3/10/10

Cut-up OLI SUOR MORQUES I CENDRES

Un botiguer enfilat a un arbre Sa por i sa seva cosina Sa cendra que ens pentina Carritx a Ciutat A Llucarí hi ha un home que esmola nassos En Dídac Home de llibres Formigues taurons de sa terra L´Opera de Giacomo pren al meu cap Cada dematí de la meva vida A sal llauna nomes i queden miques En Sebastià fou un nin Cada passa, un dispar Una dona engalanada amb un devental Que som? Mobles? 400 porcs savis

Portals de rovell homits de pedra Plàstic cremat Faldons emmorcats El rellotge tanca la botiga del rellotger Homes agenollats per homes Ens fan ésser tot allò que mai no forem Casa gran signada És la por la més fosca de les fosques Un vell verd de cara ennegrida i de rialla de falç es fuma una pipa de divises, damasos, escritures notarials i tot alló que sigui necesari per apallisar-te de tal manera que no et puguis aixercar-te pus mai, quin home tant dolç que et fara conrra la terra amb el teu barram com fan els infants ficant el morros a la sucrera Deu es una bala de palla

16/6/10

PRECIOUS Una persona, un timó



Precious
Any: 2009
Director: Lee Daniels
Guió: Geoffrey Fletcher (novel·la: Sapphire)


Una persona, un timó

"Tot és un do de l’Univers.” Ken Keyes Jr.
Aquesta cita tan reveladora amb la que comença Precious és, tal vegada, la insígnia forjada del significat del viatge en què el director d’aquesta pel·lícula, Leee Daniels, ens vol fer embarcar en la reflexió positiva durant tota la cinta, tot mentre el fets del film en si són d’allò més denigrants, vexatius i injustos que li pot passar a una persona. I combinada amb aquestes dues lectures tant oposades entre si, Lee Daniels ens serveix com a tercer element d’aquesta història una narració en primera persona dels fet i somnis patits i contats per la protagonista Claireece “Precious” Jones interpretada per l’actriu Gabourey Sidibe, una dona, una adolescent, una filla, una mare, però sobretot una persona.
El que més m’agrada de Precious és que l’actitud de Claireece “Precious” Jones és la d’una dona que ho té tot en contra, però fent creus de tot allò que la tortura cerca els seus somnis per guanyar força per viure (en el sentit més positiu de la paraula) i decidir (en el sentit més valent de la paraula) com qui admirablement obeeix la humana doctrina d’“una persona, un timó”. Així doncs, afrontà el pitjor que li passa per decidir més per ella mateixa i salvar-se personalment de la tragèdia que l’envolta. Fins i tot el més destacable d’aquesta darrera història de la contracultura americana és com na Precious és capaç d’expressar-se sentimentalment i compartir aquesta actitud en una conversa amb què es mostra agraïda vers aquestes persones que excepcionalment en la seva vida la fan sentir-se com ella sap que podria haver estat considerada per la seva família, que era l’infern d’aquesta amazona de la supervivència en l’oiós segle XI, on tothom és competència de tothom i ningú no vol ser menys considerat que els altres. Som anyells pentinats adorant un xot d’or, i com un manat d´ovelles ens tanquen per guardar-nos entabanats per l’èxit de l’efímer i les misèries lluentes. I com a individus de tot aquest guirigall deshumanitzat empram els ulls per odiar en lloc d’emprar-los per estimar. Tal vegada es mirar amb odi sempre que s’odien secretament els ulls del qui mira. Per què hem de fer dels altres i de la vida un continu judici si al cap i a la fi estam, som i alenam perquè tot és un do de l’Univers.

26/5/10

POLLAMARI POEMES I REFLEXIONS PER A UN MÓN SENSE COR


POEMES I REFLEXIONS PER A UN MÓN SENSE COR

Ara per ara, els missatges més avinents a la nostra societat ens venen que el poder, la bellesa i la riquesa són bandera de la nostra qualitat com a persones i alhora determinen, evidentment, una vida reeixida i de felicitat, o bé, en la seva absència, una vida-calvari de nàufrags en una mar de taurons que s´exciten amb les nostres pors. És així, no són bromes. L`ànima sensible, les bones voluntats, l´afectivitat- que no sensibleria- i l´autèntica essència de l´ésser humà han deixat de ser una prioritat, per esdevenir, en el millor dels casos, un joiell extravagant en una societat superficialment correcta.

