui tenen pa i com el patim els que miram el foc, que mai no fou nostre ni podrem guardar-lo sota el braç, com ocorre amb el pa.

Ja ho deia un veïnat meu de Son Servera, que quan arribava l’hora de sopar en aquells dies d’estiu en què les cases rebien la fresca amb les persianes obertes de pinta en ampla, donant via lliure a que tot el carrer escoltàs el que deien, “ Estic fins als collons de dur tota la vida menjant pa torrat!”

Sa fam mata i sa balquena podreix

els missatges dels dirigents tancant les ovelles a la Cimera Iberoamericana

“En un mundo injusto el que clama justicia es tomado por loco”
-León Felipe, poeta major-


Hi ha un acudit molt antic que conta com un pare i un fill han de dur un manat d’ovelles de Son Servera fins Artà. Arribats al coll d’Artà es troben amb una casa pairal un tant estranya on viu una senyora de “La Corte” que disposa d’un bon rebost per passar-hi tot l’hivern fora haver de baixar a la vila. La senyora, tot d’una que va veure el manat d’ovelles i aquells dos homes d’ombres magres de l’esbraonament i la fam del camí, els va fer un senyal aixecant el braç i dient:

-Paren a descansar y reponer, que aquí hay lumbre!
-Vatua el món! -digué el pastor pare amb els ulls-. No ha arribat encara sa fosca i ja ensum estar asseguts a taula!
-Veus fill, hem trobat taula parada.
-Quina sortada mon pare, ja veia es conills i sa caixa de fusta per dins sa garriga!
-Aquests joves ho feis massa gros. Estau fets de regalèssia! –va respondre son pare al seu fill rient a la senyora i mirant per les portes obertes si hi veia alguna greixonera.

La senyora, a més de disposar, era generosa. Havia mudat la fusta de la taula amb me rostit, prebes, ciurons trempats, una roda d’arengades, trempó de tomàtiga embotellada, camallot, una poltrú i pa de forn de pedra. A un racó hi havia un canastró amb taronges, ametles i nous. Fins i tot va fer cafè i els va donar picadura i paper de fumar. Fent el cigarret, la senyora els contà la seves aventures i com va arribar a trobar ca seva al coll d’Artà. Amb la panxa plena fa bon escoltar, així que pare i fill feren bona companyia a la senyora de la casa. Que de cada vegada es trobava més ampla i, per tant, els obria més el cor en el transcorre de la seva conversa.
El pastor vell es va aixecar espolsant-se el capell i donà les gràcies a la senyora per la taula parada.
La senyora els digué mig trasbalsada que els donaria pa i taleca per al camí. Els tragué una peça de formatge com un poal, els digué que era el mes bo de casa i que fessin el tall per on trobassin. El pare collí el trinxet i fent senya de 4 dits tallà un tros de la peça, l’agafà i el donà amb amabilitat a la “madona del formatge”. El pastor jove va ficar la peça al sarró de son pare.
La senyora, bocabadada, els va demanar per què se’n duien quasi tot el formatge.
El pastor pare li va respondre que encara els quedava molt de camí per endavant i que, per altra banda, ella tenia poques feines, llit per a quan arribàs sa fosca, i un rebost ben ple per tot l´hivern. Partiren i s’esvaïren entre els damassos de la fosca i envoltats llunyanament pels gemecs del manat.
Ja ho deia aquell nicaragüenc de camia blanca i mostatxos que guardava els furgons blindats del banc mundial: “no sabria dir si és mes lladre qui la té que qui l’agafa.”

La putrefacció dels imperis damunt la terra

“La terra no pertany a l’home, sinó l’home a la terra”
-Missatge del gran mestre Seattle, de la tribu Dewamish, al president dels Estats Units de Nord-amèrica, Franklin Pierce-


Roma va caure sola. La decadència és el fruit de la mediocritat de tot poder. I només basta una fusta podrida per fer caure tot un pont. Tal vegada l’ensorrament de valors del neoliberalisme dels nostres dies és una acció predeterminada per donar opacitat a tot allò que el llum fondria ràpidament. Tenguem en compte que l’ordre mundial se sosté d’un fil prim, tan bo de tallar com el fil de porc amb unes estidores de peix. La problemàtica sorgeix de la màxima que ens ha infringit el capitalisme de “no anar a guanyar sense perdre res a canvi” o, també, es podria veure des de l’altre versió de “no mirar de guanyar per no perdre res a canvi”.
I així gira, roda, i talla l’herba bona i dolenta la nova Roma de l’actual món intercomunicat però cosit de fronteres, del mateix món amb les millors intencions però de les pitjors accions, un món on el triomf personal ha extrapolat el triomf social, el mateix món on la majoria d’habitants es moren de fam, guerres, malalties, abusos de poder, oblit polític, social i governamental…, mentre que la resta de l’autodenominat primer món encara es creu que pot donar lliçons. És bo de fer exercir la moral quan es gaudeix del seu monopoli.
Tots els conflictes religiosos, dictatorials que s’esdevenen en la mort i destrucció de la societat civil i la prosperitat d’una terra són arran d’haver convertit el sud del planeta en la gelera de l’home blanc. No hi ha res més perillós que un home desmoralitzat, desconhortat i lliure de no tenir res més a perdre; imaginem, doncs, tot un país, tota una regió, tot un continent…
Els poderosos saben que la riquesa i la prosperitat no estan en les infraestructures, en la industrialització, en els mercats ni en les gran ciutats on operen mundialment holdings econòmics, sinó en els recursos naturals. Així doncs, foren els primers a procurar fer-se amb el poder de totes aquelles zones que gaudeixen de tenir els millors recursos naturals. De tota aquesta conquista dels poderosos cap a la terra rica s’esdevé tota la destrucció de l’elemental dret que ens dóna vida a tots. El dibuix de tot això seria en les desigualtats de condicions vitals i econòmiques en què neixen i després viuen totes les vides humanes dins el conjunt de continents del planeta terra. Tot això no és casualitat ni qüestions evolutives. És la història de l’home que no ha pogut vèncer la por de no saber viure amb la resignació d’ésser un mortal més de tot l’engranatge imperfecte de néixer per morir. Tots els imperis són grans murades que amaguen aquest mal de l’home contra els homes. Ja ho deia en Rafel, que guardava la casa gran: “Si poguessin embotellar l’aire hi hauria tres castes d’homes: els qui ho pagarien, els qui hi guanyarien i la resta que s’hi ofegaria”.

Als anys 30 cavàrem la tomba del feixisme i encara és buida

“Quan la hipocresia comença a ser de mala qualitat,
és l’hora de començar a dir la veritat”
-Bertolt Brecht, poeta i dramaturg alemany”