Vivim en un món de cobdícia (ja sigui física o intel.lectual), d´avarícia, de pretensions aristocràtiques i de dignitats que oposar als altres, d´injustícies legals i d´insolidaritat, on el que és real i profund resulta accessori o directament ignorat; un món on l´amor és una conquesta de l´ego, que ens condemna a viatjar a cegues per tot arreu, i per tots els llits, cercant quelcom amb què omplir el buit espantós de la por al fracàs; un món cec a la profunditat de la crisi. I guanyem els doblers que guanyem, i per moltes mòsses que facem a la capçalera del nostre llit, o per molta dignitat assolida, seguim sentint-nos buits.

Pollamari és un llibre que ens parla d´absurdes veritats, de confusions que enterboleixen un gran sector de la societat actual. Pollamari és un conjunt de poemes surrealistes i de reflexions lluminoses, il.lustrades amb una sèrie de dibuixos delicats i d´un humorisme líric, que ens porten a repensar certs aspectes de la conducta humana, cada vegada més acostumada a vulnerar l´essència de l ´Amor i a jugar amb els sentiments dels altres, infra o sobrevalorant-los d´acord amb un superficial judici sobre el seu atractiu o la seva lletjor, sobre el seu èxit o el seu fracàs.

Pollamari ens presenta una visió crítica de la societat contemporània, que en tot cas no pretén res més que convidar al lector a riure´s un poc del món, o d´ell mateix en el millor dels casos. De fet: NOMÉS ÉS UN LLIBRE!

Malgrat les errònies interpretacions que pot suscitar el seu títol i el seu controvertit llenguatge, socialment incorrecte, malgrat el perill de ser considerat vulgar, aquest llibret escrit per Miquel Orlandis, Xisco Fuster i Toni Planissi, està consagrat a l´Amor i als valors espirituals, essència de la perduda condició humana, bàsics en la vital diferència entre un ximpanzé i un ésser humà.


Es pot trobar a llibreries de Manacor i Palma. També està penjat a Internet: www.scribd.com/doc/30974604/Pollamari. i a Facebook, amb el nom de: Pollamari Es Llibre, on hi trobaràs alguns extres al llibre imprès, com petits vídeos promocionals i meravellosos cartells publicitaris.


Pollamari, Desidia Ediciones, col.lecció Homos de paper nº1, Abril 2010.
www.desidiaediciones.com

L´editorial independent Serverina "Desídia Edicions" presenta una nova col·lecció de llibres en català, amb el segell col.lecció "Homos de paper"


Desídia Edicions presenta una nova col·lecció de llibres en català, la col.lecció "Homos de paper", i inicia aquesta camí de pols, fang i bona literatura amb una obra mestra sense més pal·liatius, armada fins a les dents de filosofia, poesia i assaig libidinós.
Abstinguin-se com sempre les persones que guardin culte a la por i que se sentin incòmodes en prendre's la vida per la vida. Això no és un joc, és cosa d'homes, d'homes de paper.
www.desidiaediciones.com

teoria del somni americà, ara ja, arreu del món

9/1/10

La gran victòria d´aixecar-se


“És més fort l´home que s´aixeca que l´home que encara no ha caigut”
(Una dona de la Revolució Cubana)

N´hi ha que pensen que la llum es troba a la fi del camí, però n´hi ha que per altra banda creuen que la llum és mentre es fa el camí, i es quan arribes al final d´aquest quan tota s´esvaeix.
El més cert de tot això es que arribat al destí, final, consecuió, culminació, (com es vulgui dir) s´apaga tota llum que mantenia viu aquell conhort i lluita que dibuixava aquell camí, el teu camí. Que era viu mentre el caminaves.
-Un home es va fent, no ve de fàbrica- deia un home anònim que seia davant el seu portal a veure passar la cotxada.
El devenir de vida amb l´ajut del temps no es veu; si recordàssim per sempre mai amb la mateixa intensitat que visquérem les nostres ferides i caigudes, no podríem viure ni un any, ni un mes, ni una setmana o dia. Ben mirat aquesta forma que tenim de sobreviure als “cops invisibles” és una grandesa de l´home. Això sí una grandesa de portes endins no és d´aquelles d´anar a visitar en horais de museus, monuments o filmoteques.
La vida deu esser com les paraules escoltades a l´aire que van perdent sonoritat, i no es recorden exactament com s´escoltaren. No tenim el raonament per emmalaltir-nos, sinó per saber deixar enrere tot el necesari per seguir cap endavant.
Si qualque dia veis un homo tocant la guitarra i cantant boleros, caminant per la vorera de les nostres arxiinaugurades autopistes sapigueu que canta i toca la guitarra per no escoltar res del que està passant, i no és precisament el trànsit, tal vegada es tracti del camí de la vida i no del soroll d´un camí per anar d´un lloc a l´altre.
De les caigudes mai es xerra. Així doncs, seguint aquesta màxima, tota victòria i tota grandesa tenen una buidor, com si es tractas de les façanes d´attrezzo dels poblats del espaguetti-western.
Arribar no té sentit sense haver partit, tot i que arribar no és ni d´aprop més important que el camí. Es pot concebre una història sense final però no un final sense història.
La gran ferida del nostre temps és el pensament que amb la derrota, amb la caiguda, arriba el nostre final. Quan la grandesa resideix en aixecar-se per tornar a começar. Cap animal que li quedi un poc de força per aixercar-se firma la seva derrota deixant-se podrir a terra. Aquesta decisió no ens pertany, ens és entregada amb el darrer alè. La mort ens arriba perquè deixem de lluitar, tota una condecoracio de guerrers, lluitadors, almogàvers de la fe. Tampoc es podria dir que fos la fi, sinó el pas a un altre nivell, allà on no hi ha dolor, futur i molt manco burocràcia.

De què ens ha servit aprendre a sofrir?


“Cercar el jo en el poder de l’or és edificar damunt d’arena”

Henrik Johan Ibsen (1828-1906) -dramaturg noruec-


Tot govern ha d’amagar la seva pudor, com qui amaga un cadàver dins una conservadora comercial de gel i refrescs, on cada dematí afegeix una grapada de gel per tapar bé el cos; no sigui que algú vengui a refrescar-se o a comprar gel i vegi un tros de dit, de mà o un peu. Fins i tot hi belluga bé els refrecs per tal que ningú no hagi de gratar entre el gel amb el risc implicat de poder tocar carn humana congelada en lloc d’una llauna o una bossa de gel.
Els governs del món, subgoverns i els seus contractistes, ja estiguin a la guerra com a pistolers o als despatxos de l’habitatge presidencial amagant el cadàver a la conservadora de l’economat.
Tant se val, ja poden esser assassinats accidentals, maquiavèl·lics, baixes mortals d’una dura negociació o la retirada d’una pedra d’un nou camí on s’està previst girar molts de duros, més dels que es podrien guanyar fins ara encletxant cebes. -“Tirau-ho darrere les roques que si ho troben sempre deixarem clar que nosaltres només expropiam els terrenys per a la construcció del parc temàtic que beneficiarà les gents del voltants amb centenars de contractes basura i vals de colca gratis a les nostres atraccions”
-va dir un home que es passava inútilment un mocador banyat per les taques de sang que havien botat a la seva corbata.
Tant un polític, un cardenal, un líder de la pseudoesquerra europea o un home assegut al bar aixequen la mateixa sospita que un àrab, amb un turbant al cap i una motxilla a la seva mà dreta davant l’entrada d’un edifici públic, governamental o una ambaixada del Estats Assassins d’Amèrica.
A tots els qui brevejau, jutjau, enviau missatgers a fer la feina bruta o a dir el que no gosau, a tots els llepes que diuen amén a la senyora o surten de missa primera per col·locar els seus fills amb l’opi de l’economia salvatge del capitalisme postfeudal. Els seus fills guapos, triomfadors de butxaca, perdedors d’ànima
I més encara, la vostra ombra de gallina dins mudes d’homes que es creuen justos i “democràtics” per votar cada quatre anys a un partit majoritari de merda i sortit al carrer amb la supèrbia xereca de creure’s bons ciutadans i civilitzats homes justos.
Només fer-vos un avís com el xiular d’un coet de ferro o d’una falç pentinat l’ordi: mal us caigués una roda de tractor damunt el cap, i no és un desig d’un ressentit, sinó el ressò d’una ànima ferida de bala. D’aquestes que no es veuen perquè són invisibles com la vostra humanitat buidada perquè hi càpiguen més doblers per poder gratar les vostres mans i encorbar les vostres esquenes de fariseus, usurers, judes, adoradors del xot d’or i fonamentalistes de l’església romana que tant ha prostituït la figura i herència del Jesús, l’africà fill de Déu Pare, que vingué a convertir la humanitat en un poble i a expulsar els mercaders dels temples sagrats i pegar un cop de puny damunt la conservadora on tots aquets poderosos guarden el mort, que simbolitza la il·lusió esvaïda de dones i homes que foren atacats per la mediocritat dels beats usurers i rics pel senzill fet d’esser diferents a la seva naftalinosa idiosincràsia i cercar l’amor, la riquesa de la vida i la laboriosa llibertat que et fa llaurar cada dia el teu quartó que dus dins tu i quan vas nu no se’t veu. Com les ferides emocionals que poden destrossar-te la vida, la de la teva parella, la dels teus fills, néts… No mireu les estadístiques de depressions, abatiments suïcidis en vida o patologies clàssiques com l’alcoholisme i malalties mentals, tal vegada hauríeu de mirar les estadístiques dels vostres remordiments que un bon dia venguéreu com es venen els baixos les dones marcades del barri de qualsevol ciutat del món, il·luminada per la tristesa i la soledat del homes afusellats anímicament per la màfia instaurada dins l’estúpida societat civilitzada, pacífica i bondadosa, farcida de mentides.