De què serveix eliminar tota la simbologia feixista de les ciutats i pobles si no s’elimina el feixisme?
Tal vegada la Llei de memòria històrica, “de pico i pala” contra la simbologia arcaica de la fisonomia imposada i heretada de la nostra geografia, tan sols aporti el rebrot violent de l’ultradreta del “Ruedo Iberico” i així tornaria a posar-se de moda als noticiaris i programes grocs de TV perquè acabin dient que tot plegat és tracta d’una “tribu urbana”.
Sí, clar, una “tribu urbana” que està organitzada a nivell estatal, europeu i mundial, que trafica amb armes, prostitució, ven cocaïna a la classe dirigent i aristòcrata, maneja les apostes il·legals i també té connexions amb una xarxa internacional de prostitució infantil. Per no xerrar de la “versió oficial” dels seus fets: extorsions, persecucions politiques, assassinats, atemptats, violència als carrers, caceres humanes... I què dir de la seva poderosa xarxa d’infiltrats, espies, cuetes i sicaris.
Per acabar dalt del cim piramidal de l’organització feixista en què trobam aquells homes econòmicament i socialment importants que estan a l’ombra del Moviment i que poden tirar al terra la teva vida amb tan sols una cridada telefònica.
Apartant els porcs i sortint de la soll, voldria tornar al meu cabreig contra aquest govern Zapatero.
Una llei d’aquestes es fan i punt. Res de consultes, d’exposar-la democràticament. Posau en pràctica el poder que se us ha atorgat. Això a Madrid es diu “a golpe de decretazo”.
En aquest Govern central es denoten signes d’indecisió, d’inseguretat i un disfressat neoliberalisme polític.
Quina casta de govern és el que facilita els lloguers als joves i no fa una REFORMA LABORAL!, que és la condició sin equanum d’un govern d’esquerres que ve arran de la caiguda d’un imperi de majoria absoluta d’un govern de dretes com el d’Aznar aliat amb els Estats Units i el G8.
Aquest govern Zapatero d’anem a fer un 2% del que puguem fer i després en feim una gran campanya publicitària i d’informació, què es això? Una rentada de cara d’aquestes que no aconsegueixen netejar la mirada, mirall de l’esperit de tot allò que tothom creu que és el més important, bàsic i fonamental, que no és fer una Llei de memòria històrica consensuada per totes les forces politiques, inclosa la dreta! Sense aniquilar políticament el feixisme, condemnant-lo, per exemple, a la il·legalitat com feren a Alemanya amb el Nacionalsocialisme com a “compta pendent amb la humanitat i totes les generacions passades i venidores d’alemanys”.
Però aquí som hipòcrites, “de boquilla”, incapaços, la por infectada genèticament pels 40 anys del nostre particular Xernobil polític ens guanya. La petita ombra de l’homenet del Prado ha resultat ésser molt allargada.
O per dir-ho de forma més científica, les dictadures son l’exemple exagerat que els poders fàctics han condemnat, ja des dels llunyans temps de Carlos III, la nostra condició natural de poble. Només aquell poble que sigui lliure podrà decidir lliurement els seu destí.
Per això que el govern de Zapatero sigui un miratge publicitari i una política continuista del neoliberalisme ferotge que propaga el G8 en les ja decepcionants democràcies europees.
No hi ha res més estúpid i frívol que fer balanç d’una guerra i, més encara, d’una guerra civil. En lloc d’agafar el bou per les banyes, pegar un cop de puny damunt la tribuna del Congrés dels Diputats i condemnar enèrgicament el feixisme, l’ultradreta i la cúpula de l’Església espanyola per donar un cop d’estat a una república lícita, votada per tots (homes i també dones!), i que guanyà per majoria absoluta, no condemnen els que imposaren el seu poder no lícit amb alçament militar, una guerra civil i una dictadura franquista, a cop de sang, foses comuns, cunetes de cadàvers... I sense deixar de banda la persecució, l’ofegament de la cultura i la llengua pròpies, l’expropiació i confiscació dels béns immobles, econòmics i quartons de poder, com pogués ésser arribar a tenir el 90% dels treballadors de tot l’Estat al mateix sindicat. Tenguem en compte que aquesta Llei de memòria històrica de la Moncloa no contempla la recuperació de tot el patrimoni saquejat a sindicats, moviments politics i socials que foren extirpats pel seu poder de convicció de fer aixecar el poble a construir i caminar el seu propi camí cap a l’emancipació de l’home com a home i de la humanitat com a poble.
Senyor Zapatero, com deia una columna del “sense rostre” d’un número anterior d’aquesta casa que és DE FRANC: “Zapatero, se te ve el plumero”
Ja que el poble fort de conviccions no vol reconeixement i homenatges, volem digna sepultura als nostre morts i la REPÚBLICA!
Ja ho deia una pintada en una paret del madrileny barri de Carabanchel: “Marcelino Camacho ponles en su sitio, el pueblo solo cree en ti, te necesitamos”.

Salut, coneixement i República!

BENVINGUTS A EUROPA, NOU ESTAT AMERICÀ ON… EL QUE NO ET MATA T´HIPOTECA

“A LA MIERDA!”
-Fernando Fernán Gómez,
actor, director de cinema, escriptor i anarquista-


A una societat on els unics que arriben a final de mes son n´Esperanza Aguirre, els ex-presidents del govern i tot el sequit que conforma la neo-dictadura social de la Monarquia Parlamentaria, nomes ens queda el poder soberá d´enviar-los a tots a la merda.
La jove democracia espanyola nomes ens ha servit al poble per “donar a fer” tot alló important que nosaltres veiem a realitzar a uns “altres”, que tard o d´hora, han bifurcat els seus camins, engreixant o exiliant-se a la classe dirigent.
Ens han xuclat la sang, les forces i la butxaca. Si, la nostra força, aquell poder ancestral del poble d´esser més fort que tots els mals que el puguin podrir.
I ara, desenganats de tot i tots els que han pogut passar, no tenim qui escoltar-nos….i per més inri socialment ja no sabem ni escoltar-nos a nosaltres mateixos
Ells, els de la pella pel manec i la taula reservada, s´han encarragat desde el poder d´estigmatitza la seva paraula amb la finalitat de contagiar-nos els pensaments. de dividir-nos, diluir-nos, enfrentar-nos i formar-nos socialment baix el signe de la competencia i no del coperativisme.

Perque ara l´antic continet es calenteix del mateix foc on pren el reste del món “terciari” que paga peatje a la super-potencía americana per respira i sobreviure al seu imperi económic
I dins el foc caucasia que fa rodar el neo-liberalisme a europa, Espanya es crema, pero no exactament el que simbolitza la nació espayola sino el seu poble. Aixó d´Europa ens ha sortit carissim; amb les seves politiques centralistes, que han convertit els problemes de la societat en estadistiques d´un global, sense fer una localització real dels problemes, les necesitats i com no de la riquessa homogena de tots els païssos que la formen. Perque Europa es una carrera de cuadrigues on guanya es qui arriben primer i nosaltres ens hem quedat fora perque hem tengut que vendre els cavalls per comprar sa cuadriga.
A dos mesos de la finalització de la legislatura governada pel partit neo-liberal i de terenar” americanista” que tenim a Madrid. No s´ha aconseguit res del que el poble mes neccesitava… començant per una reforma laboral, una reforma agraría, la lluita contra la privatizació de l´estat i la dignificació de la nostra carestia de vida a tó amb els impostos que relegiosament ens fan pagar i els sous fossificats que el nostres politics mai es decideixen a pujar o simplement equilibrar en tot el que ens costa la seva forma injusta de veure el valor de les coses basiques que ens fan no arribar a final de mes.
Ja ho deia Don Miguel de Unamuno: “Si utilizamos el tranvía para llegar a la Opera, entonces es más importante el tranvía que la Opera”.
Tal vegada hauriem d´adonarnos mes sovint del nostre poder dins la funció imprescindible que desenvolupam com a poble dins el funcionament reial de la societat del nostre temps a n´aquest món. I fer sabre als nostres politics i classe dirigent que sense tranvia no hi ha opera.


Manuel Ismael Serrano
farwest@desidiaediciones.com

Peu de foto: Tant sols ens queda el puny, simbol de força, dignitat i unitat.

Benvingut Mister Apu

"El mayor crimen desde la Segunda Guerra Mundial
ha sido la política exterior de Estados Unidos".