16/8/09

no hay titulo posible


Llega el cartero
mira el numero de puerta
desenvaina un fajo de correspondencias.
Una mujer con sus medias alicaídas,
a modo de calcetines cortos,
le abre la puerta,
chirriar de cante jondo.
Una cuervo imberbe y pálido
se sujeta en su hombro.
El cartero bosteza
con barrotes líquidos en su boca.
La mujer de ojos arenosos
desprende un hedor de SOHO de capital.
-Señora debe firmar,
le ha llegado un paquete del Nepal.-

Asintiendo marca con una cruz la notificación
derramando sus ojos
llenando de arena la alfombra de la entrada.
El cartero entra el pesado paquete en la casa,
cruzando el recibidor boscoso.
El cuervo picotea la visera de su gorra,
infectando su uniforme
de sutil veneno magnicida.
El cartero ya intoxicado
se despide amablemente
ya débil.


Un rinoceronte de salón
con su cuerno abre-cartas,
deshace el paquete
de un corte limpio
a 300 kilómetros hora
sin hacer ruido.
En el piso de arriba
duermen con el tercer ojo abierto
unos 20 monjes del Nepal
de gatillo ligero.

2/8/09

Política vampírica


“En política sempre hem d’optar entre dos mals”
Chistopher Morley (1890-1957)
-escriptor i periodista nordamericà-


Veure els polítics grossos de Madrid bravejar de qui ven el peix més fresc fa ganes de condemnar el model bipartidista yankee implantat al “ruedo iberico” a l’exili dels deserts, terra de l’oblit on tot s’esvaeix entre bufades de vent.
Ara la societat té un exemple gràfic que tant uns com els altres duen camins paral·lels cap al mateix patró econòmic.
Si tenim un IRPF que donava mala vida a la nostra butxaca, doncs ara arriba un home de Madrid i, com si es tractàs d’un capritx de senyor, ens diu que el farà desaparèixer
“por la gracia del poder otorgado por los votos” i així poder pagar la llet, el pa i el blat al preu que Ells i els fills del petroli ens han estipulat.
Ara resulta, poble ignorant, que tot el que pagàvem religiosament no tenia un valor pràctic ni un sentit social; perquè si ho volen esborrar a cop de campanya política, per què collons ho hem pagat tots aquests anys?
Què és això de fer polítiques mercantilistes, de temporada, amb ofertes fora lletra petita i convertir les politiques socials en xecs o sous per pagar tot allò que ens roben sota l’equivalència trucada de la romana capitalista instaurada a la classe política, ja diguem classe dirigent o llogaret de mercaders?
Homes i dones ben pagadors d’imposts de ferratina i preus de punta de pistola, facem un pensament…
Europa ens dilata per darrere fent sang i ens mossega pel coll xuclant-la i aquesta només és culpa del PP i del PSOE i tots els seus camins que bifurquen al neoliberalisme en la recerca de l’aspecte classista, estúpid i capritxós d’esser europeus.
Perquè després, tots els ajuts que arribin d’Europa els xuclin personatges infrahumans com la duquessa d’Alba.
Ja ho deia un home que anava a cercar el seu nét a la guarderia no municipal: “Una cosa és segura bergant, i és que cap diputat no vindrà mai a ca nostra a fer-nos el sopar”.

29/7/09

Heu oblidat que el poble mai no perdona?


“La libertad no hace felices a los hombres;
los hace, sencillamente, hombres.”