-Ramsey Clarck-
(Ex -fiscal general de EEUU bajo el presidente Lyndon Jonson)


La grandessa d´esser petits. Tanta sort que ni per massa bó ni per massa dolent, aqui a Mallorca no ens enleiram massa, tenit en conte que tota l´alt que es puja, tard o d´hora, es tot l´alt que es baixa. Lo ben cert d´aquest món es que tot s´acaba, com a gran exemple tenim el rebost de canostra. Aixo si, tot s´ha de dir que no son temps aquets de fer rebost, o poder guardar genero. La gran veritat de la nostra petita economia es que amb arribar a sa tercera setmana de més no hi ha rebost que valgui. “Si es pogues sofregir sa buidor…” com deia na Caterina que guardava s´aparcament de devant caseva al R5 del seu homo amb dues cadires plantades devant I darrera.
Em refereixo a la grandessa de no esser uno potencia mundial, i no esta baix l´ull o el punt de mireta de tots els qui pateixen sa balquena del Imperi Americà que dona particións de poder a les decadents democraciés europes, d´aquells mateixos paisos on fugiren creuant l´altlántic, no fa mes de 500 anys, tots els esqueixos I peces sobrants producte de la fam, desigualtat social, epidemies, guerres I feudalisme d´aquelles societats civilitzades anomenades Europa. Per construir a cop sang, plom I llimpieses etnica la mal anomenada terra del somnis I la llibertat, Estats Units. Aixo perque el pais mes ric, mes jove I mes insegur del món, pugi mantenir-se a cos de potencia mundial, la resta del món ha de pagar un preu. Latino-America, el païssos arabs, pagan amb l´explotació del seus recursos naturals, l´esclavitut dels seus homos dones I nins com a bestiar, (que ara es diu “má d´obra barata”), la seva autonomia que es la seva llibertat de tot poble I de la moneda més mala d´amollar que es la vida. Mentres que els cobradors d´imposotos o llepes del primer món ho pagam amb l´economía, el capitalisme, I la perdúa total dels nostres, valors, cultura I els que ens quedava com a vella europa, de cultes, avançats o inteligents. Cuant s´ens xerra de les cultures del món, exposen països Africans, asiatics o Orientals. Els pobles I les cultures europees han quedat difuminats. Hem de reconeixer que ens hem tirat a la merda de la “American line o life”.
China I La India no son cap broma, ni cap cancó protesta. Es una maquinaria que fa una feinada I produeix com per fer el que ja du fent fa tot aquest temps Estats Units. Esser l´uníc I gran rebost per a tot el món I així guanyar-hi, com si es tractes del homó de la botgia, de les necessitats I la fam de tota l´humanitat.
Aixó si, com a poble sempre ens quedara la possibilitat ingenúa de veure passar a Mister Abu, en el lloc mateix de com ho feia Mr. Marshall com l´amo del deu que ni es baixa del seu cotxo. Fa coio creure que lo bo vindra quan es tomí un Rei per tot lo dolent que pot oferir es proxím relleu d´un altra Rei que puja damunt lo tomat. Peró com a gran espectadors que ens han reduït al primer món, baix l´imperi de la televisió, l´imatge I els satel.lits. Tant sols en queda somiar.., somiar en veure com pseudo-imperi romá del septim de Cabelleria cau per la destralada imparable dels Indis, que aquets si son de la India I no aquells filosofs de pell morena com a mallorquí antic, que no entenien les debiltats de homé blanc. I axí, amb aixercar-nos de la primer filera d´espectador, poder continuar sa nostra depriment existencia amb tot la tranquilitat que dona esser els concienciats incapacós que ens han infrigit el missatge universal la TV. Engreixats com a porcs, mudats com a putes, enganats de falsos valors, i sobretot esterils de fecunda el nostre somní de liberació del home com a home. Ens han esborrat el nostre camí.

“¡Aznar, mira donde nos has metido!”