Manuel Azaña, president de la II República Espanyola (1880-1940)


Inevitablement, el poble mai no oblida. Això sí, és també el mateix que a cops oblida i ensorra amb color daurat tot allò que ensuma a llunyà, on travelam cada dia, perquè es tracta d’un cos mal enterrat, amb un braç al defora que pareix agafar-nos de la cama per fer-nos caure en un clot negre de fa ja més de 40 anys, aquell clot de dominació, únic pensament i por que patim com si es tractàs de la radioactivitat que s’instaurà a Xernobil, que sortejant el pas del temps aconsegueix infectar generació rere generació. Botant entre èpoques fins un nou segle, camuflant-se en el missatge publicitari de la democràcia espanyola.
Hem arribat a un punt tan alt d’estupidesa política, que tant fa bo cremar una foto del rei per sortir a la televisió com acollir-se al reciclatge del feixisme dins el dogma de la “Monarquia Parlamentària” que converteix l’Estat espanyol en una de les democràcies més conflictives d’Europa.
Com a poble, hem reduït la República a un símbol “d’una bella història antiga”, la rebel·lia infructuosa dels pseudoesquerrans políticament correctes. Si traslladàssim la República espanyola a la indústria de la música, podríem dir que el que en queda són els beneficis que dóna tornar a la llista de supervendes una antiga cançó protesta. Hem reduït la nostra lluita com a poble al destí de polítics empresonats pel mal costum de mirar més com fer-ho bé que com fer-ho d’una vegada. Agafar-ho i fer-ho, amb la seguretat d’un lluitador, que és el que sempre han reclamat les gents del poble, dones i homes valents disposats a donar testimoni que es pot viure lluitant per tot allò que es pot deixar quan acabes la vida que lluitar per tot allò que s’esgota quan s’esgota el llumet de la vida, foc d’espelma, efímer com el nostre pas individual per l’existència humana. El poble ha passat de ser la torxa a ser un misto. Tan sols esperam que ens ho expliqui tot la televisió, hem entregat la nostre fe als mercenaris de Xernobil entrescats en el rol de teletertulians o, per altra banda, a polítics covards que han incrustat la monarquia parlamentaria com a marca o senya dins històrics partits politics, tirant per terra les seva idiosincràsia, les seves fites històriques i per descomptat la seva credibilitat política de cap al poble i la República.
La II República espanyola fou la representació més clara d’aquella voluntat natural de donar poder al poble. Atorgar-li l’alliberació, responsabilitat, emancipació, unitat i recerca de justícia que tots creim que mereix el nostre destí com a poble, que ens implicaria un exercici d’autodisciplina que ens faria més forts, més lliures. Però aquests valors no valen ni a preu de pes a la nostra sedada i sanada societat actual. Ja ho deia en Ramòn “negre”, exiliat polític al seu amagatall de la Serra de Tramuntana: “El poble que no surt al carrer per protestar per la pujada del pa no em mereix cap respecte”.
Només la torxa del poble negarà l’obscuritat dels segles.

Vull esser fum de tot aquest foc!


“Aquells homes fan foc perquè berenen fort”
-Ismael León Serrano Garcerá, 2 anys i mig-


Runes xiulen els meus plors,
acabat de tomar
però dret en vida.
Pensaments enrocats,
Roca coconera, hams i cops de mar,
hams travessant-me.

Preneu foc
del mateix caliu
del nin que treuen de la matriu.

Raonament de verí.
Tots els deutes que no es poden tornar,
tots els mals sense ferides,
tots els homes negats per la tragèdia dels homes.

Vull fugir com esperit
sense cendres ni fusta de pi,
mon conhort ennegrit en la boira,
ulls esvaïts rere fang, després ploure,
retrobar-me fou meu pitjor càstig,
amb cullera de foc voldria desmuntar
meus dos clots d’ulls,
per esser foscor abans de patir vostra ceguera.

Com explicar-li tot aquest exili frustrat
a la fesomia que estim,
Traient-me les finestres humides.
Record els plors perquè no oblit
que només vull veure els ulls de mon fill.



Dedicat a mon fill que no pateix tot allò que nosaltres arrossegam

12/10/08

¡Todos a la cárcel!


“Las actitudes son más importantes que las aptitudes”
-Winston Churchill-, politic britanic


Hi ha tanta diferencia entre els presos polítics dels darrers anys de la dictadura franquista amb els polítics presos dels darrers mesos!
Una de ben grossa és que als primers els feien “cantar” amb tortures dignes d'una repressió feixista, i als politics d'avui només els basta veure la cara del jutge per "cantar com un tenor". Vivim uns temps orfes de principis i valors. Homes i dones dèbils camí de jutjats per les 30 monedes d'or, la vella lliçó bíblica que l'home no és que no hagi aconseguit superar sinó que s'ha tirat a la merda dels duros com a únic valor cotitzable d'aquesta societat deshumanitzada en la recerca de la felicitat material, la demarcació de classes, la veneració dogmàtica de l'estatus social que ha esdevingut en buit existencial esdevingut alhora per l'abandonament incrèdul de l'exercici de l'esperit, l'autogestió de la felicitat i la riquesa que no es pot comprar ni amb tot l'or del món de poder de dormir tranquil tots els vespres del camí de les nostres vides, únic patrimoni que no coneix ni de crisis ni de valors borsaris de què només gaudeixen els homes i dones humils.
N'hi ha que donen gràcies a un bon plat de fideus roters i n'hi ha que s'obliden de donar gràcies encalçant el cabrit d'or. Qui és el miserable? Senyors polítics d'alt llinatge?
Perquè el país de pandereta, de gent d'upa, política de boqueta, mamífers intolerants de “una lengua grande y libre” i homes mudats fent carrera de senyors mai no fou el nostre país. Entabanadors, traficants d'il·lusions, proxenetes d'ideals... es fa esgotador repassar el vostre currículum de la vostra doble, triple i il·lusionista moral.
El PP ha expulsat n'Ordinas per haver recaptat 240.000 euros dolços per sembrar-los a les profunditats del seu jardí o bé per ésser una lesbiana casada gràcies a la Llei de matrimonis homosexuals del “revolucionari” govern d'en Zapatero a què el seu partit (PP) s'oposà a peu del taulell del Congrés dels Diputats i que la passada legislatura es manifestà en contra de dita llei sota l'eslògan carlista “La familia sí importa”?

Què més ens falta a l'illa encimentada del mediterrani? Ofegats "Entre dos aguas" com diu en Paco de Lucia. Uns que no es miren ni un pam i d'altres que com si es tractàs del jurament d'un càrrec prometen molt poèticament però inútilment "ni un pam més". A més ho diuen com si es tractàs d'una cita d'en Lincon, Castro o Churchil. Tot un despropòsit polític.

Aquí patim el mal de les dues castes de senyors i la Part Forana segueix essent la terra oblidada d'en Simó Tort, aquell pioner de la representació de la Part Forana i el Pla que optà per la diplomàcia del "garrot" per deixondir la sordesa intencionada dels homes de Palma de Mallorca.
Capitalisme a Madrid? Els collons de l'ase! No fa falta anar tan enfora, a Ciutat hi ha tots els elements polítics, segregacionistes i poderosos que ofeguen la possibilitat d'ésser, amb igualtat de condicions i diferenciació de possibilitats, dels pobles de la resta de l'illa. Convertint-nos en quarterades d'extraradi que els polítics de dretes empren per posar en marxa els seus projectes urbanístics o, per altra banda, els polítics pseudoesquerrans les adquireixen com qui compra finques per augmentar el patrimoni de "flora y fauna" del Govern Balear.

Ja ho diu la vella saviesa popular mallorquina: "en guanyaven a palades i en gastaven a senallades".

9/10/08

El bessó de la vida d´entre tota una tona de fullaca


“Si me pagara lo que gasta para evitar que le roben yo no le robaría”
-Paul Newman a la pel.licula “Dos Hombres y un destino”-