“¡Aznar, mira donde nos has metido!”
(pintada que estava a una paret des Serralt de Manacor)

“Mai no se menteix tant com abans de les eleccions, durant la guerra y després de la cacera ”
- Otto von Bismarck, polític prusià i canceller d'Alemanya -


Hi ha porcs que tremolen i s’encomanen a la salvació eterna que ofereix qualsevol secta pseudoreligiosa.
Avui dia es xiula per una altra banda. I el sol surt mes feixuc que altres dies. Porcs ara engreixats de por i ansietat graten la soll i miren les lleis cercant si és vera que aquestes donen immunitat als presidents del govern.
Presidents i tos els subhomes del president, aquells mateixos mercenaris de la nació que contaven rondalles, dient mentides en nom de la veritat, transvasant aigua de rius per a camps de golf i apartaments de luxe, i enviant a una guerra il·legal un país, estat, nació o poble. Que no té res a veure amb el monopoli del petroli i molt manco amb l’imperialisme caucàsic.
Ja ho deia un extremeny il·lustre que seia al banc de davall l’església del meu poble. “A ver, no se equivoquen… nosotros somos morenitos y ellos son los rosas. Sencillo como las peliculas del Oeste... vamos, que nadie confundia al Sherrif con los Indios.”

L’home del bigot ortopèdic i pell fúnebre va beure tant de la botelleta del poder que es va pensar ésser aquell dictador de sainet que interpretava Chaplin, jugant a la pilota amb un globus terraqui de platja dins el despatx barroc d’un tirà conqueridor del món. Tota aquesta escena tan ridícula que tant et pot fer riure com fer passar vergonya no és una seqüència d’una pel·lícula de culte, llastimosament es tracta del mig home que va convertir tot Espanya en un nou objectiu de Al Qaeda. I salconduit de tots aquells soldats d’Alà que volen tomar a cendres tots els “infidels” caucàsics, que regalen metralladores als seus fills, es paguen la seguretat social i fomenten l’obesitat infantil. Torna-m’hi torna-hi; ja ho deia l’Antonio, extremeny il·lustre: “nosotros no somos los rosas, somo los morenitos”.
I da-li, a aquest mig home i mig hermafrodita sobrenatural ja li podries predicar la cova a l’ase que es va fer la foto bèl·lica i històrica a les Azores amb els dos homes de pell rosa. I ell, tercer en discòrdia, amb la seva pell fúnebre. Tant de poder i tantes lectures obscures dels textos sagrats de l’Opus, El Mundo, Cedade I cartes d’amor del seu amant don Manuel Fraga Idibarne li havien fet perdre el color moreno originari d’aquella part d’Europa més pròxima d’Àfrica que de Brussel·les, de la qual ell tan bravejava, com al seu temps ho feren requetes, carlistes i falangistes. “La España de Dios es Cristo”, on ara per ara hi regna aquest borbó i aquesta democràcia de Berlanga, aquest territori aferrat a Europa però que tal vegada s’oblidà aquest, “El Gran presdient” que també era limítrof amb el nord d’Àfrica, pontet d’aquell mateix Marroc on fàcilment poden pujar tots els soldats d’Alà fermats en dinamita.
Finalment la rondalla que ETA fou l’autora de la matança dels trens plens de treballadors, estudiants, aturats, jubilats i ciutadans de sou, paga, hipoteca i impostos que pagaren amb la seva sang, la seva vida i seqüeles vitalícies els deliris de grandesa d’un mediocre de pell descolorida, no se la va creure ni tant sols la majoria de votants del Partit Popular. Ha estat la gran mentida des de l’or de Moscou. Això sí, tanta sort que rere una gran mentida sempre hi ha un gran exili, sempre que el jutge no et reclami per poder reflexionar amargament rere uns barrots freds, on el teu pensament arribi a sodomitzar la teva ànima i el teu pensament acabi per fustigar la teva consciència. Ningú no havia dit mai que la justícia fos bella com la sortida de sol rere dies de pluja, donant llum a la verdor de la nostra illa. Ja ho diu la meva dona de pell morena i filla del mediterrani nostre: “Me gusta cuando llueve porque la isla se pone bonita”.