No hi ha dubte de que l´unica grandessa del home residex en aprendre de tot alló que li ocorr en la vida. Malgrat tot el devenir de mentides, l´enpressonament dogmatic de les nostres conciències per part dels poders judeó-cristians, les desigulatats socials praticades pels poders judicials, els valors falsos i debils la societat actual, i l´unic valor "cotizable" per aquestes terres tancades del planeta terra controlat per holdings guvernamentals i cadenes comercials de institucions i nacions amb dret de lucrarse.
De tota la fullaca el bessó es l´unica grandessa, basta be una petita lliçó per superar el dolor que puguin donar 100 garrotades. Com si tants sols bastas una petita pedra per ferte caure d´es cami. Tot lo demes tant sols es pura "cabalistica" economica de la sociedad capitalista moderna.
La menció a la economia en totes aquestes questions,te molt a veure perque s´ha convertit en el gran enemiga exterminadora del valors naturals i congenits del que ens fan florir com esser humans i axí distinguir-nos de la resta d´esser vius. Pero ahores d´ara qui sería es "bestiar" ?
Afarram les nostres vides a una fusta que pren, pero aleotariomanet a tot aquesta apocalisi dels nostres valors com homes lliures i forts el mes important d´aquesta vida a qualsevol lloc d´aquest món es tenir doblers. Fora dubtes tot esta organitzat per que els doblers siguin sa pared mestra d´on construir el millor avenir i adquiri mes drets i respectes en la vida d´un ciutadà qualsevol de qualsevol nació del món.
Es per aixó que el gran pecat de l´home modern resideix en l´araquiri de la lluita de classes.
Perque si un pobre vol robar a d´arriscar-se la vida i donar la cara o amb el seu defecte possar-se una calça per amagar el seu rostre, menstres que el ric si vol robar pot pagar una minuta per obscuritzar la seva identitat i tants sols amb una "telefonada de poder" triplica per millons qualsevol boti que pugui ficar a una borsa d´esports un lladre de bancs d´on tot alló que surt es assegurat per l´home poderos del "cop de telefón" que s´encarrega de guanyar tones i tones doblers que mai un home armat pugi imaginar endur-s´en d´una de les tants dramatitzacións d´atracaments que pugui haver en el món del cinema.
Ja ho deia aquell home que es possava s´americana dels diumenges per engatar-se: "No tots els gats fan sa mateixa olor, ni tots els homes del món poden pagar per tenir raó, per aixó es feren les presons i els sastres . Arriba abans davant un jutge un lladre de mans que un lladre de guants".

23/9/08

Recital de poesia "Molt Personal" al Cinema Teatre La Unió

El propassat divendres 19 de setembre a les 21:00h. al CINEMA TEATRE LA UNIÓ de Son Servera “Molt Personal”un recital
de poesia d’autors de les illes, tot envoltat d’imatges i una posada en escena molt atractiva per els artistes sonors i visuals
Cati Bauça i Toni Llodra.
Amb els poemes de:

Vidal Ferrando
Bernat Nadal
Josep Lluís Aguiló
Elena Soto
Maite Brazales
Manuel Ismael Serrano
Mercè Rojals









10/9/08

Tot allò que el temps no pot canviar





“Els temps estan canviant” –li diu Patt Garret a Billy The Kid, advertint-lo que fugi abans de matar-lo-.
“Potser que els temps canviïn, però jo no” –li respon Billy The Kid, renunciant a fugir d’una mort segura-.


Pat Garrett & Billy the Kid (1973)

Direcció: Sam Peckinpah
Fotografia: John Coquillon
Música: Bob Dylan
Guió: Rudy Wurlitzer
Intèrprets: James Coburn, Kris Kristofferson, Bob Dylan, Richard Jaeckel, Katy Jurado
Duració: 110 m
Nacionalitat: EUA

El que més m’agrada de Pat Garrett & Billy the Kid és el dolor que transmet la traïció en el rostre de James Coburn (Patt Garret). Com enmig de postes de sol i dies grocs, no és del tot cert el que dicta la civilització autoimposada per l’home blanc. Com l’home que ha de demostrar seguretat a l’hora de representar la llei, el Sheriff Pat Garret està envoltat d’inseguretats i com l’home foragit i mig salvatge que viu al marge de la llei, el legendari Billy The Kid (Kris Kristofferson) demostra una enteresa pura i neta cap al vell amic ara reconvertit en “home de la llei” i demostra una seguretat insuperable. Fins i tot tenint ben en compte que el seu destí final i proper és acabar mort per els trets del seu vell amic o penjat de la soga, en què els nins de Las Cruces, poble abandonat  d’il·lusions, difuminat en la gairebé decadència de “Nuevo Mejico”, hi juguen com un element més quotidià de les seves vides però que contradictòriament és un element de la no vida.
 
Patt Garret arrossega la creu de la seva missió com a nou Sheriff de donar caça al seu millor amic durant tota la pel·lícula. Una ordre que obscurament  ha estat encomanada pel tenebrós, com absent físicament durant tota la pel·lícula,  “Chisum” el dolent terratinent per excel·lència que construeix un imperi ramader amb pràctiques mafioses i criminals.
Allà, al rostre de l’incomparable actor James Coburn, és on resideix la poesia del film, una fesomia  utilitzada com a mapa de la traïció, mostrat pel director del film (Sam Peckinpah) com un del dolors més insuportables de l’home, a més a més al rostre de “l’home bo” mort en vida que ha de donar mort a “l’home dolent” que viu en vida decadent però volàtil mentre espera que el matin, amb el somriure del que gaudeix d’una existència lliure de les cadenes de la consciència.
La resta va seguint com una cançó melancòlica d’una BSO firmada i interpretada per Bob Dylan entremesclada amb la presencia poc esperançadora de la sortida o la posta de sol que lleva un dia al foragit i dóna una passa més a “l’home de llei”. Fins i tot al principi del film Patt Garrett té la possibilitat d’acabar d’un tret fàcil amb la vida de Billy The Kid però tot acaba en un diàleg amb el seu ajudant, que li demana:
-“Per què no el mates? Perquè és el meu amic -respon un ja confós Sheriff Patt Garret.
 
També hi ha reflectit allò incomprensible dels homes, les inevitables contradiccions que sempre han acompanyat l’evolució desenvolutiva o la desenvolució evolutiva que ha fet de l’home un home, un animal anomenat home.
I és quan Billy The Kid, interpretat pel també músic Kris Kristofferson, és capaç de disparar per l’esquena els seus adversaris o simplement als que malauradament s’han creuat pel seu camí, però que a la vegada és capaç de demostrar admiració, respecte i compassió pel seu amic convidant-lo a pegar-li el tret que acabi amb la seva vida. Després, en una imatge poètica del genial director Sam Peckinpah, es veu com si es tractàs d’una fotografia del fet en si, com Patt Garret dispara a un mirall que el seu únic delicte fou el de reflectir la seva imatge disparant el seu amic. És allà on Peckimpah culmina aquest film projectant com l’exquarter Patt Garret es mata simbòlicament. Això si, el que hi ha segur és que mata tot allò que havia estat. Tal vegada el més important de tota la seva vida.

31/8/08

La crisi vitalicia del capitalisme


“La tirania totalitària no s’edifica sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les faltes dels demòcrates.”
-Albert Camus, novel·lista, dramaturg, assagista, filòsof, escriptor francoargelí considerat com un gran pensador del segle XX-

La classe política s’ha convertit, amb el pas d’auditories, investigacions policials, periodístiques, judicials i calaixades buides a les arques governamentals, com exemple de tot allò que deien combatre. Uns tapen els altres i mentrestant qualsevol ciutadà paga en un hipermercat 4 euros per 5 pomes plastificades a un suro. La pregunta del milió de dòlars seria: “A quant paguen el quilo de pomes als agricultors?
Faria colló convertir la resposta en dades i nombres; a més, això ja ho fan d’aquella manera tan subtil i intel·ligible el nostres polítics.
Crisis? N’hi ha hagut sempre. Guerres que encareixen el petroli? N’hi ha hagut sempre. Intermediaris? N’hi ha hagut des del naixement del tercer home que pensa fer-se ric amb els altres dos. Futbol, pa i circ, olimpíades i senyals de TV? El rovegam i l’aplaudim des dels inicis de tots els imperis i la perversió de l’home blanc civilitzat.
Què formós i polivalent és el concepte “Estat de dret” quan tot està tan emmerdat! Perquè gràcies a la nostra democràcia viscerada del franquisme, si no ets poderós, ric i no tens títol nobiliari dels avantpassats colonials esclavistes i feudalistes, pots instal·lar-te a la classe dirigent seguint el fulgurant camí de la política. Què gran és el “ruedo ibérico”, tan gran com la mentida dels seus ciments! Quin poder de suggestió més gran tenen els vencedors “del glorioso alzamiento”, que esborraren per tornar escriure la història, sembrant la llavor d’una figuera borda anomenada “unidad nacional”, paraules de militars, nobles i terratinents que ara fan moure els llavis de polítics “progressistes”, teletertulians de la inquisidora visual i homes de classe treballadora que paguen 500 euros per una entrada a un estadi de futbol i surten contents perquè ha guanyat el “seu” equip, però arriben emprenyats a ca seva perquè “la crisis” li encareix la borsa de la compra! Quina pena més grossa tot aquest cal i portal de principis emboirats de la carrera individualista de la nostra societat moderna a la recerca a cop de colze del “somni americà”! On és el principi d’allò que ens donà la consideració d’homes front de la moneia? Els poderosos homes que duen “el maneig” són experts en l’art d’escarnir conductes en una societat com la nostra on es valora per damunt de totes les coses ésser més viu que els altres, seguint la premissa maquiavèl·lica de “el fi justifica els mitjans”, dita inspiradora del capitalisme que ens xerra de la crisis com si fos una “pesta” duita de defora, com si els americans, escrivans de la nova història i nous esdeveniments del món capitalista, ens haguessin fet creure que la tragèdia de Xernòbil fou per culpa d’un kazajistaní que deixa oberta “la clau del gas” de la Central Nuclear de Xernòbil.